16-10-2010 - Nepal - Part 1

El primer dia de trajecte s'ha fet més curt del que esperàvem. L'autobús no estava del tot malament i tot i que no parava de donar bots pel deficient estat de la carretera, ha sigut bastant més còmode que qualsevol altre dels que vaig agafar al Rahastan. 
Com ja vaig dir ahir, la primera part del viatge que acaba de finalitzar és potser l'única que tenia una mica planificada, motiu pel qual a partir d'ara el camí a seguir dependrà totalment del que vagi succeint dia a dia. La setmana del Nepal ja està decidida, però quan torni a l’Índia estic pensant que, abans d'anar cap al sud, m'agradaria anar a veure a la família que vaig conèixer el primer dia a l'estació de tren. No queda precisament de pas, però crec que ja que se m' ha presentat l'oportunitat de passar uns dies amb uns locals per veure com viuen i treballen, hauria d'aprofitar-la.
Després d'atravessar uns 100 pobles (cada un amb la seva Rave non stop) hem arribat a la frontera, si és que se li pot dir així. Bàsicament era un carrer on, enmig d'unes botiges, s'hi trobava una "oficina" de la policia de cada país. Quan hem arribat a la d’Índia, se'ls ha anat la llum i ens han hagut d'atendre a les fosques, però després s’ha solucionat el problema i hem entregat els formularis. Al Nepal ha sigut més ràpid, hem pagat els 30 euros de visat i just després ens han portat a l’hotel "Paradise", que tant el Jordi com jo estàvem intrigats per veure com seria. Tot el viatge amb esmorzar i hotel havia costat menys de 10 euros i per tant ens esperàvem dormir en el pitjor "zulo" de les nostres vides. Tot i que el nom de l’hotel donava una petita esperança, quan hem arribat ens hem donat compte que era més una burla que cap altre cosa. L'interior era digne d'una pel·lícula de por i no entenc perquè però, des de dins, es veia caure un munt d'aigua del terrat i semblava que a fora estigués diluviant quan en realitat no queia ni una gota. L’habitació feia fàstic, una pudor d’humitat que semblava una cova, les parets tacades a més no poder i uns llençols que dubto que s’haguessin rentat des de que es van comprar. Tant el Jordi com jo ens ho hem pres a "caxondeo" i quan un dels altres nois que viatjava ens ha dit que tenia taques de sang a la seva habitació, ens hem adonat que tampoc ens podíem queixar. 
Després de sopar el menjar preferit del Jordi, uns bons Chowmein amb Ketchup, hem estat parlant una estona amb les noies catalanes, que també s’han apuntat al viatge. Cap de nosaltres tenia ganes d'anar a tancar-se a la casa dels horrors, però vist que demà ens espera un llarg viatge, cap a mitjanit hem pujat resignats cap a l’habitació.