Pollo's conquered lands


Ver Superpollo around the world en un mapa más grande

Monday, January 17, 2011

Vietnam (28/11/2010 – 16/12/2010)


Mai m’ha agradat l'hivern, com suposo que a molta altra gent li passa, sempre he preferit la calor i el sol al fred i els núvols. El meu estat d’ànim varia totalment depenent d’ aquest factor i  per aquest motiu vaig decidir començar el viatge al Setembre, emigrant a llocs mes càlids quan la rasca començava a fer presencia a casa. 
Tot i que segons la “biblia” Lonely Planet la millor època per visitar el Vietnam comença al Desembre, el temps que hem tingut durant tota l’estància ha sigut una merda com una catedral. Crec que només hem vist el sol dos dies; un era un dia que ens varem tirar 6 hores en un bus i l’altre el dia que marxàvem. Tenint en compte el que he dit al principi, és bastant possible que la percepció de les coses que he vist i viscut al país hagin sigut alterades per aquest fet però, no obstant, crec que m’esperava  molt més del Vietnam…





Els primer dies a Ho Chi Minh els vaig pasar amb dos estudiants koreans que estaven de vacances ,dues brasilenyes que vivien a Austràlia i un irlandès feliç que estava fent la volta al món com jo . Amb ell va ser amb qui vaig anar a visitar les poques coses interessants que te per a veure la ciutat, com el museu de la guerra i…el museu de la guerra.  







També vam fer un tour pels afores de la ciutat per veure uns túnels (Túnels de Cu Chi) què van fer servir els del Vietcong durant l’ocupació dels americans i la veritat és què ens va agradar força. A part de poder disparar una metralladora AK-47 (brutal com peta aquest bitxo) vam tenir l’oportunitat de recórrer una part dels túnels tal com ho feien cada dia les famílies que hi vivien durant la guerra. Pensava que no seria capaç de fer tot el tram ja que pràcticament no hi cabia, estava fosc i la sensació de clausfròfobia era enorme, però al final vaig aconseguir fer tot el recorregut, encara que vaig sortir suant com un pollastre. És impressionant pensar que famílies senceres van viure allà dins durant anys…






Durant aquesta excursió vaig conèixer a la Ari, una noia de Barcelona que amb dos pebrots està fent la volta al món sola, sense deixar de viatjar per països que no són precisament  “ massa còmodes” per a noies, com pot ser el cas de l’Índia. La ruta que està fent es bastant semblant a la meva i tot i que ella ara va cap al sud, es probable que ens creuem en uns mesos a Austràlia.



A part de ser una aventurera va resultar ser una bona culé i per tant, el gran “clássico” de l'any el vaig poder veure ben acompanyat. Què gran va ser: 5 a 0 històric, vist en directe a les 3 de la matinada des de Saigon, amb una catalana, gent de diferents països i, el millor de tot, TOTHOM animant al Barça. És impressionant la quantitat de seguidors del Barça que hi ha arreu del món, amb molta diferència, és el club més seguit juntament amb el Manchester. Un dels personatges que hi havia al bar era un noi de Jordània que era quasi més fanàtic que jo, es veia tots els partits des del seu país, tant els de Champions com fins i tot els de la Copa del Rei. Si és que ja ho diuen què és més que un club…




Ah,  m'oblidava!, per si el cas del Francesco no hagués estat suficient per demostrar que el món es un “panyuelo” (mocador queda molt malament), toca’t els ous, la Ari i jo resulta què tenim un amic en comú a Barcelona, un bandarra que anava amb mi al cole i a la uni (Joan imagino que encara deus estar flipant…)



La segona parada de Vietnam va ser la ciutat de Da Lat. No és que sigui increïblement maca, però està força bé ja que té un rollito diferent a totes les altres que he vist. D’estil colonial francès i situada entre les muntanyes , el millor que pots fer és dedicar un dia, agafar un tio que et porti en moto a veure les principals coses de la zona: plantacions de café, unes cascades, alguns temples i una casa boja que li diuen la “crazy house” o també “Gaudí house”.  









El meu “easy rider” era molt bon tio, em va fer una mica de llàstima ja que se li notava que les havia passat putes tota la vida, sobretot durant la guerra. Pel que em va explicar va néixer en un dels túnels i hi va viure fins als 13 anys…que xungo passar tota la infància allà dins.




En principi m’havia de cobrar 13 dòlars, però com em va semblar un tio legal, finalment li vaig donar 15 i li vaig pagar el dinar.
A Vietnam fan servir molt el dòlar perquè la moneda d’aquí, els dongs, no valen practicament res. Quan vaig arribar a l'aeroport, vaig cometre l’error de no documentar-me abans de com estava el canvi i, al anar al caixer a treure diners, vaig pensar que amb 30.000 dongs n’hi hauria més què de sobres. Quan em van dir que 30.000  no eren més de 1,5 $ em vaig donar compte que acabava de pagar més comissió al caixer del què havia tret…cagada per burro.



A l'sleeping bus que anava cap a Na Trang vaig conèixer a 3 personatges que acabarien sent col·legues de viatge per tot el país: Jon; un vasc dels autèntics que està fent la volta al món, Vincent; un canadenc que està acabant el seu viatge de 4 mesos per Àsia i Gordon; un perla anglès que es dedica a brillar com la seva dent d’or. Ells també s’havien conegut nomes feia un parell de dies i com tots teníem la mateixa ruta pensada, vam compartit hotels i birres a tots els llocs on varem anar.



Primera parada, Nha Trang, una merda: Temps fastigós, platja a lo Benidorm i putes que t’intenten robar de nit. El més bonic va ser al bus cap a Hoy An, de nit, on vaig veure un munt de “cuques de llum” volant per damunt dels camps.







Hoi An és força maca però el temps també va ser com de costum, horrible. Plovia tant que al final vam decidir intentar trobar-li la gràcia a la cosa i fer vida normal sota l’aigua com fan els vietnamites. Allà vam viure una de les millors experiències del viatge, quan una dona que vam conèixer al mercat, va accedir a cuinar-nos a casa seva el menjar que li compréssim. Sense demanar diners ni res a canvi, ella i la seva mare ens van preparar uns plats típics vietnamites que van ser del millor que he menjat aquí. Per agrair-li i tenir un record d'ella, com era costurera, li vaig encarregar una camisa a mida. Em va costar uns 10 euros i la veritat és què va quedar força xula.
La dona era amable i simpàtica, però no es lliurava de la “ruderia” vietnamita. La majoria de la gent del país, per molt maca que sigui, te una manera de parlar i gesticular que sembla que siguin uns bordes de “cuidao”. Dona la sensació que estiguin sempre com enfadats i la veritat és què, fins i tot sabent que no ho estan, acaba donant pel sac sentir tot el dia crits i veure cares de mala llet. Crec què aquest punt negatiu també m’ha influït al fer la valoració global del país… 








Diria que al Vietnam, com més al nord vas, més bonic és. I seguint aquesta regla, la següent ciutat, Hue, va ser a la què vam dedicar més temps per visitar punts d’interès;  Palau imperial, el riu, unes tombes, mercats amb gent tirada dormint als llocs més incòmodes i inimaginables…









Allà també vam probar el “Ché” una beguda local que dubto que molts turistes hagin probat. Tot i què de sabor no està malament, la textura recorda a certs fluids corporals que no són precisament comestibles (o sí, això ja depen de cadascú...)





Se suposava que a Hanoi hi havíem d’arribar volant des de Hue, però a l’últim moment vam canviar de plans i vam decidir agafar un sleeping bus de 12 hores. Mai havia pensat què aguantés 12 hores en un autobús (a no ser que hi anés al sostre :) ), però la veritat és què en els de Vietnam vas suficientment còmode. Tenen una mena de llits mig incorporats què, després de prendre’m una dormidina, a mi em van semblar quasi com un llit de matrimoni.



És molt fàcil viatjar pel país, només cal anar a una agència de viatges i ja et tenen preparada una ruta d’autobús amb el qual pots anar parant on vulguis. Trobo que està força bé per gent que no vol complicar-se la vida, però al meu gust és massa estàndard, massa simple. Trobo a faltar el haver de buscar-me la vida com feia a l'Índia, anant de bus local a tren local, sense agències de viatges ni coses exclusivament turístiques que l’únic que fan és allunyar-te de la realitat del país. Opino que, viatjant d’aquesta manera, et limites a veure el que volen que vegis; un país per a turistes amb les comoditats de sempre, però ambientat en una altra cultura.



Hanoi li dona mil voltes a Ho Chi Minh. Tot i què també la veus en un dia, el centre és molt més maco i hi ha més vida en general, encara que la gent potser és més borde que al sud. Des d’allà, regatejant com a rates (que per cert segons el calendari xinés, en soc una) vam reservar els tours de la Bahia de Halong i Sa Pa. Érem conscients de què com menys paguéssim, més merdosos serien, però la veritat és que no ens esperàvem que ho fossin tant.








El de la bahía de Halong va ser increïblement merdós. Només baixar de l’autobús la gent ja s’estava discutint amb el guia, que era un borde de collons i no dubtava en encarar-se amb qualsevol viatger. El menjar que ens van donar crec que era més dolent que el que deurien menjar durant la guerra, però el pitjor de tot és què el tour es va limitar a ser un taxi. Els cabrons aprofitaven el vaixell per a agafar gent d’un lloc, portar-los a un altre i la resta mentrestant podien anar mirant les vistes, que no deixaven de ser espectaculars, però acompanyades de la merda de núvols que ens han perseguit des què hem entrat al país.








Una de les anécdotes a explicar del viatge, va ser una paranoia de la ostia que ens va passar al Jon i a mi mentre dormíem al camarot, per flipar: Jo tenia una mena de mal son i somiava que estava en un carrer molt fosc del Vietnam on no hi havia ningú més. De sobte, em va agafar una rampa a la cama i, mig sonàmbul, vaig fotre un crit de dolor i em vaig incorporar al llit. La reacció del Jon, tot boig, va ser fer també un crit que va despertar a tot el vaixell, agafant-me el braç amb força i dient: AHHHH!!!!!WHO ARE YOU??!!!! Les pulsacions del cor se'm van disparar i jo, encara dins del somni, vaig interpretar que algú havia aparegut d’una ombra que hi havia al carrer fosc. La tauleta de nit que separava els dos llits tenia una làmpara que semblava el barret tipíc del país i això va fer que interpretés que qui m’agafava era un vietnamita que estava dormint al terra i que s’havia despertat al sentir el meu crit. Vaig pensar que ell potser creia que li volia robar o alguna cosa semblant i tot acollonit li vaig contestar: I AM A TOURIST!!!! Després de més o menys un minut de bogeria on els dos incorporats ens repetíem WHO ARE YOU i AM A TOURIST,  finalment li vaig dir I AM SPANISH!!! Va ser llavors, quan el Jon va començar a despertar i em va dir: tio, que coño haces?? Jo amb el cor que semblava una turbina, vaig començar a despertar i li vaig contestar: joder! que coño haces tu!!! Poc a poc, amb cara d’al·lucinats i intentant entendre que havia passat, ens vem començar a descollonar.
Encara no sé si el ron que vam veure per la nit portava alguna cosa estranya, però mai m’havia passat res semblant. (bé almenys a mi, ja que el señors Uri i T-Marc suposo recordaran una historia semblant amb el “muñeco diabólico” a California…jeje).



El tour a Sa Pa va estar bastant més ben organitzat i va ser millor en general, encara que el temps va seguint sent de puta pena. Una boira horrible (que en certs moments li donava un aire místic, però al final acabava donant pel sac) ens va acompanyar els dos dies. Vam fer dos trekkings i un d’ells va ser per un camí tant enfangat que cada passa que donaves semblava que anaves a relliscar muntanya avall. Jo portava unes bambes de trekking i no vaig tenir masses problemes, però altres com el Jon o el Gordon, què anaven amb unes bambes de skate i xancletes, semblava que esquiessin en comptes de caminar. Per sort ens acompanyaven la troup de dones i nenes locals que venien productes artesans i els van estan ajudant tota l’estona a mantenir-se dempeus.
La veritat és què va ser una pallissa considerable, sobretot el segon dia, però això no treu que el paisatge era molt xulo (quan la fucking boira el deixava veure’l).










La nit que vam passar allà la vem dormir en una homestay, ja que tots 4 preferíem compartir el sopar i dormir amb una família local abans què fer-ho en un hotel com qualsevol altre. Va ser molt xulo tot i tenir seus petits inconvenients, com va ser l'aparició d'una rata passejant-se per damunt del meu braç mentre estava dormint al llit. L'ensurt al despertar-me va ser considerable i, encara que sabia que no em faria cap mal, des d’aquell moment ja casi no vaig poder dormir més sentint el soroll que anava fent el bitxo purulant per allà al costat.



Després de Sa Pa vam tornar a Hanoi, on vem reservar un vol per aquell mateix dia cap a Ho Chi Minh. Des d’allà, al dia següent havíem d’agafar un autobús cap a Camboia, per posar fi així als 18 dies de viatge pel país de l’estrella daurada.



Tot i què les vibracions van ser millors al arribar al nord, diria què en general, Vietnam em va decebre bastant. Hi ha diferents factors que van poder influir; el temps, el cansament degut a la rapidesa amb la que vem moure'ns o potser el fet de què estigués en el tercer mes de viatge i potser ja tocava que arribes el primer “bajon”…


I és què durant aquesta part va ser el primer cop que vaig sentir els efectes negatius de viatjar sol i per tant de temps. A l'haver deixat Barcelona sense tenir cap idea de si tornaria, en aquells moments em sortia la meva part negativa i em sentia com un "homeless". Inclús estant a gust amb la gent que coneixia i gaudint dels llocs on estava, em notava com si estigués estressat o nerviós, probablement de forma instintiva. A vegades encara em segueix passant, crec que el meu cap assimila el que estic fent, però el meu instint troba a faltar certes coses que tenia abans: una casa, una família, un mateix grup de gent, una rutina...El més curiós de tot és què quan el pollo negatiu s'en va, això és precisament el que més m'agrada.


Tornant al Vietnam i ja per acabar, només diria que com quasi tot arreu del mon, crec que és un país amb coses interessants, al que de comunista no li queda res (excepte que el Facebook està banejat), potser massa turístic i on a la primera impressió la gent no acostuma a semblar massa amable. De totes maneres, penso que potser canviant els factors negatius que he comentat abans i fent el viatge per rutes alternatives sense passar per llocs tan turístics, possiblement la valoració que faria seria considerablement diferent...