Pollo's conquered lands


Ver Superpollo around the world en un mapa más grande

Wednesday, December 29, 2010

South India (31/10/10 – 21/11/2010)


Després d'1 mes sense veure el mar, just quan començava a marxar-me el moreno made in “la cala”, vaig arribar al calorós sud de l’ India. Començant per Mumbai i acabant casi a la punta del mugró de la tetilla que forma el país (o tetaza millor dit), vaig dedicar aquestes dues setmanes de chill out a posar-me negrote, menjar com un tocino i beure com un cabró.



Mumbai

Mumbai em va semblar més interessant del que em pensava, és una ciutat boja on el glamour bolywodiense queda mesclat amb la pobresa al seu màxim exponent. Gratacels a lo Miami Beach al costat dels “slums” (barris de chabolas), passejos marítims per platges on casi ni es veu la sorra de la merda que hi ha, botigues de Gucci o Prada amb gent que viu al terra al davant mateix de la vitrina… 




No em va semblar tant estressant com Delhi, però també cal remarcar que quan vaig estar passejant era diumenge, imagino que durant la setmana allò deu ser una olla a pressió.


Els dos dies els vaig passar amb tres nois que vaig conèixer al hostel on vaig dormir. Un era Sud-africà que estava acabant la seva volta al mon i els altres dos eren californians que venien d’estar 3 mesos a Bali i volien pujar de sud a nord de l’Índia per anar a fer snow a l’Himalaya. Em va molar bastant coneix-se’ls ja que tenia ganes de fer amiguetes i començava a desanimar-me pensant que no m'ajuntaria amb cap backpacker fins arribar al sudest asiàtic.

No vam visitar masses coses ja que la ciutat tampoc té massa a veure però, tot i així, un lloc que em va semblar curiós va ser una “lavandería” (sé que es diu bugaderia , però la paraula em fa ràbia) que renta la roba de mitja ciutat. El lloc és enorme i pel que em va dir un payo, hi treballen més de 1000 persones!


També em va cridar l’atenció veure què, a les farmàcies de Mumbai , a part de vendre productes farmacèutics, també podies comprar verdures, fruita, productes de neteja i, el més fort de tot, focs artificials! Tot un negoci…


I per negoci el que fan també els de Bolywood amb les seves pelis: a l'hostel vam veure un cartell on deia que buscaven extres per a fer de figurants en una peli i després de preguntar, ens van dir que pagaven uns 8 euros per un total d'unes 12 hores de curro! La veritat és què m'hagués agradat fer-ho de totes maneres, ja que no era pels diners, però vaig haver de marxar aquell mateix dia i no vaig poder anar-hi. Una pena ja que els americans si que hi van anar i em van comentar que va ser tota una experiència.


Goa

Poques hores vaig passar sòl des de què em vaig acomiadar dels americans i el sud-africà ja que, a l’estació esperant el tren cap a Goa, vaig conèixer a dos dels membres del futur “blow it up! team”: Dan, un anglès amb un accent britànic que no entén ni la Reina i Eric, un californià que venia a India a buscar el seu Karma, tot i que a Goa només va aconseguir trobar ampolles de whisky a 2 euros.


Els primers dies els vam passar els tres, junt amb les alemanyes que vaig conèixer a Pushkar, a la platja de Arambol, que és de les mes tranquil·les de Goa i potser és la que manté més la seva essència hippie. Tant és així que només arribar a la platja un tio ens va donar la benvinguda amb els braços amunt i cridant: “Marihuana mai friend!”. Sabia que per aquí la gent fumava bastanta merda, però pensava que amb una mica més de discreció…
Per aquest lloc també és fàcil creuar-te amb algun vejete tocat per l’àcid que encara segueix en el seu propi “summer of love” i et pots divertir bastant escoltant les bogeries i extravagàncies que poden arribar a fer.


La platja és bastant maca, però l’aigua no té el color cristal·lí que m’esperava. Degut a la desembocadura d’un riu pròxim, està de color marronosa i els peixos morts estan escampats per la costa. Però aquests no són els únics animals que s’hi troben ja que a les platges de Goa mai hi falten vaques, gossos, porcs i fins i tot algun pollastre caxondo. És bastant divertit veure com a vegades els gossos es dediquen a perseguir vaques i aquestes fugen d’una manera bastant patosa…





Tampoc hi falten els zurullos dels animals, essent els de les vaques els més imponents. Amb un d’ells vaig tenir un petit incident que va desembocar en una anècdota força graciosa: Mentre tornàvem de festa una de les nits, estava parlant amb una de les alemanyes sobre no recordo quin tema, i just quan li vaig dir “I don’t give a shit” (no m’importa una merda), vaig trepitjar descalç un cacarot de vaca d'uns 50 cm. Tot i que el merdot ja estava fred, la sensació va ser d’allò més fastigosa, però no vaig poder aguantar de partir-me de riure quan tots els altres ho van fer al donar-se compte. 


Sorry, però no hi ha fotos del moment… :)


A pocs metres de la platja d’Arambol, vaig voler provar sort en una perruqueria del poble i, com era d’esperar, em van fer una destroça capil·lar impressionant. El payo no sabia ni com buidar el cabell i jo li havia d’anar explicant fins que, després de veure que allò no aniria enlloc i ja no tenia remei, finalment vaig dir-li que ho deixés estar. Més tard vaig anar a l’habitació i vaig veure que la meva màquina de pelar, a diferencia de tots els altres aparells elèctrics, encara funcionava (durant el viatge se m’ha trencat: el mòbil, ipod shuffle, el rellotge i la càmera petita, ni que estigues a la guerra…). La vaig fer servir per arreglar la destroça i tot i que pensava que em quedaria fatal, la veritat es que el look “a lo buda” no em desagrada…



Després d’uns dies de relax, ens vam moure cap a la “suposadament fiestera” platja d’ Anjuna, on vam conèixer al quart membre de la tripulació Goana; Francesco, un italià que porta 1 any i mig perdut per aquest petit món i sembla que no te pressa per trobar el camí cap a casa.
Dic petit món perquè després d’estar una estona conversant, vaig descobrir que no només és de Padova, ciutat on jo vaig fer l’Erasmus, sinó que a més dona la casualitat que tenim un amic en comú allà. Que fort!, estic casi segur que ens deuríem creuar més d’un cop o, potser alguna nit amb la "caraja”,  l’amic comú ens va presentar i no ho recordem…i ara va i me'l trobo pululant per l'Índia!


El grup va anar creixent dia a dia, fins que es va arribar al “desmadre” al conèixer als portuguesos. Eren uns 8 i eren tots la canya, super oberts i simpàtics. Durant els dies que van estar a Goa, vam sortir tots els dies a saco junts, ens vem arribar a ajuntar un total de casi 20 i la veritat es que vaig passar uns dels millors dies del viatge.


Tot i que vam sortir com animals cada nit, la veritat és que Anjuna i Goa en general ens va decepcionar molt. De sempre ha tingut la fama mundial de ser un lloc de festa non-stop, amb raves de psy-trance a les platges i perdudes pels boscos de bamboo, però des de fa uns anys la cosa ha canviat. Cap al 2001 el govern es va cansar de música a tota hòstia i gent que anava fins les celles i va prendre mesures dràstiques, tancant tots els locals a les 12 de la nit. La nostra solució al problema va ser senzilla, simplement començàvem la festa quan el sol encara apretava i la acabàvem a mitjanit, però de totes maneres, no amagaré que cada nit ens quedàvem amb ganes de més, per la qual cosa acabàvem anant a dormir amb un gust agredolç. El que no s’entén és què, sent India un país on ningú acompleix pràcticament cap llei, va i una llei que afecta moltíssim al turisme (ja que tothom va a Goa esperant sortir de festa) l'apliquen a “rajatabla”. No sé si no veuen que la gent cada cop hi va menys i els milions d’euros que entren deixaran d’entrar, però com en les altres 1000 coses incomprensibles del país l’únic que es pot dir: This is India.


Se suposava que a Anjuna ens hi haviem de quedar només un parell de nits, però ens hi vam quedar atrapats i finalment ens vam anar estirant fins a estar-hi més d’una setmana. Sempre anàvem els 4 membres del “Blow it up! Team”, ja fos sols, amb els portuguesos, les alemanyes o tots junts. Un dels dies vam llogar unes motos i vam anar a una platja propera, Baga, la qual semblava un Benidorm a lo hindú. Milers de locals en calçotets (aquí crec que no saben que es un banyador) i fent l’idiota amb les onades. No ens va captivar massa, motiu pel qual vam fer un parell de fotos i vam marxar.


 

Palolem va ser l’ultima platja on vam estar de Goa. És la més bonica de totes i tot el que fèiem era fer ioga o taichí durant la sortida del sol i absolutament res més durant la resta del dia, a excepció d’escalar alguna roca al mar i fotre’m una hòstia que casi em descalabro.





Per les nits vam fer algun bany nocturn i va ser llavors quan vaig poder descobrir l’increïble plàncton fluorescent que hi ha a l’oceà. No sabia ni que això existia, però quan movia les mans o els peus dins l’aigua, el plàncton reaccionava i feia totes unes bombolles fluorescents. Una autentica passada i no, no vaig fumar res estrany…

Deixar als nous col·legues enrere no va ser fàcil, ja que ens ho estàvem passant de puta mare i cap de nosaltres tenia data per marxar. L’únic problema era que el Dan i l’ Eric volien seguir a l'Índia, el Francesco volia anar cap a Sri Lanka i jo preferia anar cap al sud-est asiàtic. Així doncs, després d’acomiadar-nos a Palolem jo vaig agafar un tren de 12 hores cap a Kochi, des d’on vaig començar un petit tour per l’estat de Kerala abans de volar cap a Singapur.


Kerala

A Kochi l’únic que vaig fer va ser reservar el tour per anar a veure els backwaters de Kerala i fer un curs de cuina hindú, del qual gaire be no em vaig enterar de res (així que millor no em demaneu que us cuini res quan torni :) ).



Les backwaters són uns canals naturals que corren enmig de la selva i que la gent fa servir com a vies de transport, una mena de Venècia a lo tropical, per entendre’ns… El tour va ser molt guapo, encara que potser massa llarg.



Si el paisatge al sud d’Índia és completament diferent del nord, la societat encara ho és més. Per començar, la gran majoria son cristians i comunistes i, no sé si tindrà alguna cosa a veure amb això, però són infinitament més nets que els seus compatriotes de dalt. Papereres pels carrers, gent escombrant, lloc per deixar les sabates quan entres a un local…són moltes de les coses que tenen al sud i que són impensables en un lloc del nord. La llengua també és diferent, pel que es veu no té res a veure amb el hindi, motiu pel qual a vegades entre estats s’han d’entendre amb anglès, si es que en saben.
Tot i aquestes diferències, desgraciadament la pobresa segueix sent igual. A les estacions de tren no hi trobes tanta merda però si que hi ha la mateixa gent vivint-hi. Un dia vaig haver d’esperar durant més de 2 hores el tren que arribava amb retard i, mentre era assegut a un banc, em va venir a demanar almoina una noia jove que em va acabar fent molta llàstima. Després de què inicialment li digues que no, la vaig estar observant i veia com, estirada al terra, feia esforços per no adormir-se i seguir amb el braç aixecat per si algú li donava diners. Normalment jo no en dono mai, ja que penso què és millor donar menjar (sobretot als nens), però cada cop que veia com es dormia, se li baixava el braç i ràpidament el tornava a alçar, em removia per dins i finalment li vaig acabar donant algunes rupies. Se li va passar la son de cop, ja que es va aixecar i va marxar, imagino que a comprar alguna cosa per menjar…


De Kochi vaig agafar un tren cap a Trivandrum, on casi vaig haver de dormir al carrer la primera nit. El fet és què vaig arribar sobre les 23:00 i, com porto fent tot el viatge, no tenia cap reserva feta. Això mai acostuma a ser un problema, però aquells dies passava alguna cosa a la ciutat i tots els hotels on preguntava estaven plens. Després de caminar durant prop d’unes dues hores pels carrers foscos de la ciutat, sota una pluja tropical ben maca que estava caient, vaig aconseguir trobar-ne un amb una única habitació lliure i la veritat és que em va salvar el cul. 

Trivandrum era la ciutat d’on sortia el meu vol cap a Singapur, que se suposava que era el següent divendres. El problema és què, quan vaig treure el bitllet, quasi no me’l vaig mirar i vaig interpretar que el meu vol sortia divendres a les 12 de la nit. Idiota em vaig sentir quan, mentre era al lavabo, vaig caure que les 00.00 del divendres, no era divendres a la nit, sinó la matinada de divendres! (ja, jo tampoc entenc perquè em vaig il·luminar quan estava al w.c.). Com que ja havia perdut el vol, no vaig poder recuperar ni un cèntim i em vaig haver de comprar un altre. Afortunadament, només costava 60 euros i no em vaig voler amargar ni un sol minut.

Al comprar el nou bitllet, vaig tenir un parell de dies de marge fins que sortia el vol DIUMENGE A LES 00.00 i vaig aprofitar per anar un dia a una platja propera. De camí cap allà vaig viure una situació molt graciosa: Vaig conèixer a un tio simpàtic que em va voler ensenyar la seva “botiga” d’artesania i jo, com anava sobrat de temps, hi vaig accedir. La seva super botiga va resultar no ser més que un raconet al terra d’un carreró, on hi tenia tirades les seves obres d’art cobertes amb una tela. Quan hi vam arribar, em va començar a ensenyar coses i mentre jo li deia que no volia res, va aparèixer el Terminator hindú. No sé qui collons seria, però anava el tio amb unes ulleres de sol per nen ridícules, camisa de quadros i faldilla i li va començar a fotre una bronca del mil al pobre home simpàtic. Aquest amb el cap baix, semblava demanar perdó al “matón”, fins què finalment aquest es va retirar i el va deixar en pau. No sé què seria el que li diria, ni perquè estava tant cabrejat, però jo al veure les pintes que es portava vaig haver d’apartar-me de l’atac de riure que em va agafar. Això sí, abans li vaig poder fer una foto grandiosa del catacrack.



De camí a la platja em va passar una historia que jo crec que resumeix una mica el meu sentiment cap a la gent de l’Índia, ja sigui al nord o al sud. Mentre era a l’autobús, vaig conèixer a la Mami Papaya, una dona molt maca que anava a  vendre fruita i, després d’estar tot el trajecte conversant, la vaig voler ajudar a portar el sac mentre caminava cap a la platja. A meitat de camí, em va dir si volia prendre un té i li vaig dir que ok. Ella es va demanar el seu esmorzar de la hòstia, amb cafè inclòs i jo, pensant que ella em volia convidar, només vaig demanar el té. Després de fotre’s el festin i tirar-se un parell de rots a la meva cara, vam anar a pagar i llavors va venir la meva sorpresa. La tia se’m va quedar mirant i em va senyalar com volent dir: venga ricachon, a pagar! Ofuscat perquè em prengués per imbècil, li vaig dir què, tot i que per mi no suposaven masses diners, no li pensava pagar i que si m’ho hagués demanat correctament abans, potser sí que ho hagués fet. Finalment vaig pagar el meu té i la vaig deixar allà amb el sac de fruita.

Aquesta, junt amb la historia del Lakhan (el del hotel de Jaisalmer), són alguns exemples dels molts casos que he viscut de gent que, tot i sent realment maca, té la percepció de què un turista es una bitlletera amb potes i, per a ells, això va per damunt de tot. És una veritable pena ja que t’acabava decepcionant conèixer a algú que veus que finalment sempre intenta birlar-te la pasta…


L’últim dia de platja el vaig passar gaudint del sol i fent fotos dels pescadors i els banyistes locals. Cal dir què les platges a Kerala són bastant més maques que a Goa, l’aigua esta neta i no hi ha tanta merda escampada. De totes maneres, ja no em quedava temps per descobrir-ne més ja que, al vespre, vaig haver d’anar a l’aeroport. S’acabava el meu temps a l'Índia i s’apropava l’hora de passar a la següent etapa del viatge…


 
Van ser un total de 46 intensos dies, unes 120 hores de tren, unes 40 d’autobús i unes 1,5 d’avió que em van fer viure de les millors experiències de la meva vida. Del càlid desert del Rahastan al majestuos Taj Majal, del místic riu Ganges a Varanasi a les altes muntanyes del Himalaya al Nepal, de la kaòtica Delhi a la kaòtica però cosmopolita Mumbai, de les boges platges de Goa als tranquils Backwaters de Kerala...


De totes maneres, l'Índia és tant gran i tant diversa, què tots aquests llocs on vaig estar només representen una ínfima part del que és el país. I és que podria estar viatjant durant més d'un any i sempre em faltarien llocs impressionants per veure, tots diferents als que ja hagués visitat anteriorment. Es podria dir que aquest és un país fet de mil països.

Durant tot el viatge vaig estar variant el meu sentiment cap a l'Índia, però ara que ja no hi soc, puc afirmar que m’agrada més del que em pensava. Reconec que hi va haver dies en que només en volia sortir corrents, però n’ hi va haver molts més en els que vaig gaudir del què et pot aportar el país: la gent, la cultura, els temples, el menjar, les olors, els moments únics “made in India”…I és que l'Índia enganxa.

No considero que sigui un país apte per a tothom, a la gent a qui li agradi viatjar fàcil, sense veure, olorar o tocar coses desagradables, aquest no és el seu destí. És un lloc que et desperta els 5 sentits i si es volen descobrir les coses bones, no et pots deixar emportar per les primeres impressions. En canvi, qui busqui experiències imprevistes i surreals, sense por a descobrir coses totalment diferents a les que estem acostumats, que no ho dubti, reservi un vol cap a Delhi o Mumbai i tot el demés vindrà sol...


Si algú em demanés consell abans de marxar i li hagués de resumir breument la meva experiència viscuda, li diria que no planifiqués res i que simplement recordi la frase més important que serveix per definir totes les coses el país, tant les explicables com les inexplicables...


                                                           This is India.



Tuesday, December 21, 2010

Notification from Superpollo



Com molts ja us haureu adonat, el blog està una miiiiiica desfasat i per aquest motiu, el pollastre ha decidit prendre mesures al respecte. Fins ara anava escrivint dia a dia, explicant el que em passava al detall, però degut a que no tinc el temps necessari per continuar fent-ho, he decidit canviar el format, passant a fer una única entrada per país o zona en comptes de la pallissa de fer-ho tots els dies. El furor inicial d'explicar-ho tot al detall ja m’ha passat i per tant, ara serà més light i fàcil de llegir, tant pels seguidors com pels "fantasmes" que segueixen les grans aventures del Superpollo 




30-10-2010 - Pushkar - Part 3

Phuskar és famosa per la seva tranquil·litat, es diu que és el lloc ideal per prendre uns dies de relax i això és exactament el que m’he dedicat a fer avui. Aixecar-me tard, estar una estona a internet, dinar a un bufet per 1 euro i passejar fent fotos de les 1000 coses d’Índia que mai et deixen indiferent:  unes vaques barallant-se per un tros de paper, unes altres llepant la merda incrustada d’un autobús, policies que l’únic que fan és fer servir el xiulet mentre es treuen burilles o parlen pel mòbil, gent que escombra i en comptes de recollir la merda la tira al veí …

Aquesta és l’última ciutat que veuré del Rahastan i també el fi de festa del meu viatge pel nord d’Índia. Després de més de 3 setmanes vivint de les experiències més guapes de la meva vida, crec que he de rectificar la valoració negativa que en vaig fer quan era al Nepal. És veritat que hi ha dies en que anar a fer un simple passeig et fa tornar més estressat que si ho fessis després d’un dur dia de curro i veritablement, en aquells moments arribes a odiar al país (com em va passar a mi a l’arribar a Kathmandu). Penso però, que si t’ho saps prendre amb filosofia, sense deixar-te influenciar pel kaos, la pobresa o la brutícia, acabes trobant un munt de coses positives que estan per damunt d’això i en general, tot t’acabava enganxant.
Tot i així, diria que a mi fins i tot les negatives m’han arribat a ajudar, ja que el Kaos i desordre diari m’ha fet haver de prendre’m les coses amb més calma, acceptant que tot no pot anar com estava planificat. De no haver sigut així crec que el viatge hagués estat una tortura. Al principi em preocupava per si perdia un tren, un bus o si em sorgia qualsevol imprevist, però ara no m’amargo més d’1 minut per cap d’aquestes coses; si perdo un tren, agafo el del dia següent; si s’espatlla la targeta de crèdit, pago comissions amb l’altre que tinc i penso que tot i així segueix estant tot tirat de preu; si el bus on vull pujar esta ple, em pujo al sostre…no worries.

Diuen que el sud de l’Índia és molt diferent al nord , especialment Goa. Pel que es veu és molt menys estressant i té totes les coses bones del país, sumant-li unes platges de sorra amb palmeres, uns bons bistecs de vedella a 1,5 euros i ampolles de whisky a 2. Em moro de ganes d’anar-hi, però encara no toca, ja que, abans d’entrar al paradís, toca fer una ràpida parada a la gegant, estressant, boja i calorosa… Mumbai!




 





29-10-2010 - Pushkar - Part 2

Avui ha tocat aixecar-se a les 5 ja que, acompanyats amb el recepcionista de l’hotel, hem anat a un temple dalt d’una muntanya per veure la sortida del sol. Ha sigut dur pujar els centenars d’escales fins arribar a dalt, però ha valgut la pena ja que les vistes eren immillorables. Crec que la gent aquest cop tenia raó, Pushkar, tot i no ser tampoc una ciutat preciosa, té alguna cosa especial i mística que la fa diferent a  d’altres. Crec que he fet bé venint-hi finalment.
Mentre veiem l’espectacle he estat parlant amb el noi, que es un fumeta feliç, i m’ha estat explicant que fins fa poc va estar a la presó per haver matat a un tio. Al principi m’he quedat al·lucinat, però després m’ha explicat que va ser un accident, una simple discussió que va acabar amb una empenta i el cap de l’altre contra un cantell de formigó…una simple putada del mil.

Al migdia he dinat amb unes alemanyes que he conegut al hotel i hem quedat en tornar a veure’ns a Goa, ja que elles hi van avui mateix.
Després de prendre el tradicional xai, he anat a Ajmer a veure el meu amic de les 7 fotos del registre i com no, com ja va a passar a Delhi, he tornat a viure una de les situacions més autèntiques de l’Índia. Per començar només arribar m’ha intentat dir que no em podia fer el registre (no li deuria venir de gust), però després d’insistir cabrejat, m’ha donat un full, m’ha fet anar a una copisteria del barri a fer 5 fotocòpies i quan he tornat m’ha fet omplir les 5 a mà (I digo yo: no seria mes fàcil haver fet les fotocopies després?!!). Quan li he entregat tot, 1 hora després d’arribar, el noi m’ha comentat que havia d’esperar encara una altra hora més fins que arribes el boss per autoritzar el registre. Quan ja estava plantejant-me enviar-los a prendre pel cul i passar del tema, ha aparegut el gran capo i m’ha fet entrar al seu despatx. El tio semblava un mafiós, anava tot ple d’anells i collars d’or i tots els empleats semblaven venerar-lo. Just quan m’ha acabat de firmar el paper, algú ha obert la porta i llavors ha començat el moment made in Índia: Han aparegut uns 6 tios, vestits d’una manera molt estranya, 2 polis que els acompanyaven i un fotògraf. Aquest ha començat a fer fotos, mentre els raros estaven de peu davant de la paret, el jefazo els hi ha començat com a fotre la bronca i jo sense entendre res, he intentat fer fotos d’amagat. La estranya situació ha durat una bona estona, estava tothom callat mirant-los i de vegada en quan el capo anava dient alguna cosa o a vegades inclús reia. Poc després li he preguntat a un dels que treballava allà què estava passant i m’ha explicat que eren immigrants il·legals als que acabaven d’enxampar i els anaven a expulsar del país. Quan m’ho ha dit, m’he fixat en les cares d’aquelles persones i la situació m’ha deixat de fer gràcia. Se’ls veia realment putejats i això m’ha fet pensar que, si l’Índia ja és un país on molta gent marxa il·legalment per les precàries condicions laborals, no vull ni imaginar com ha ser el país d'on prové aquesta gent per a que prefereixin arriscar-se a venir aquí…