Pollo's conquered lands


Ver Superpollo around the world en un mapa más grande

Saturday, October 30, 2010

07-10-2010 - Udaipur - Part 2

Avui ens hem aixecat força d'hora ja què havíem de deixar l'hotel i volíem aprofitar el mati per "callejear" una mica. L' Anna ha volgut anar a comprar a un lloc on un home li va fer una sessió de Reiki la nit anterior i jo l'he acompanyat per curiositat. Quan hem arribat, ens ha convidat a una "chai" (te amb llet, la beguda nacional india) i l'home ens ha estat explicant coses que no sabíem sobre el sistema de castes hindú. Pel que es veu, quan neix algú s'apunta en un paper tot un seguit d’informació astrològica del dia que ha nascut el nadó i anys mes tard, quan li han d'escollir el marit o la dona, crec que es porta aquest paper a un sacerdot perquè s'encarregui de dir amb qui és compatible i amb qui no. Dic "crec" perquè la veritat és què estava bastant sobat i no m'he enterat massa del assumpte...

Quan l' Ana ha marxat de compres a un altre lloc, jo m'he quedat sol amb l'home a la botiga i m'ha ofert fer-me una sessió de Reiki. Quan he acceptat, ha tancat la porta de la botiga i m'ha ofert un altre te. Tenint la historia del noi del tren encara present li he dit que no, inclús potser massa rotundament, però no s'ho ha pres malament. No sé jo si he notat massa les energies que em transmetia durant la teràpia, però el tio ha estat 20 minuts casi sense tocar-me i ha acabat ben suat i jo ben sobat.

Després de dinar a una terrassa amb unes vistes espectaculars, he conegut a dues noies de Barcelona que estan viatjant 1 mes per l’Índia. Demà marxen cap al sud i com jo també hi aniré, ens hem donat els telèfons per trobar-nos per allà.

Al vespre hem marxat cap a l’estació per agafar el tren cap a Jaipur i durant el camí m'he estat preguntant si m'agradava la manera com estic enfocant el viatge durant els últims dies. Òbviament, m'ho estic passant genial i tot m'encanta, però crec que tot s’està estandaritzant massa i estic fent el que fa tothom; visitar tots els llocs que diu la guia i a més amb algú del meu mateix país. M'agrada molt, però no te res a veure amb la bogeria que vaig viure els primers dies a Jaisalmer. Per aquest motiu, he estat pensant una bona estona i he decidit que a la matinada em baixaré del tren a una ciutat que es diu Pushkar, a la meitat de trajecte de Jaipur.





06-10-2010 - Udaipur - Part 1

Diuen què Udaipur és la Venècia d' Àsia, però, tot i que és força maca, tampoc crec que es pugui comparar. Te un llac que està més o menys ple depenent de l'aigua que hagi caigut en l’època de pluges i al voltant d'aquest hi ha tot un seguit de palaus vorejant-lo. Enmig n'hi ha dos de flotants i en un d'ells es va rodar una escena de la pel·lícula Octopussy de James Bond.

L'hotel on ens hem allotjat és també molt maco, està a prop del centre i te una terrassa amb "haimas" des de on es veu tota la ciutat i el seu llac. Esta clar que l'aigua és un dels elements principals d’aquest lloc, però tot i això, està en les condicions hindús per excel·lència, es a dir, brut i contaminat a més no poder. Avui mentre passejàvem cap al palau de la ciutat, hem vist un grup de nens que jugaven a saltar des d'un pont i es banyaven entre la brutícia de l'aigua verdosa i espumosa. Ens ha fet una mica d’angúnia, però hem pensat que si es banyaven tant tranquil·lament, devia ser perquè ja deuen estar immunitzats a tanta merda. Jo crec que si em banyo agafo la lepra almenys.

Caminant cap el palau hem viscut una situació graciosa quan un grup de nenes que tornaven de l'escola, han vist els cabells morats de l'Ana i s'han tornat boges. Han aparegut unes 25 i l'han rodejat per complet, quedant-me jo fora sense entendre que passava. Després de sentir els crits de auxili de l' Ana, he aconseguit arribar on era ella, hem fet algunes fotos i les nenes han marxat.

El palau estava força be, però per a no avorrir, explicaré una nova curiositat hindú per afegir a la llista. En els jardins del palau, hi havia una font d'aigua freda i teòricament "potable" que tenia uns gots metàl·lics penjant amb unes cadenes. Al principi he pensat que no podien ser per beure, però al apropar-se un home, he vist que el feia servir per omplir-lo, beure i tornar-lo a deixar "tal qual". Una excel·lent manera de compartir bactèries i malalties amb els altres. 
Després de visitar les 1000 habitacions del palau hem agafat una barca que ens ha portat a fer una volta per el llac, hem vist una posta de sol espectacular, i hem fet unes fotos "dignas de admira".

És increïble lo fàcil que resulta identificar turistes espanyols quan viatges, no sé exactament el perquè, però el fet és que cantem com una "almeja'. Quan érem al palau, he vist un parell “d'almejas" i els hi he parlat directament en castellà. No ha fallat. Eren dos nois de Tarragona que venien d' Agra, a on a un d'ells l’havia mossegat un micu. Una autèntica putada, ja què no estava vacunat de la ràbia i va haver de passar dos dies entre hospitals i farmàcies.
Ens han explicat també una historia que ens ha donat una mica de mal rollo, especialment a mi que viatjo sol. Quan eren a Agra, van conèixer a un noi de Barcelona que estava viatjant sol per l’Índia i què havia fet el trajecte Varanasi-Agra la nit anterior. Pel que es veu, el noi va estar dins del tren parlant amb un home gran durant més de dues hores i quan aquest li va oferir un suc, ell se’l va veure. Deia que era l’últim que recordava abans de trobar-se al dia següent caminant sol per l’estació d' Agra, totalment descol·locat i sense res del que duia. Li van robar tot excepte la roba que portava i, per sort, el passaport, que el duia amagat. Quan la gent el va veure caminant tot grogui per l’estació, van trucar a la policia i el van portar a l'hospital. Al sortir de l'hospital la preocupació del noi va ser doble, ja que segons va veure les condicions higièniques de les instal·lacions no eren les més adequades. Tot i això, el noi va comentar que es faria una revisió a Barcelona i que preferia prendre-s’ho amb filosofia, sense amargar-se el  que li quedava de viatge . Els nois de Tarragona li van deixar diners i ell va continuar.
Inicialment, al sentir la historia he pensat el mateix que tothom; "que burro, com accepta beguda d'un desconegut", però realment, després de pensar-ho, he recordat que jo també he acceptat begudes de desconeguts encara que sempre a plena llum del dia i a llocs on hi havia gent. La gent aquí es molt maca i amable, i realment inspiren confiança, per tant, no em sembla tant estrany que el noi queies al parany. A la Lonely Planet ja n'havia llegit d’històries d'aquestes, especialment al tren que agafava aquest noi, però quan t'ho expliquen d’ algú directament és quan dona més mal rotllo. Esta clar que em servirà per, a partir d'ara, anar amb els ulls mes oberts que mai.









05-10-2010 - Ranakpur, Udaipur

Aquesta nit he dormit poc perquè ahir vaig estar fins tard actualitzant el blog. La veritat és què m’està resultant molt difícil tenir-lo al dia, ja què tinc molt poc temps per posar-m'hi. A partir d'ara intentaré dedicar-hi més temps ja que crec què, si ho acabo deixant, quan acabi el meu viatge em penediré. He pensat que quan vagi al sud-est asiatic, possiblement em compri un netbook per a poder anar escrivint directament quan estigui viatjant, ja sigui al bus o al tren.


Després de despertar-me i tenir la primera visita “durilla” al lavabo de l'hotel, l' Ana i jo hem anat cap a l’estació de busos de Jodhpur per agafar un bus local cap a Ranakpur. Hi ha molta gent que en aquests tipus de viatges prefereix agafar un taxi privat o algun medi de transport més semblant al que pugui tenir a casa però jo penso que ,viatjant amb els medis locals, s'aconsegueix integrar-se molt més a la societat i és on es viuen les experiències més intenses (a part de ser molt més econòmic). L' Ana pensa igual que jo, per tant no hem tingut cap problema a l'hora de decidir-ho. La veritat és que ens portem bastant be i som compatibles per a viatjar junts, ja que ella ho te tot bastant planificat i a mi tot m’està be perquè no vaig voler mirar-me quasi res abans d'arribar a l’Índia.


El trajecte ha sigut d'unes 5 hores i ens ha costat poc més d’un euro. L’autobús semblava una cafetera amb rodes, els seients estaven fets pols, bruts i destrossats. La finestra que tenia jo al costat estava trencada i encara tenia els vidres esquerdats per el seient. La suspensió, feta caldo, junt amb el mal estat de les carreteres, feien que el viatge sembles el Dragon Khan de Port Aventura. Degut a això, ara el meu cap sembla un moniato, ja què com m'encanta fer com un gos i treure el cap per la finestra, cada cop que l’autobús feia un salt, m'estampava contra el marc.
Tal i com vaig veure al primer bus que vaig agafar, en aquest també feien el trajecte amb la porta oberta. No sé si es perquè així es ventila més o per mandra a tancar-la, però la veritat és què es força perillós.
Al migdia hem baixat a Ranakpur, és un temple molt bonic que té més de 1000 columnes, cap d'elles igual. Hem fet moltes fotos, ens hem fregit de calor i poc després de 2 hores ens hem tornat a muntar a una cafetera per anar cap a Udaipur.
A meitat de trajecte, quan l’autobús ja semblava una llauna de sardines, han pujat uns 7 homes amb turbants i un d'ells ha volgut seure al meu costat. Com hi tenia la bossa, l'he hagut de col·locar als peus del seient on volia seure, ja que en el meu hi tenia la bossa petita. L'home s'ha embotit com ha pogut al seient i com sabia que l'estava mirant, molt prudentment ha recolzat els peus plens de fang i merda sobre aquest i no sobre la meva bossa. Un parell de minuts després, m'he distret observant el paisatge i quan he tornat a mirar, el tio ja estava apalancat amb els dos peus recolzats damunt la meva motxilla. He preferit no dir-li res, ja què el pobre home ja anava lo suficientment incòmode i a més, he pensat aquest no crec que sigui el pitjor tràngol que passi la meva motxilla durant el viatge.


A mida que anàvem parant pels diversos pobles del Rahastan i els anava observant, m'he donat compte qui hi ha un element que es repeteix en tots ells: la merda. Està per totes les ciutats, tirada per qualsevol lloc i no és estrany, ja què no he vist ni una sola paperera des què he arribat a l’Índia. A qualsevol carrer pots trobar un munt de plàstic, menjar, rodes, etc, però cap contenidor on recollir-ho. Al principi em plantejava irònicament si deurien tenir servei d'escombraries, però després d’observar i reflexionar he vist que tenen un servei d'escombraries collonut, econòmic i eficaç: els animals. A quasi tots els munts de merda que he vist, sempre els acompanyen un o varis operaris remenant el morro. Hi han varies categories, vaques, burros, gossos, cabres i fins i tots gallines i oques, i no sé què deuen fer amb el plàstic, però restes de menjar no en deixen ni una.




 


 






04-10-2010 - Jodhpur

Jodphur és més bonica del que em pensava. Enmig de la ciutat hi ha una muntanya amb una vista espectacular on s'hi troba el fort, que és impressionant. Rodejant-lo, centenars de cases pintades amb un clor blau característic d’aquí, formen uns carrerons estrets per on es pot passejar tranquil·lament sense que els comerciants et molestin en excés. Pel mati hem pujat a visitar-lo i sense donar-nos-en, ens hem colat per una entrada secundaria i no hem hagut de pagar. 
 
Per la tarda hem visitat un palau d'un Maharajà, però no ha valgut massa la pena. El millor de tot ha sigut el camí de tornada, ja que mentre anàvem dins del Tuktuk, ha passat de fer un sol espatarrant a caure una tromba d'aigua en cosa d'un minut. Ha sigut divertit veure la situació del carrer amb gent i les vaques corrent per no mullar-se. Si normalment ja es caòtic, en aquesta situació semblava que esclates la guerra.

 
Mentre passejàvem pel mercat, hem conegut a una italiana que està treballant a una ONG i ens ha convidat a visitar-la. Hi hem anat poc després i ens ha explicat que es dediquen principalment a intentar donar feina a les dones i als "intocables", que són les persones que no pertanyen a cap casta. Com no sabíem com anava tot el sistema de castes, ens ha fet un resum:
Tradicionalment, la societat hindú es dividia en 4 castes, que per ordre d’importància eren: Sacerdots, militars, comerciants i treballadors. Com mes alta era la casta, mes poder i privilegis tenia la persona per tant, els sacerdots eren els que "cortaban el bacalao" i els treballadors no pintaven pràcticament una merda (es curiós com a totes les cultures això és sempre igual) . De totes maneres, hi havia un grup de gent que estava exclòs d'aquest sistema i se’ls anomenava els "intocables". A aquesta gent no se’ls considerava ni tant sols persones i es dedicaven a fer les feines mes brutes i deshonroses. Un bon exemple és què, quan moria una vaca, ells eren els únics que les podien recollir perquè al ser sagrades, les persones no podien tocar-les.
Actualment encara segueix existint el sistema de castes, però des de fa ja uns 30 anys, la situació ha anat millorant molt i ara es limita nomes a definir la procedència social i no a establir una jerarquia tant forta com ho feia abans.
El mateix passa amb el paper de les dones a la societat. No fa masses anys, les dones a la india no tenien dret a posseir res, o sigui, no podien tenir cap treball, casa u objecte personal. Depenien totalment del seu marit, per tant, en quan ell moria la cremaven viva amb ell perquè consideraven que la seva vida ja no valia res. El naixement d'una nena també es considerava un greu problema per a la família ja que estava establert que, al casar-se, era la dona o la seva família qui carregava amb tots els costos de la cerimònia. En cas de què la família de la dona no ho fes, la família del marit o el propi marit, la castigaven també cremant-la viva. Donada la pobresa de les famílies, la majoria optaven per matar el nadó acabat de néixer si veien que era una nena. La noia italiana ens va comentar que encara hi ha pobles on pràcticament tota la població son homes.
Afortunadament, tot això va canviant, però no des de fa masses anys. ONG com la d'aquesta noia lluiten per donar feina a aquesta gent, que elaboren productes artesans i posteriorment venen a la seva botiga de Jodhpur.

 
Ja que he explicat les coses tristes i dures de les tradicions hindús, ara toca explicar-ne una de curiosa. Ja havia sentit algun cop que, en alguns països asiàtics, fan que no amb el cap quan volen afirmar alguna cosa. El que no sabia que l’Índia fos un d'ells, per lo que ja quan vaig arribar a Jaisalmer, em sobtava cada cop que parlava amb la Bhawna o Lakhan i creia que no els hi agradava gens el que els hi estava explicant. Constantment feien un moviment semblant al nostre gest de negació, encara que una mica mes oscil·lant, com si anessin borratxos. Al principi em tallava una mica el rollo i deia, "bueno, doncs canvio de tema...", però després de veure que feien coses a les que jo pensava que m'havien dit que no, em vaig plantejar que fos una confusió cultural. I així és, ara m'hi fixo i tothom a l’Índia quan vol assentir mentre escolta una conversa o quan vol dir que sí, fa aquest moviment que resulta bastant graciós. Un bon apunt per qui tingui pensat venir a l’Índia i no fer el pardillo com vaig fer jo...

Crec que ja he comentat anteriorment que la Bhawna era de Jodhpur. Tenia previst traslladar-se a les dunes de Jaisalmer, però encara seguia vivint allà. Per la tarda vam quedar amb ella i vam anar  a veure casa seva i desprès al cine, ja que ens havien comentat que a l’Índia, la gent la lia molt durant la pel·lícula, ballant, cridant i cantant. No sé si vam anar a una zona massa "rica", o a veure una pel·lícula poc apropiada, però la veritat es que va ser poc diferent a un cine de Barcelona.

 
Per la nit vam anar a sopar a un restaurant que no semblava que pogués estar a l' India. Era bastant car per els preus generals del país, i després que la Bhawna ens comentes que hi venien bastant, l' Ana i jo vam pensar que no devia anar curta de diners i que devia ser l'equivalent a la nostra classe social a Espanya. Es fa estrany, que sent possiblement l'equivalent a la una classe mitja occidental, casa seva seria de les dels barris mes pobres a la nostra cultura.










Friday, October 29, 2010

03-10-2010 - Jaisalmer - Part 4

Des del dia que vaig conèixer a Lakhan he volgut pagar-li l’habitació, però tots els cops que ho he intentat fer, ell ha esquivat el tema dient-me frases típiques com "money no problem, it come and it go", o "you are my friend, don't worry". Quan m'ho va dir el primer cop em va sonar al típic "bulo" per a turistes però, com era amic de la Bhawna, vaig decidir confiar en ell i no preocupar-me massa per la factura del hotel. A més, el fet que s’oferís a portar-me a qualsevol lloc en moto o el estar sempre disposat a ajudar, em va fer pensar que actuava desinteressadament.
Avui mentre esmorzava, m'he adonat que m'he equivocat. No per creure que actuava desinteressadament o per pensar que era bona persona, sinó què perque he oblidat una cosa bàsica que està per damunt de tot això: soc un turista.
 
Encara no estic massa familiaritzat amb els preus d’aquí, però quan he vist  la factura de l’hotel m'ha semblat massa cara pel que havia consumit. Venia tot escrit en hindi i nomes podia entendre els números parcials i el total. En el moment en què Lhakan me l'ha donat per a que li pagues , li he dit que havia d'anar a buscar els diners a l’habitació, encara que veritablement els portava a sobre. D'aquesta manera, hi he anat i amb calma he intentat quadrar els indesxifrables noms i els seus preus amb el que recordava que havia menjat. No em quadrava per enlloc, per tant, he decidit parlar amb ell perquè m'expliques què era cada cosa i descobrir si hi havia alguna que estava inventada. No n'hi havia cap d’ inventada, totes les coses que apareixien eren reals, però el malparit m'estava intentant colar el menjar dels seus amics del dia que vaig dinar amb ells i també totes les cerveses que va portar ell, per decisió pròpia, sense que li demanéssim, el dia que sopàvem amb la Bhawna.
Quan l'he "pillat", m'ha sorprès la seva reacció, que ha sigut la de acceptar-ho enseguida, evitant qualsevol discussió i mantenint la seva teoria de "money no problem". M'ha dit que pagues el que jo creies oportú, què érem amics i què per diners ell no es barallava amb ningú. Reconec que he tornat a caure a la seva trampa i li he acabat pagant mes del compte. A la fi, he pensat que, per altra banda, m'ha estalviat bastants diners portant-me a tot arreu en moto i m'ha fet els favors que m'han calgut.
Jo no li havia fet cap de favor, però ha sigut llavors quan m'ha demanat un que m'ha resultat si més no graciós. Després de què entengués que l' Ana no era la meva dona, ni la meva novia, ni la meva amiga "especial", ni res de res (cosa que li ha costat bastant), el "listillo" m'ha demanat que li parles de lo bon noi que era i lo molt interessat que estava en ella. Posant-me cara d'angelet em deia "Please, help me my friend", i jo, mig aguantant-me el riure li he dit que no es preocupes, que la tenia al bote. No se si s'ho ha tragat o no, però si ho ha fet, ho considero la meva venjança pel timo de la factura.
 
Per la tarda he anat amb l'Ana a prop del seu hotel, ja que des d’allà podíem anar els dos directament a l’estació per agafar el tren de Jodphur. Quan li he explicat l'historia del Lakhan hem rigut una estona i després ens hem trobat amb un grup d'espanyols que estaven viatjant per l’Índia. Hi havia dos noies que en poc temps tornaven a casa, però els dos nois feien la mateixa ruta que faré jo fins Australia, on també tenen pensat buscar feina. Ens hem intercanviat els mails i l' Ana i jo hem anat a sopar amb el seu amic de couchsurfing.
Es diu Kavi i es un Sikh, que no vol dir que sigui un malo de Star Wars, sinó que pertany a la religió de Sikhisme. Es una de les tropecientas religions que hi ha a l’Índia i els pots reconèixer perquè porten un mocador enrotllat al cap on, pel que m'ha dit, a sota porten el cabell tan llarg com els hi pugui créixer, ja que no se’l poden tallar mai. La veritat es que li dona un rollito que sembla una mena de rapero hindú, mola.
Durant el sopar m'ha fet gracia sentir per tercer cop des que he arribat, la cançó de l'any de la kika "Scatman" (la de pe, po, pe, pe, po, pe...). Sabia que potser a l’Índia no estaven a l'ultima, però d'aquesta cançó fa tants anys ja que m'ha semblat exagerat...
 
Després d’acomiadar-nos del Kavi, hem anat a l’estació per agafar un tren cap a Jodphur i allà m'he sorprès al conèixer al doble en versió lituana del gran mestre creador de la marca de roba "Baraba Barcelona", Emir Mujezinovic. Per qui no conegui la marca, la web es www.baraba.es i es poden comprar samarretes collonudes online (Emir cuando puedas tenemos que hablar de mi comisión :) ).
Com l' Ana i jo teníem reserves diferents, al entrar al tren ens hem hagut de separar i després de buscar durant una bona estona la meva llitera, m'he estirat i m'he quedat fregit en un segon.







Friday, October 15, 2010

02-10-2010 - Jaisalmer - Part 3

Avui em volia aixecar tard, però la manca de persianes a l’habitació ha fet que a les 7 del mati ja estigues despert. Com que encara no feia calor i porto dies menjant com un porc sense fer esport, m'he posat la samarreta del Barca i me n'he anat a córrer. Jo crec que els locals al·lucinaven al veure'm passar pel mig del poble, esquivant els tuk-tuks, les vaques i les seves cagades, però jo no m'he tallat un pel. En un altre país, estic segur que molta gent, sobretot nens, m’haguessin cridat "Barca, Barca!!", però aquí a l’Índia no segueixen el futbol, ja que l'esport nacional es el cricket.

Després d’haver cremat unes quantes calories, n'he recuperat bastants més al restaurant de l'hotel. He fet un esmorzar hindú que consisteix en una mena de pa de pita (Nacho, aca si que hay :)) que portava patata i una cosa verda picant a dins (toma ya, picant fins i tot a l'esmorzar!). Afortunadament, per veure m'han portat un "banana lassi", que es una mena de Dan-Up natural amb trossos de plàtan. Està collonut.

Baixant per les escales, m'he trobat a la Bhawna i m'ha comentat que marxava cap a les dunes, on l'esperava el seu pare des d'ahir. Com em quedava sol, Lhakan s'ha ofert a acompanyar-me a tornar la moto i també a fer-me un passeig amb la seva per l'interior del fort (es tant servicial que em comença a recordar a un altre súper heroi amic meu, aquest li diem Flash Bimbo).
Quan hem acabat la visita, ens hem trobat amb uns amics seus que venien d'una ciutat d'un altre estat, de la qual m’és impossible recordar el nom. He estat parlant força estona amb un d'ells i sembla un tio bastant enrotllat. Te 23 anys i per la manera de vestir i parlar se’l veu molt occidentalitzat (o almenys ho intenta). Tot i que parla un anglès perfecte, te una manera de parlar molt divertida, suposo que és degut a que intenta fer-ho sense accent hindú. Especialment, m'encanta com crida "Yeaaaahhh" quan assenteix alguna cosa que li comentes. Fa servir una mena de to yanki vacilón que resulta molt graciós escoltar-li a un hindu.
M'ha comentat que venien a passar el cap de setmana a Jaisalmer i que pretenien passar la nit a les dunes de Sam. M'ha convidat a anar amb ells i com que el dia anterior no hi vaig poder anar, he acceptat anar-hi. He trucat a l' Anna per si es volia venir, li ha semblat bona idea i hem quedat a les 4 de la tarda a la porta del meu hotel.

Fins llavors, m'he estat tot el mati amb ell i el seu grup, i tot i que al principi semblaven normals, he descobert que estan com una cabra. Encara no he entès molt be qui es parent de qui, però hi ha dos homes grans i son els que mes la lien. Quan hem arribat al hotel, jo m'he separat per anar a la meva habitació, però als 5 minuts m'ha trucat Lhakan a la porta per dir-me que estaven fent una festa. He mirat el rellotge i marcava les 11 del mati....emmm....a les 11 una festa? Sorprès, he baixat a una de les habitacions i estaven tots els hindús "apalancats" bevent birra, fumant i amb una ampolla de whisky preparada. Al veure la situació, m'he quedat a quadros i m'han explicat que a l'estat on viuen, l'alcohol es il·legal, així que ara que podien volien despiporre. Resumint, el seu viatge a Jaisalmer seria una mena d'equivalent oriental a anar a Las Vegas o a Ibiza...
Els hi he caigut be a tots des d’un principi, ja que els hi he seguit bastant el rollo, però em sentia com un extraterrestre amb ells. Tots volien parlar amb mi i fer-me conyes i tot i que la majoria eren absurdes i no feien massa gracia, jo els responia rient. Hi ha hagut una estona que m'han estat ensenyant llocs interessants per veure sobre un mapa de l’Índia i m'ha fet molta gracia descobrir la manera com em definien que una ciutat estava be. Cada cop que em volien recomanar alguna, ja fos de muntanya o mar, em deien "Yeaaahh very good city, like switzerland!!". No se quin concepte tindran de Suïssa, ni si sabran que no te mar, però esta clar que els hi encantaria viure allà.
Quan han obert l'ampolla de whisky, m'he fet un parell de xupitos brindant amb ells (si, si ja ho se, a les 11 del mati...) i després, com començaven a anar mamats, s'han posat una mica pesats i m'he acabat pujant a l’habitació.
Mentre escrivia el diari mig-tocat per els dos xupitos, ha aparegut el "Mr. Yeaaah" per a explicar-me una idea de negoci que tenia i que podia interessar-me. Entre la morinya i que no em venia de gust escoltar-lo, no m'he enterat massa, però tampoc semblava massa bona idea. Quan ho estava explicant ha aparegut, tot taja, un dels altres hindús del grup. Sense dir res, ni haver picat a la porta, el tio s'ha apalancat al meu llit i s'ha quedat dormit damunt de totes les meves coses. Es flipant la falta de respecte a la intimitat que te aquesta gent.
Després he estat dinant amb ells i he descobert que aquesta característica també l'apliquen a taula. M'explico: Ens han portat varies fonts d'un menjar que picava com l'infern i uns pans de pita, que aquí els diuen "chapatis". Se suposava que cada un es servia el seu plat i així ho han fet inicialment. El fet és que els dos del meu costat, quan ja s'han acabat la ració que s’havien servit, han vist que jo me’n servia i els hi ha fet mandra fer-ho a ells, per tant, han passat a menjar directament del meu plat. Inicialment, pensava que em prenien el pel, per lo que he fet el mateix amb el plat d'un altre per fer la proba, però he descobert que no hi havia cap problema en fer-ho. 
El mateix ha passat amb el tovalló: Als restaurants disposen sempre de tovallons, però no entenc ben be perquè si no els demanes no els treuen mai. Per no demanar-lo, m’he tret un mocador de paper i un dels cops que l'he deixat sobre la taula després de fer-lo servir...que ha passat? doncs que els molt guarros me l'han començat a agafar per netejar-se també. 
He arribat a la conclusió que aquesta gent es així, no marquen cap distancia amb tu i tu tampoc cal que els hi marquis cap a ells, encara que per higiene aconsello fer-ho. 
Dinant he descobert també una altra cosa que trobo interessant d'explicar: El mite que m’havien comentat de la ma dreta es cert. Els hindús, que tenen la costum de menjar amb les mans sucant els chapatis a les salses, ho fan sempre amb la ma dreta i no l'esquerra ja que aquesta l'utilitzen, explícitament, per netejar-se el cul. He acabat descobrint que les galledetes plenes d'aigua que hi ha a tots els W.C., junt amb la ma esquerra són el seu paper Scotex.
Des de què se això, em fixo molt quina ma dono a un hindú quan me’l presenten...
Una altre cosa a l'interminable llista de coses que criden l’atenció a qualsevol de nosaltres són, els rots. Pots estar tranquil·lament menjant a un restaurant i de cop, la teva tranquil·litat es veu interrompuda per un contundent: BROAAHHHH!!! Rotaco per la face. No importa si hi ha una noia davant o no, es més, potser ella també s'apunti a la festa (ja he vist un parell de dones fer-ho). El primer cop em va sorprendre bastant, ara ja em ric.

Després de dinar hem anat al desert, hem vist la posta de sol en un lloc que hi havia tants guiris que semblava les rambles però amb sorra i camells i hem anat a veure un rollo de dansa tradicional. En teoria havíem de dormir a una tenda al desert, però feia una calor insuportable i estava plena de mosquits, per lo que hem decidit tornar a dormir a l'hotel.

Com a anècdota de les dunes, explicaré un altre agradable gest que podríem sumar a la llista que comentava abans. Mentre veiem la posta de sol, han vingut dues noies vestides tradicionalment i com hem passat d'elles i no els hi hem donat diners, una d'elles s'ha tirat un cuescazo a la cara de l'Anna per venjar-se. Ella s'ha indignat, i jo no he dit res, però reconec que en els fons m'he descollonat.