Per la tarda hem visitat un palau d'un Maharajà, però no ha valgut massa la pena. El millor de tot ha sigut el camí de tornada, ja que mentre anàvem dins del Tuktuk, ha passat de fer un sol espatarrant a caure una tromba d'aigua en cosa d'un minut. Ha sigut divertit veure la situació del carrer amb gent i les vaques corrent per no mullar-se. Si normalment ja es caòtic, en aquesta situació semblava que esclates la guerra.
Mentre passejàvem pel mercat, hem conegut a una italiana que està treballant a una ONG i ens ha convidat a visitar-la. Hi hem anat poc després i ens ha explicat que es dediquen principalment a intentar donar feina a les dones i als "intocables", que són les persones que no pertanyen a cap casta. Com no sabíem com anava tot el sistema de castes, ens ha fet un resum:
Tradicionalment, la societat hindú es dividia en 4 castes, que per ordre d’importància eren: Sacerdots, militars, comerciants i treballadors. Com mes alta era la casta, mes poder i privilegis tenia la persona per tant, els sacerdots eren els que "cortaban el bacalao" i els treballadors no pintaven pràcticament una merda (es curiós com a totes les cultures això és sempre igual) . De totes maneres, hi havia un grup de gent que estava exclòs d'aquest sistema i se’ls anomenava els "intocables". A aquesta gent no se’ls considerava ni tant sols persones i es dedicaven a fer les feines mes brutes i deshonroses. Un bon exemple és què, quan moria una vaca, ells eren els únics que les podien recollir perquè al ser sagrades, les persones no podien tocar-les.
Actualment encara segueix existint el sistema de castes, però des de fa ja uns 30 anys, la situació ha anat millorant molt i ara es limita nomes a definir la procedència social i no a establir una jerarquia tant forta com ho feia abans.
El mateix passa amb el paper de les dones a la societat. No fa masses anys, les dones a la india no tenien dret a posseir res, o sigui, no podien tenir cap treball, casa u objecte personal. Depenien totalment del seu marit, per tant, en quan ell moria la cremaven viva amb ell perquè consideraven que la seva vida ja no valia res. El naixement d'una nena també es considerava un greu problema per a la família ja que estava establert que, al casar-se, era la dona o la seva família qui carregava amb tots els costos de la cerimònia. En cas de què la família de la dona no ho fes, la família del marit o el propi marit, la castigaven també cremant-la viva. Donada la pobresa de les famílies, la majoria optaven per matar el nadó acabat de néixer si veien que era una nena. La noia italiana ens va comentar que encara hi ha pobles on pràcticament tota la població son homes.
Afortunadament, tot això va canviant, però no des de fa masses anys. ONG com la d'aquesta noia lluiten per donar feina a aquesta gent, que elaboren productes artesans i posteriorment venen a la seva botiga de Jodhpur.
Ja que he explicat les coses tristes i dures de les tradicions hindús, ara toca explicar-ne una de curiosa. Ja havia sentit algun cop que, en alguns països asiàtics, fan que no amb el cap quan volen afirmar alguna cosa. El que no sabia que l’Índia fos un d'ells, per lo que ja quan vaig arribar a Jaisalmer, em sobtava cada cop que parlava amb la Bhawna o Lakhan i creia que no els hi agradava gens el que els hi estava explicant. Constantment feien un moviment semblant al nostre gest de negació, encara que una mica mes oscil·lant, com si anessin borratxos. Al principi em tallava una mica el rollo i deia, "bueno, doncs canvio de tema...", però després de veure que feien coses a les que jo pensava que m'havien dit que no, em vaig plantejar que fos una confusió cultural. I així és, ara m'hi fixo i tothom a l’Índia quan vol assentir mentre escolta una conversa o quan vol dir que sí, fa aquest moviment que resulta bastant graciós. Un bon apunt per qui tingui pensat venir a l’Índia i no fer el pardillo com vaig fer jo...
Crec que ja he comentat anteriorment que la Bhawna era de Jodhpur. Tenia previst traslladar-se a les dunes de Jaisalmer, però encara seguia vivint allà. Per la tarda vam quedar amb ella i vam anar a veure casa seva i desprès al cine, ja que ens havien comentat que a l’Índia, la gent la lia molt durant la pel·lícula, ballant, cridant i cantant. No sé si vam anar a una zona massa "rica", o a veure una pel·lícula poc apropiada, però la veritat es que va ser poc diferent a un cine de Barcelona.
Per la nit vam anar a sopar a un restaurant que no semblava que pogués estar a l' India. Era bastant car per els preus generals del país, i després que la Bhawna ens comentes que hi venien bastant, l' Ana i jo vam pensar que no devia anar curta de diners i que devia ser l'equivalent a la nostra classe social a Espanya. Es fa estrany, que sent possiblement l'equivalent a la una classe mitja occidental, casa seva seria de les dels barris mes pobres a la nostra cultura.
No comments:
Post a Comment