Dos anys després de la primera visita, tornava a Thailàndia, el país que em va obrir els ulls per fer el Superviatge que estic vivint. Aquí va ser on vaig veure que fer la volta al món no només era un somni realitzable, sinó que era molta més gent de la que creia qui ho estava fent. Tot i no portar motxilla, va ser el primer cop que anava a un país de turisme "backpacker". Vaig anar acompanyat de meu germà, una amiga de Barcelona i un colega americà. Ho teniem tot més o menys planificat; 3 dies a Bangkok amb hostel ja reservat i 17 dies per les illes, pocs canvis van ser possibles durant el trajecte.
Aquest cop la situació era molt diferent. Jo sol, amb una motxilla cada dia més carregada i amb total llibertat de fer el que em rotés, vaig arribar a Chiang Mai sense cap reserva ni sense saber pràcticament que hi havia allà...
Vaig volar al nord del país perque era la part que em va faltar fer en l'anterior viatge, però portava tant de temps anant a correcuita, que vaig limitar-me a veure Chiang Mai i passar de les altres ciutats dels voltants. Estava fart de no parar de moure’m per no perdre’m res i vaig decidir fer uns dies de vacances del meu viatge. Se que sembla extrany, però realment viatjar així acaba cansant…
Així doncs, em vaig buscar una habitació per 2 euros, que tingues internet, i un cop vaig desfer la maleta vaig reservar una moto pel dia següent. Volia fer una volta i veure una mica de la ciutat abans de tancar-me durant tot el cap de setmana a fer un piló de coses pendents, com per exemple, el blog.
Vaig començar el "free tour" sense saber pràcticament on anava, així que vaig fer una volta per la ciutat i els seus mercats fins que vaig decidir agafar una autovía que m'havien comentat que portava a una ciutat plena d’atraccions turístiques. Allà vaig veure un cartell que anunciava un poblat de dones girafa i tot i que era conscient de era un "tongo" per turistes (ja que el poblat autentic està a uns 300km) m’hi vaig apropar amb la moto. Quan em van dir el preu per només entrar em vaig quedar al·lucinat, uns 13 euros! De totes maneres, com soc un "cabezón" i ja m’havia fet a la idea de fer-me una foto amb les girafes, vaig fer-me passar per estudiant sense un duro, fent-li llàstima al dels tickets, fins que em va deixar passar per 4 euros.
La veritat es que era un "timo" com una catedral. De poblat no tenia res, només eren botigues de souvenirs on les dones insistien per vendre els productes que anaven elaborant. Al principi els hi vaig començar a fer fotos a les nenes, pero quan em vaig fer una foto amb una de les dones em vaig sentir com si m’estigues fent una foto amb un animal i no em va fer sentir gens bé, així que m’en vaig anar.
Vaig seguir tirant carretera amunt fins que vaig trobar un altre de les atraccions per a guiris: Tiger Kingdom. M’havien comentat que alla et podies fer una foto amb un tigre enorme, però quan hi vaig anar i vaig veure lo preparat, cutre i car que era, vaig marxar en 5 minuts.
En part em vaig sentir bé ja que vaig pensar que havia estalviat uns calerons, però poc després me'ls vaig acabar deixant igual, encara que en una cosa que va valdre la pena. Va ser més endavant, a un lloc que es deixa Xtreme Zone, on hi tenien tota mena d’activitats d’esports “extrems”; karting, paintball, motos, quads i....bungy jumping! (puenting).
Mentre era a la recepció tafanejant, estaven reproduint un video amb imatges de gent que s’hi llençava i mentre ho veía pensava: "En la vida tindria ous a fer això, podría saltar d’un avió o qualsevol altre cosa, però puenting em cagaría viu". En aquell moment, el tio de la recepció em va veure tot atrapat amb el video i em va dir; "come on, wanna jump?" Li vaig dir que ni en broma, que m’agafaria alguna cosa però ell, de totes maneres, em va convidar a entrar al recinte i veure la gent que saltava. Em vaig assentar en un banc a veure com es llençava una parella i en qüestio de 5 minuts, al meu cap se li van girar els cables; em vaig crear una guerra interna, picant-me amb mi mateix per no tenir pebrots a fer-ho fins que, de sobte, em vaig aixecar i corrents vaig tornar cap al tio de l'entrada i li vaig cridar: Come on! I want to jump!! But NOW!! El tio, soprés per la meva boja reaparició, em va dir que enseguida m’ho preparava, però jo li vaig insistir que em cobrés al mateix moment o sinó em rajaría. Em va cobrar, vaig anar cap a la cabina i allà va ser on el meu cap va tornar a la normalitat i vaig pensar: "On collons t’acaves de posar penjat!!! "
M’estaven col·locant les gomes als peus i només pensava com se m'havia anat tant l' olla en 5 minuts...però, de totes maneres, encara ho volia seguir fent. Després d’una pujada lentíssima i eterna, va arribar el gran moment. Vaig obrir els braços, agafant aire i…AAAAHHHHH!!!
Collons jo crec que mai havia sentit res semblant!! Al caure veient com m’apropava al terra realment sentía que l’anava a palmar, però a l’últim moment la gran corda elàstica va fer la seva funció i el superpollo va reempendre el vol.
Amb la adrelina encara a tope, per la tarda vaig anar a dalt d’una muntanya a veure la posta de sol des d’un temple. La moto no tirava molt, però la carretera era una mena d' Arrabassada a la tailandesa i amb lo revolucionat que anava em vaig treure el mono que tenia des de que vaig marxar de Barcelona.
Al temple hi havia molta gent ja que estaven fent una espècie de cerimònia que no vaig aconseguir entendre que era, però que em va permetre fer unes fotos bastant xules.
Quan ja marxava del temple escales avall vaig viure una situació anecdótica ja que, de sobte, va començar a sonar l'himne de Tailàndia i va ser com si paressin el temps. Jo no em vaig enterar i vaig seguir baixant les escales, però al cap d'una estona em vaig donar compte que alguna cosa extranya estava passant perque semblava que estigués dins de Matrix. Tothom estava tal i com quan va començar la melodia i no feien el més mínim moviment, mostrant un respecte absolut a la seva pàtria. Quan me'n vaig adonar casi estava acabant l'himne i pensava que m'emportaria alguna esbroncada, però per sort ja era al costat de la moto i vaig poder escapar...
Vaig tenir sort, perquè aquests països estan molt penjats tant amb el tema patriòtic com el monàrquic i he sentit històries de turistes que han acabat anys a la presó per pintar o riure's d'alguna foto del rei. I és que a vegades resulta difícil no fer-ho, ja que el país sencer sembla el seu àlbum de fotos particular. A quasi tots els carrers hi ha algun marc enorme amb una foto d'ell amb el seu gos, fent una foto a una flor o simplement prenent un refresc...
Si el primer dia de Chiang Mai no vaig parar quiet, els dos següents no em vaig moure del hostel. Em vaig muntar la meva oficineta i des de les 9 del mati fins a les 6 de la tarda vaig estar cada dia fent coses que tenia pendents: blog, treure billet d’australia, etc. Només feia alguna parada per dinar, menjar-me els meus Padtais amb palillos (ja casi no se menjar amb forquilla i gavinet), beure algun shake i a vegades fins i tot algun thai massage per desestressar-me.
Vaig tenir sort, perquè aquests països estan molt penjats tant amb el tema patriòtic com el monàrquic i he sentit històries de turistes que han acabat anys a la presó per pintar o riure's d'alguna foto del rei. I és que a vegades resulta difícil no fer-ho, ja que el país sencer sembla el seu àlbum de fotos particular. A quasi tots els carrers hi ha algun marc enorme amb una foto d'ell amb el seu gos, fent una foto a una flor o simplement prenent un refresc...
Si el primer dia de Chiang Mai no vaig parar quiet, els dos següents no em vaig moure del hostel. Em vaig muntar la meva oficineta i des de les 9 del mati fins a les 6 de la tarda vaig estar cada dia fent coses que tenia pendents: blog, treure billet d’australia, etc. Només feia alguna parada per dinar, menjar-me els meus Padtais amb palillos (ja casi no se menjar amb forquilla i gavinet), beure algun shake i a vegades fins i tot algun thai massage per desestressar-me.
Un dia abans que marxés, em van trucar el Carles i la Marta (la parella de Singapur) dient-me que acabaven d’arribar a Chiang Mai. Aixi doncs, després d'un mes de separar-nos, vam anar a sopar junts i el dia segûent vam quedar per dinar abans que jo marxes cap a Bangkok. Ells venien d’allà ja que estaven fent la ruta inversa a la meva i, per tant en poc temps entraven a Laos.
Al dia segûent, després de 8 hores de bus, vaig arribar a Bangkok. Eren les 5.30 del mati i no tenia feta cap reserva, així que no va ser gens fàcil trobar cap hostel lliure. Per sort, un noi austríac que anava amb mi a l’autobús estava en la mateixa situació i vem juntar forces per trobar un lloc disponible. El tio és tot un personatge, es diu Robert i estava viatjant amb la seva novia fins que es van barallar i es van separar. Ell també tenia pensat estar només un dia a Bangkok i despres anar a les illes, aixi que vam decidir anar-hi junts i ell fins i tot es va animar a fer el curs de submarinisme a Ko Tao amb mi.
La capital tailandesa ja la havia visitat en l'anterior viatge i per aquest motiu aquest cop simplement em vaig dedicar anar de compres, a cosir-me les banderetes dels països on he estat a la motxila i fer alguna birra amb el nou colegui. Al dia seguent, 9 hores mes de bus, amb parada absurda per sopar a la 1 de la matinada (per comissió suposo), seguit de 4 h de vaixell posteriorment i... Ko Tao!
La capital tailandesa ja la havia visitat en l'anterior viatge i per aquest motiu aquest cop simplement em vaig dedicar anar de compres, a cosir-me les banderetes dels països on he estat a la motxila i fer alguna birra amb el nou colegui. Al dia seguent, 9 hores mes de bus, amb parada absurda per sopar a la 1 de la matinada (per comissió suposo), seguit de 4 h de vaixell posteriorment i... Ko Tao!
Tal com vam arribar a l'illa va començar el curs de submarinisme. El primer dia era només teoría aixi que no va ser massa dur tenint en compte que veníem fets pols del viatge. L’ endemà vam fer el bateig en una piscina i el dia posterior ja si, vam fer submarinisme al mar. He de reconèixer que inicialment em va decepcionar una mica, ja que no feia massa sol i per tant els colors del fons submarí estaven bastant apagats. A demés, erem un grup de 6 i tota la estona ens menjavem els uns als altres, fent l’inmersió una mica pesada.
Després d’acabar el curs però, vaig fer dues immersions només amb una amiga, i allà si que vaig poder gaudir (no només jo, el gran protagonista del blog també s’hi va llençar i fins i tot va fer un nou colega!)
Després d’acabar el curs però, vaig fer dues immersions només amb una amiga, i allà si que vaig poder gaudir (no només jo, el gran protagonista del blog també s’hi va llençar i fins i tot va fer un nou colega!)
Això si, el pobre pollastre va acabar bastant fet caldo després de l'experiència...
La gent del grup del curs era molt enrotllada i ens vem fer amiguetes enseguida. Ens deiem "International team” i és que el variadillo era considerable: Dos anglesos, un sudafricà, una nova zelandesa, un austriac, una japonesa…
A aquesta última, me la vaig anar trobant per tot arreu des què ens vam conèixer a Laos, coincidint sempre de casualitat a: 4000 islands, Vang Vieng, Chiang Mai, Bangkok i a Ko Tao. De fet encara no sé com vol ser amiga meva ja que quan erem al Tubing de Vang Vieng la vaig llençar a l'aigua "sense voler" quan duia la camèra de fotos, la cartera i les claus del hotel a sobre...(Upsss...so sorry again Lisa...)
Sembla difícil que sigui possible anar-te trobant la mateixa gent per tot arreu, però això és bastant normal per aquí ja que més o menys tothom segueix la mateixa ruta. És una de les coses del Sud Est Asiàtic que potser m’agrada menys, sobretot tenint en compte que a l’Índia era tot el contrari. Aquí sento que el meu viatge és molt semblant al de qualsevol altre, quan parles amb la gent te n'adones que has visitat les mateixes coses i fins i tot amb el mateix ordre, pero a l'Índia en canvi, cada un feia una cosa totalment diferent, descobrint nous llocs cada cop que parlava amb algú.
Per exemple, una de les coses que aposto que quasi tothom que hagi estat a Ko Tao ha vist (sobretot nois), son els combats de Muai Tai preparats especialment pels turistes...
A aquesta última, me la vaig anar trobant per tot arreu des què ens vam conèixer a Laos, coincidint sempre de casualitat a: 4000 islands, Vang Vieng, Chiang Mai, Bangkok i a Ko Tao. De fet encara no sé com vol ser amiga meva ja que quan erem al Tubing de Vang Vieng la vaig llençar a l'aigua "sense voler" quan duia la camèra de fotos, la cartera i les claus del hotel a sobre...(Upsss...so sorry again Lisa...)
Sembla difícil que sigui possible anar-te trobant la mateixa gent per tot arreu, però això és bastant normal per aquí ja que més o menys tothom segueix la mateixa ruta. És una de les coses del Sud Est Asiàtic que potser m’agrada menys, sobretot tenint en compte que a l’Índia era tot el contrari. Aquí sento que el meu viatge és molt semblant al de qualsevol altre, quan parles amb la gent te n'adones que has visitat les mateixes coses i fins i tot amb el mateix ordre, pero a l'Índia en canvi, cada un feia una cosa totalment diferent, descobrint nous llocs cada cop que parlava amb algú.
Per exemple, una de les coses que aposto que quasi tothom que hagi estat a Ko Tao ha vist (sobretot nois), son els combats de Muai Tai preparats especialment pels turistes...
El dia després d’acabar el curs, tot el team ens vam embarcar cap a Ko Panghan, on es feia una de les festes més conegudes del planeta, la Fullmoon Party! Bàsicament consisteix en una platja plena de xiringuitos amb música Psy-Trance, molta gent fins les celles i beguda tirada de preu. Ja hi havia estat feia dos anys i com en aquell cop, va ser molt millor la festa de la nit abans (la festa comença un dia abans i acaba un dia més tard), que la de la propia fullmoon.
La nit de lluna plena va començar bé, però al arribar a la festa va anar a menys perquè hi havia massa gent, massa anglès garrulo i menys ganes ja que veníem amb una ressaca considerable de la nit anterior.
Per empitjorar-ho em vaig perdre de tothom i per acabar-ho d'empitjorar se me'n va anar una miqueta el tarro, vaig voler fer el pollastre malabarista i al final vaig acabant sent el pollastre rostit. No explicaré exactament com va anar la cosa, però si que donaré un consell per a qui hi vagi: Si beus, no intentis saltar els aros de foc... :)
Amb les cremades que no paraven de supurar sota una calor espatarrant, una ressaca de cavall i havent dormint 3 hores, vaig haver de començar la marató per arribar a Australia. Diria que van ser els pitjors dies del meu viatge, i sens dubte els més llargs i els més durs en molt de temps...
El llarg programa de la I edició de la Marató Australiana va ser el següent:
Rostida a la Fullmoon Party > Dormir 3 hores > Taxi al port de Ko Panghan > Vaixell de 2 hores a Turat Sani > Incòmode i etern autobus de 9 hores a Krabi > Arribada a les 12 de la nit > Taxi de 40 minuts al centre de la ciutat > Caminar 1 hora mort de gana amb la motxilla per a trobar hostel > Dormir 5 hores > Agafar un bus per anar al aeroport > Espera de 2 hores al aeroport > Vol de 1,5 hores a Kuala Lumpur > Bus de 1 hora a la ciutat > Arribada a Kuala Lumpur a les 11 de la nit > Caminar 40 minuts amb la motxilla per a trobar hostel > Dormir 5 hores > Despertar-me i donar'me conte que a Malaysia és una hora més que a Tailàndia > Cagar-me en tot > Sortir corrents del hostel esperant arribar a temps > Bus de 1 hora al aeroport > Arribar a temps i haver d'inclús esperar 3 hores semblant un vagabund a la sala d'espera del aeroport > Pujar al avió > Voler volar a Barcelona i no a Melbourne però, finalment... Superpollo a l' ast es va enlairar cap a la gran illa oceànica >>>>> Austràlia!!
El llarg programa de la I edició de la Marató Australiana va ser el següent:
Rostida a la Fullmoon Party > Dormir 3 hores > Taxi al port de Ko Panghan > Vaixell de 2 hores a Turat Sani > Incòmode i etern autobus de 9 hores a Krabi > Arribada a les 12 de la nit > Taxi de 40 minuts al centre de la ciutat > Caminar 1 hora mort de gana amb la motxilla per a trobar hostel > Dormir 5 hores > Agafar un bus per anar al aeroport > Espera de 2 hores al aeroport > Vol de 1,5 hores a Kuala Lumpur > Bus de 1 hora a la ciutat > Arribada a Kuala Lumpur a les 11 de la nit > Caminar 40 minuts amb la motxilla per a trobar hostel > Dormir 5 hores > Despertar-me i donar'me conte que a Malaysia és una hora més que a Tailàndia > Cagar-me en tot > Sortir corrents del hostel esperant arribar a temps > Bus de 1 hora al aeroport > Arribar a temps i haver d'inclús esperar 3 hores semblant un vagabund a la sala d'espera del aeroport > Pujar al avió > Voler volar a Barcelona i no a Melbourne però, finalment... Superpollo a l' ast es va enlairar cap a la gran illa oceànica >>>>> Austràlia!!
