Creuar la frontera de Vietnam a Camboia va ser com el canvi d’estació d’hivern a primavera. Vam deixar enrere els núvols que ens portaven amargant des de feia 15 dies i el sol i la calor camboiana van fer acte de presencia només entrar al país. Vam deixar de sentir-nos pressionats pels venedors pesats i agressius de Vietnam, a simplement conversar amb els relaxats camboians, sense necessitat de comprar res. Vam deixar de sentir que teníem pressa per marxar ràpidament a la següent ciutat a voler-nos estar uns dies més dels previstos als llocs on paréssim…
Sembla impossible que puguin haver tots aquests canvis en un trajecte de bus de només 6 hores, però respecte al que vaig viure jo, són molt més que 6 hores, són anys llum el que separa als dos països veins…
Passats tots els tràmits burocràtics de la frontera, em va sorprendre veure com els primers edificis dels país no eren més que casinos i hotels. Pel que em van comentar més tard, a Vietnam el joc és il·legal mentre que a Camboia no i per això, els vietnamites ludòpates venen en massa fins allà per a deixar-se la pasta. Fins i tot hi havia algun local, com el Wynn, que és del mateix propietari d'alguns casinos que vaig veure quan vaig estar a Las Vegas.
Pom Phen, la capital del país, ens va agradar força. El Jon i jo vam compartir habitació en un hostel bastant fet pols que era a prop d'un llac que no incitava massa a banyar-se, però tot i això, ens vam sentir prou còmodes. L'ambient a la zona era relaxadíssim, fins al punt que el tio de la recepció, abans d’ensenyar-nos l’habitació ja ens estava intentant vendre marihuana! Dormir per 2 dòlars, menjar per 1, bon temps i gent encantadora…Cambodia va començar amb bon peu.
Tot i ser un dels països més pobres d'Asia, les ciutats de Camboia no em van semblar què estiguessin gens malament. A Phom Phem, per exemple, els carrers estaven nets, hi havia parcs i la gent pobre que vaig veure no semblava que passés gana. No sé si als pobles la cosa serà diferent o si potser sóc jo, que després d’haver estat a l’ Índia, ja no sé percebre la pobresa sense ser extrema…
El primer dia a la ciutat, ens el vam prendre amb calma i el segon, per 15 dòlars vam reservar un tuk-tuk perquè ens portés pels principals punts d’interès de la zona. Pensàvem què els dolars només els feien servir pels turistes, però en el moment d'anar al primer caixer vam descobrir que fins tot per treure diners fan servir la moneda americana. Així doncs, totes les coses de més d'1 dòlar de valor es paguen en dòlars, però a l'hora de tornar el canvi petit, ho fan en Riels, la moneda local. Tot un caos, que a més et fa perdre diners constantment, ja que, òbviament, arrodoneixen sempre a l' alça...
De totes maneres, per a contrarestar aquest efecte, es pot regatejar qualsevol cosa. Vam arribar a fer-ho fins i tot amb un cafè!
De totes maneres, per a contrarestar aquest efecte, es pot regatejar qualsevol cosa. Vam arribar a fer-ho fins i tot amb un cafè!
El primer lloc que vam visitar no va ser massa agradable de veure, ja què es tractava d’un dels Killing Fields (camps d’extermini) de l’època del Khmer Rouge, un règim macabra de vora els anys ’80 que posa els pels de punta; liderat per un tio anat de l'olla que es deia Pol Pot i què quan va arribar al poder, va imposar una dictadura i volia aniquilar tota mena de cultura, educació o religió del país. Pretenia pràcticament tornar a l’edat de pedra, matant a tota persona que hagués rebut una educació, destruint escoles, temples, bancs i fins i tot hospitals. Es va arribar a carregar a 2 milions de persones, que en aquell moment era com 1/3 de tota la població del país, i el més fort de tot, era la manera indiscriminada i gratuïta com matava.
Dins dels killing fields es podien veure les desenes de forats de les fosses remenades per extreure els ossos i, pel que ens van dir, des de fa uns anys van decidir no rebuscar més per no remoure més el macabra passat de la historia dels camboians.
Una de les fosses ens van explicar que era on hi tiraven a les dones després de violar-les i, si tenien algún nadó, els desgraciats el matavem agafant-lo de les cames i estampant-lo contra l’arbre del costat o fins i tot jugant al tir al plat. Encara que sembli difícil, ens van ensenyar llocs on feien moltes més barbaritats que van ser durilles d’escoltar.
Dels killing fields se suposava que haviem d’anar a la segona parada del tour, un camp de tir on es pot disparar des d’una ametralladora fins a un bazooka. Una autèntica animalada i més tenint en compte que pagant un extra, et posen una pobre vaca davant per a que la facis reventar. Segur que hi ha ianquis pirats a qui els hi encanta, però nosaltres dos vam passar d'anar-hi.
Abans de dinar vam aturar-nos a una antiga escola de primaria que, durant el regim de Khmer Rouge, la van fer servir de presó. Donava bastant mal rotllo veure les classes transformades en sales de tortura, els passadissos vallats amb xarxa d’espí, o la polea del pati utilitzada per a penjar-hi la soga per a matar gent. Tot l’edifici semblava tret d’una peli de por o d’un joc tipus Resident Evil…
De tornada al hostel, vam parar en un mercat i finalment el tuktuk ens va deixar al centre, on hi havien uns temples i un passeig que vorejava el riu. Va ser allà on vaig probar per primer cop un dels famosos insectes fregits asiàtics, la taràntula.
Encara que sembli difícil de creure no estava dolenta, només tenia gust a “fritanga” amb una textura una mica peculiar. Quan pensava que era el que menjava, m’entraven ganes de vomitar, però quan conseguia pensar en una altra cosa, no estava del tot malament.
Realment crec que tot és psicològic ja que al costat de tots els insectes hi tenien gambes i, quan les mirava bé, em donava compte que tenien un aspecte tant o més fastigós que la mateixa taràntula. A casa però, tothom en menja i fins i tot hi ha qui xarrupa els caps…
Realment crec que tot és psicològic ja que al costat de tots els insectes hi tenien gambes i, quan les mirava bé, em donava compte que tenien un aspecte tant o més fastigós que la mateixa taràntula. A casa però, tothom en menja i fins i tot hi ha qui xarrupa els caps…
El Jon va fer tota una seqüencia dels caretos del moment i realment en alguna d’elles sembla que no ho tinc massa clar…
Quan vam tornar a la zona del llac, vam coneixer a un grup d’espanyols amb qui vam estar sopant. Tres d’ells són del sud i estan viatjant per Asia durant uns mesos i l’altre és un català que, el molt crack, està fent la volta del món amb bici. Va sortir ara fa 8 mesos de Barcelona i va anar pujant per tot Europa fins creuar; Russia, Mongolia, Kazahistan i no recordo quins altres paisos, per acabar arribant a Xina. D’allà va anar baixant pel sud-est asiatic fins arribar a Camboia i així seguirà durant probablement un any i mig, passant per Australia i anant en baixell cap a Sud-America, per a fer el continent de sud a nord fins arribar a Nord America. Una passada.
El tio viatja sol amb la seva bici, només porta els seus collons de toro i algunes poques provisions. Depen totalment del que la gent li dona i pel que explica, la gent d'aquests països es generosa a més no poder. L’experiència és única, la veritat és que m’han entrat moltes ganes de fer alguna cosa semblant, però amb una bona moto. Crec que serà l’objectiu pel nou viatge del Superpollo…
De Phom Phem vam anar a Battambang on, al dia següent, habiem d’agafar una barca cap a Siam Reap. Abans però, vam tenir temps de veure un dels atractius de la ciutat, un lloc on hi ha unes plataformes de bambu amb motor que corren per damunt d’una via del tren. Al principi pensavem que seria una parida, però la cosa tenia la seva gràcia i el passeig enmig de la selva durant la posta de sol, va resultar ser molt guapo.
Al matí següent vam agafar la barca cap a Siam Reap i va ser un passeig de 8 hores increïble. Els paisatges eren una passada, vam navegar pel riu passant per pobles flotants, vorejant camps d’arròs fins arribar a un llac gran on es trobava el nostre destí. Un trajecte molt recomanable. Com mola Camboia…
Vaig tenir tal subidón, que en un dels pobles vaig estar apunt de baixar-me per quedar-m'hi uns dies dormint i vivint a casa d'algun local. Estic segur que m'haguessin acollit amb els braços oberts, però el problema va ser que anava amb els dies comptats per arribar a Laos al Nadal i que a més, estava viatjant amb el Jon. Pensant-ho bé, això no era un problema ja que estic segur que ell també s'hagués animat, però com he dit, la falta de temps va fer que l'aventura no fós possible.
Durant el trajecte vam coneixer a dos Italians, la Maria i l’Andrea, que van ser amb qui vam passar els seguents dies a Siam Reap. Després de buscar hotel junts, ens vam instal·lar en un i vam reservar un tuktuk per anar l’endemà a veure els temples d’ Angkor.
Angkor va ser increible, una autentica passada. Pensava que al ser tant gran, acabaría aborrint caminar tantes hores per allà, però els temples són tan guapos i estan enmig d’un bosc tan xulo que realment podría haver tornat algún dia més. De fet, venen bitllets de 1, 3 o 7 dies, de temples n’hi ha per no acabar-se'ls.
Els dos dies següents a Siam Reap, els vam passar amb els italians i amb els espanyols de Phom Phem, que ens els vam tornar a trobar. Vam sortir de festa alguna nit, encara que va ser una mica fiasco. També vam probar la carn de serp, cocodril, cangur i estruç. Molt recomenable aquesta última, és super tendre i gustosa.
Des de Siam Reap vam agafar un llarg bus cap a Laos, acabant així el ràpid viatge per Camboia. Ens hagués encantat quedar-nos-hi més dies però des de que vam sortir de Vietnam anavem a contrarellotge. Voliem passar els Nadals i cap d'any a Laos i a mitjans de Gener jo volar cap a Australia i el Jon cap a Filipines. De totes maneres, diria que va ser temps suficient per a poder gaudir del país, la seva gent, el seu menjar, els seus temples i la seva tranquil.litat...
No comments:
Post a Comment