Era encara de nit quan, mig adormit, amb els ulls entreoberts, m' ha semblat veure una ombra que es movia per sota la meva llitera. De sobte, quan aquesta s’ha apropat a la meva cara, he cregut que era la mà d’algú que m'intentava dormir amb un drap amb formol. Al moment m'he aixecat fotent un crit que crec ha despertat a més d'un del vagó i llavors m'he adonat què no hi havia ningú, ni drap, ni formol, només estava somiant.
Abans d'estirar-me al llit vaig estar prenent un té al meu vagó (el Jordi anava en un altre) i vaig veure com, per primer cop des que sóc a l’Índia, els hindús del meu compartiment lligaven les maletes amb cadenes i candaus. Havia vist algun "motxilero" fer-ho abans, però el fet de què els locals també ho fessin, em va recordar que aquest trajecte en tren no era precisament el més segur. Tot i això, vaig anar a dormir bastant tranquil, ja que tenia totes les bosses lligades com de costum i les coses importants les tenia sota el cap, però imagino que en el meu subconscient va quedar gravada la història d'aquell noi a qui van adormir, motiu pel qual avui la ment m'ha fet una mala jugada.
Era ja de dia quan, escoltant música assegut al seient de la finestra, he viscut un moment a lo Slumdog Millionare. Sonava la cançó típica de la banda sonora i just llavors hem arribat a una estació on hi havia tot de nens venent menjar o servint té. M'ha recordat molt a la pel·lícula i tot i que sempre és trist veure nens treballant, he de reconèixer que no m'han fet excessiva llàstima. Se'ls veia tant acostumats a fer allò, que donava la sensació de que s'ho passaven bé i eren feliços treballant ja de ben petits.
Aquest sentiment el tinc a tota l’Índia en general. Abans de venir, molta gent em va advertir de què seria molt dur el meu viatge per les coses tant fortes i tristes que veuria, fins i tot,em van explicar històries de gent que acabava plorant cada dia o que se’n tornava a casa abans d'hora perquè no suportaven ni un dia més. No sé si sóc un "monstruo insensible", però de moment no m'està afectant i en cap moment he tingut més sensació de tristesa de la que hagi pogut tenir en altres països. Si, òbviament hi ha molta pobresa, i un exemple molt comú es troba a les estacions de tren, on veus gent que hi viu i sempre et venen a demanar diners. El fet es que quan ho fan, simplement reacciono igual com reaccionem la majoria de gent quan ens ve un vagabund a una gran ciutat, es a dir, ignorant-lo. I no ho faig només per inèrcia, sinó perquè també crec que les persones que demanen almoina a l'estació no són pas les que més gana passen (ja m'he trobat un parell de cops amb gent que em demanava, jo li oferia menjar i m'engegava a la merda).
Això i el fet de no parar-me a pensar la vida que té aquesta gent és el que m'està fent "insensible" en aquest viatge. Mai em plantejo qui és aquella persona que em demana ni com de dura deu ser la seva vida. Evito involucrar-me en casos de pobresa en particular i possiblement és això el que no fan totes aquelles persones que viatgen i ho passen tant malament. Imagino que s'apropen molt a la gent pobre, escolten històries de la seva vida i és aquí on es desmunten. Potser sona egoista, però jo no vull escoltar-les, no he vingut a passar-ho malament. La pobresa és només una part de l' Índia i jo he vingut a gaudir de totes les altres coses positives del país ja que, per molt que ho pretengui, tampoc podria canviar les negatives en un viatge de 1 mes. No descarto però, que si trobo alguna ONG on acceptin "motxileros", em quedi a treballar uns dies aportant el meu granet de sorra al problema. Tot depèn del camí que segueixi el meu viatge i la pròxima parada és Varanasi, la ciutat que tothom defineix com la més mística i a la vegada impactant de l'Índia.
De camí cap al hotel, quan érem dins del tuktuk que ens portava, hi ha hagut un moment en què el nostre conductor s' ha col·locat en paral·lel amb un altre tuktuk i s'ha posat a parlar amb el seu conductor. Hem vist que al darrera hi anaven dues noies i quan els hem preguntat d’on eren, han resultat ser totes dues catalanes i també anaven al nostre hotel. Per la tarda hem anat amb elles (Vane i Laura) i les alemanyes (que havien arribat abans que nosaltres) a fer un volt per la riba del Ganges amb un guia de l’hotel. Ens ha portat per uns carrers estrets fins que hem arribat al Ghat crematori que quedava més aprop del hotel (un Ghat són unes escales que baixen al riu, on la gent es banya, renta la roba, etc...). Hi ha dos Ghats crematoris a la ciutat i aquest és el més econòmic, ja que no es tan cèntric com l'altre i a més te uns forns elèctrics que fan que es pugui incinerar una persona per menys de 10 euros.
Quan hem arribat, he trigat una estona a donar-me'n que ja hi érem de tant diferent que era respecte a com m'esperava. Era un lloc a la bora del riu, gris, ple de fang i merda com de costum. Hi havia grups de gent parlant a prop d'unes fogueres, gossos i vaques remenant el morro per tot arreu i nens i no tant nens que escarbaven en el fang. Ha sigut després quan m’he donat compte que aquelles fogueres eren els crematoris, que els gossos i les vaques s'estaven menjant les restes dels cossos i que els nens estaven buscant entre el fang possibles anells o joies que haguessin quedat pel terra després de la cremació. Semblava una situació tan normal i quotidiana que realment impactava només quan hi pensaves. No se sentia cap plor, ni cap de les persones mostrava una expressió clara a la seva cara. No transmetien ni tristesa ni alegria, ja que ells creuen que la mort és simplement una altre etapa de la vida on la persona que mor els abandona, però posteriorment seguirà el seu camí reencarnant-se en un altre ésser de la terra.
Tan poca és la tristesa que mostraven què, quan ens hem assegut tots a una de les escales del Ghat, un grup homes s'ha apropat a les alemanyes i han començat a mirar-les d'una manera descarada i luxuriosa. Elles portaven les espatlles a l’aire i pels homes de l’Índia això és quasi com veure una tia en tanga, o sigui, què s'han començat a posar calents mentre un familiar o conegut seu s'estava calentant de veritat allà al costat. Per a elles l'experiència del crematori no ha sigut massa agradable, 15 hindús mirant-les bavejant mentre observaven com cremava el cos d'una persona, no les ha fet sentir massa còmodes.
Jo, en canvi, no m’he sentit massa incòmode i m'ha sorprès bastant el fet de que tampoc m'ha causat massa impressió; les persones mortes les portaven embolicades amb una tela i per tant simplement es podia distingir el cap i poca cosa més mentre les cremaven; l’olor a estones era bastant intensa, però crec que si sentís una olor semblant en algun altre lloc, mai diria que és una persona cremant-se. De les restes que quedaven, no es reconeixia cap part del cos en concret i pràcticament tota la cendra que hi havia provenia de la fusta cremada. Aquesta cendra la tiraven al riu i el més curiós, o fastigós, és que hi havia gent que s'estava banyant enmig de tota la cendra, però com dic, només feia angúnia si et paraves a pensar que allò eren restes humanes.
En cap moment he vist sang, ossos, òrgans o cossos en descomposició, motiu pel qual l’experiència del crematori per a mi ha sigut bastant més light del que m'esperava.
Després d'estar una bona estona al Ghat, hem anat a veure el forn elèctric, que no estava en funcionament en aquell moment, però he pogut veure que a l'entrada hi havia una taula amb 4 payos jugant al Poker preparats per posar-se en acció quan arribes algun cos. Això si que és tacte i respecte al difunt .
Per la nit hem anat amb barca a veure una cerimònia que es fa cada dia des d'un dels Ghats del centre. La veritat és que era força interessant i mística, però després de 30 min. s'ha començat a fer pesadeta, per lo que hem anat al Ghat crematori principal, que funciona 24 hores i 365 dies l' any. No hem arribat a baixar, així que hem vist el ritual des de la barca i les alemanyes aquest cop han estat més tranquil·les.
Abans d'estirar-me al llit vaig estar prenent un té al meu vagó (el Jordi anava en un altre) i vaig veure com, per primer cop des que sóc a l’Índia, els hindús del meu compartiment lligaven les maletes amb cadenes i candaus. Havia vist algun "motxilero" fer-ho abans, però el fet de què els locals també ho fessin, em va recordar que aquest trajecte en tren no era precisament el més segur. Tot i això, vaig anar a dormir bastant tranquil, ja que tenia totes les bosses lligades com de costum i les coses importants les tenia sota el cap, però imagino que en el meu subconscient va quedar gravada la història d'aquell noi a qui van adormir, motiu pel qual avui la ment m'ha fet una mala jugada.
Era ja de dia quan, escoltant música assegut al seient de la finestra, he viscut un moment a lo Slumdog Millionare. Sonava la cançó típica de la banda sonora i just llavors hem arribat a una estació on hi havia tot de nens venent menjar o servint té. M'ha recordat molt a la pel·lícula i tot i que sempre és trist veure nens treballant, he de reconèixer que no m'han fet excessiva llàstima. Se'ls veia tant acostumats a fer allò, que donava la sensació de que s'ho passaven bé i eren feliços treballant ja de ben petits.
Aquest sentiment el tinc a tota l’Índia en general. Abans de venir, molta gent em va advertir de què seria molt dur el meu viatge per les coses tant fortes i tristes que veuria, fins i tot,em van explicar històries de gent que acabava plorant cada dia o que se’n tornava a casa abans d'hora perquè no suportaven ni un dia més. No sé si sóc un "monstruo insensible", però de moment no m'està afectant i en cap moment he tingut més sensació de tristesa de la que hagi pogut tenir en altres països. Si, òbviament hi ha molta pobresa, i un exemple molt comú es troba a les estacions de tren, on veus gent que hi viu i sempre et venen a demanar diners. El fet es que quan ho fan, simplement reacciono igual com reaccionem la majoria de gent quan ens ve un vagabund a una gran ciutat, es a dir, ignorant-lo. I no ho faig només per inèrcia, sinó perquè també crec que les persones que demanen almoina a l'estació no són pas les que més gana passen (ja m'he trobat un parell de cops amb gent que em demanava, jo li oferia menjar i m'engegava a la merda).
Això i el fet de no parar-me a pensar la vida que té aquesta gent és el que m'està fent "insensible" en aquest viatge. Mai em plantejo qui és aquella persona que em demana ni com de dura deu ser la seva vida. Evito involucrar-me en casos de pobresa en particular i possiblement és això el que no fan totes aquelles persones que viatgen i ho passen tant malament. Imagino que s'apropen molt a la gent pobre, escolten històries de la seva vida i és aquí on es desmunten. Potser sona egoista, però jo no vull escoltar-les, no he vingut a passar-ho malament. La pobresa és només una part de l' Índia i jo he vingut a gaudir de totes les altres coses positives del país ja que, per molt que ho pretengui, tampoc podria canviar les negatives en un viatge de 1 mes. No descarto però, que si trobo alguna ONG on acceptin "motxileros", em quedi a treballar uns dies aportant el meu granet de sorra al problema. Tot depèn del camí que segueixi el meu viatge i la pròxima parada és Varanasi, la ciutat que tothom defineix com la més mística i a la vegada impactant de l'Índia.
De camí cap al hotel, quan érem dins del tuktuk que ens portava, hi ha hagut un moment en què el nostre conductor s' ha col·locat en paral·lel amb un altre tuktuk i s'ha posat a parlar amb el seu conductor. Hem vist que al darrera hi anaven dues noies i quan els hem preguntat d’on eren, han resultat ser totes dues catalanes i també anaven al nostre hotel. Per la tarda hem anat amb elles (Vane i Laura) i les alemanyes (que havien arribat abans que nosaltres) a fer un volt per la riba del Ganges amb un guia de l’hotel. Ens ha portat per uns carrers estrets fins que hem arribat al Ghat crematori que quedava més aprop del hotel (un Ghat són unes escales que baixen al riu, on la gent es banya, renta la roba, etc...). Hi ha dos Ghats crematoris a la ciutat i aquest és el més econòmic, ja que no es tan cèntric com l'altre i a més te uns forns elèctrics que fan que es pugui incinerar una persona per menys de 10 euros.
Quan hem arribat, he trigat una estona a donar-me'n que ja hi érem de tant diferent que era respecte a com m'esperava. Era un lloc a la bora del riu, gris, ple de fang i merda com de costum. Hi havia grups de gent parlant a prop d'unes fogueres, gossos i vaques remenant el morro per tot arreu i nens i no tant nens que escarbaven en el fang. Ha sigut després quan m’he donat compte que aquelles fogueres eren els crematoris, que els gossos i les vaques s'estaven menjant les restes dels cossos i que els nens estaven buscant entre el fang possibles anells o joies que haguessin quedat pel terra després de la cremació. Semblava una situació tan normal i quotidiana que realment impactava només quan hi pensaves. No se sentia cap plor, ni cap de les persones mostrava una expressió clara a la seva cara. No transmetien ni tristesa ni alegria, ja que ells creuen que la mort és simplement una altre etapa de la vida on la persona que mor els abandona, però posteriorment seguirà el seu camí reencarnant-se en un altre ésser de la terra.
Tan poca és la tristesa que mostraven què, quan ens hem assegut tots a una de les escales del Ghat, un grup homes s'ha apropat a les alemanyes i han començat a mirar-les d'una manera descarada i luxuriosa. Elles portaven les espatlles a l’aire i pels homes de l’Índia això és quasi com veure una tia en tanga, o sigui, què s'han començat a posar calents mentre un familiar o conegut seu s'estava calentant de veritat allà al costat. Per a elles l'experiència del crematori no ha sigut massa agradable, 15 hindús mirant-les bavejant mentre observaven com cremava el cos d'una persona, no les ha fet sentir massa còmodes.
Jo, en canvi, no m’he sentit massa incòmode i m'ha sorprès bastant el fet de que tampoc m'ha causat massa impressió; les persones mortes les portaven embolicades amb una tela i per tant simplement es podia distingir el cap i poca cosa més mentre les cremaven; l’olor a estones era bastant intensa, però crec que si sentís una olor semblant en algun altre lloc, mai diria que és una persona cremant-se. De les restes que quedaven, no es reconeixia cap part del cos en concret i pràcticament tota la cendra que hi havia provenia de la fusta cremada. Aquesta cendra la tiraven al riu i el més curiós, o fastigós, és que hi havia gent que s'estava banyant enmig de tota la cendra, però com dic, només feia angúnia si et paraves a pensar que allò eren restes humanes.
En cap moment he vist sang, ossos, òrgans o cossos en descomposició, motiu pel qual l’experiència del crematori per a mi ha sigut bastant més light del que m'esperava.
Després d'estar una bona estona al Ghat, hem anat a veure el forn elèctric, que no estava en funcionament en aquell moment, però he pogut veure que a l'entrada hi havia una taula amb 4 payos jugant al Poker preparats per posar-se en acció quan arribes algun cos. Això si que és tacte i respecte al difunt .
Per la nit hem anat amb barca a veure una cerimònia que es fa cada dia des d'un dels Ghats del centre. La veritat és que era força interessant i mística, però després de 30 min. s'ha començat a fer pesadeta, per lo que hem anat al Ghat crematori principal, que funciona 24 hores i 365 dies l' any. No hem arribat a baixar, així que hem vist el ritual des de la barca i les alemanyes aquest cop han estat més tranquil·les.
No comments:
Post a Comment