Australia - From Brisbane to Cairns

(28/02/11 – 18/03/11) 

Un total de 26 dies són els que van passar des de què vaig deixar la Jucy amb el Jose i l' Alex, fins que vaig tornar a sentir-me un "traveller" al pujar a la Auto-Barn amb la Mariona i el Mika. 26 dies de ciutat en els que s'haguessin pogut obrir diferents portes, però que finalment van acabar en el mateix boig i salvatge camí de sempre, seguir tirant endavant.

L’aparició estel·lar del Mika i la esbojarrada sortida la mateixa nit va tenir la seva primera parada a prop de Noosa National Park, a 3 hores de Brisbane. Allà vam tornar a la hippie life:; vam passar la nit escoltant les onades mentre dormíem i l'endemà, ben d’hora pel matí, una mica de surf, córrer una estona, esmorzar a la platja…i fins i tot rentar-nos les dents! Ou yeah, com ho trobava a faltar! 

Aquest país incita a portar un tipus de vida saludable; el bon clima que té, els paisatges i la passió desmesurada que hi ha pel surf, fa que majoritàriament, els australians siguin esportistes "a tope".

I és que el surf a Austràlia és considerat un estil de vida. A la platja es pot veure tot tipus de gent surfejant les onades; nens, nenes, nois, noies, avis.... i fins i tot discapacitats! Vam arribar a veure un home amb una "pata de palo" surfejant com si res!

Si a Barcelona ens ensenyen a anar amb bicicleta des de ben petits, el mateix fan a Austràlia amb el surf. Les platges estan plenes de nens que surfegen millor que els seus pares i quan els veus agafant onades de de 1, 2 o 3 metres, et quedes simplement bocabadat.

Però no només sorprenen els nens, també els avis són uns cracks! Per demostrar-ho aquí es pot veure una foto del mismíssim Gandalf del "Señor de los anillos" sortint d' agafar uns tubs!!!

Veure això realment t'obre els ulls i et demostra que els límits se'ls posa un mateix. A casa nostre hi ha la tendència al pessimisme i s'acostuma a pensar que a partir d'una edat ja no es poden fer certes coses, inclús abans de provar-ho. Quantes vegades haure sentit la frase "jo ja no tinc edat per això...", doncs bé,  aquí el nostre amic Gandalf "el verde" i tots els altres abueletes esportistes que vam veure durant el viatge ens van donar la proba: no importa l'edat d'una persona, si s'ho proposa sempre serà capaç de fer "quasi" qualsevol cosa! Així que: Surfear insensatos!!!

A Noosa National Park vam estar torrant-nos a una de les solitàries platges que hi havia i també vam fer un trekking per la costa que va estar força guapo. Vam veure  tortugues, ocells estranys, llangardaixos i també algun pollastre fent el micu.

Des d'allà ens vam dirigir a Rainbow beach, on vam reservar el tour de 3 dies i 2 nits a Fraser Island a corre cuita només arribar. Havíem de sortir aquell mateix dia cap a l'illa sí o sí ja que teníem els dies justos per arribar a Cairns (el Mika havia d'entregar la furgo en 12 dies), i per aquest motiu no vam tenir temps per a comparar ofertes i preus, llençant-nos a la primera opció que va sortir.

No em penedeixo d'haver-ho fet així ja que va ser l'única opció, però diria que el "pack" em va semblar excessivament car pel que oferia. Uns 330 dòlars (si no recordo malament) per un tour sense menjar ni beguda inclosos, i que em recordava una mica les colònies que feia d'adolescent. Ens van separar per grups i junts, havíem de fer una compra col·lectiva, menjar i dormir en parelles a tendes de campanya sobre incòmodes aïllants damunt del terra. Per sort, a mi i a la "Masuvera" no ens va agradar massa el rotllo i des d'un principi vam fer el "clan catalán" i vam anar una mica a la nostra bola. Vam deixar que el líder del grup, a qui vam batejar com "Primus Maximus", prengués les decisions oportunes, i a partir d’aquí ens vam dedicar a riure tota l'estona. El geni va decidir que el mètode de supervivència pels 3 dies a una illa sense supermercats havia de ser: PA BIMBO. Uns 8 paquets de pa van omplir la furgoneta i unes quantes salsitxes amb ketchup van servir d'acompanyament a la sobredosi d'hidrats de carboni. Els altres grups van fer compres una mica mes intel·ligents, verdura, pasta, etc etc, però la Mariona i jo els vam haver de mirar rient amb el nostre pa amb salsitxa a la ma.

El grup el formàvem 8 persones, el duo català, en Primus, dues sueques, dos Irlandesos i una noia anglesa que era vegetariana i que imagino encara deu esta maleint al líder del grup i els seus mètodes de supervivència.

Tot i que el tour en general no va ser el millor, Fraser island va ser espectacular. És l'illa de sorra més gran del planeta, per poder entrar-hi nomes es pot fer amb 4x4, i no hi viu ningú, només la gent que cuida les instal·lacions. Per desplaçar-se s'ha de fer per la platja i, com Austràlia es un país tan civilitzat, realment es quasi una autopista de sorra! Senyals de trànsit, indicacions i fins i tot controls de velocitat i d'alcohol!

La primera parada va ser el lloc més espectacular de tots i un dels mes increïbles que hagi vist mai: Lake McKenzie!. Enmig de l' illa, un llac d'aigua dolça i cristal·lina a més no poder ens va deixar a tots al·lucinats i amb la boca oberta. L'aigua era tan neta i tan clara que podies veure a uns 4 metres de profunditat i jo no vaig poder resistir i vaig acabar bevent-hi algun glop (no sé si era massa potable, però el meu estómac no es va queixar...)

El lloc era l'escenari perfecte per una sessió de fotos per a l'eternitat i "l'artista del rinxols" i jo ens vam passar una bona estona fent de modelitos i donant-li al carret. (De tant posar, en alguna foto ella casi es queda sense coll...)

Del llac d'aigua cristal·lina vam anar a un d' aigua verdosa, que no era tant impactant com el McKenzie, pero no deixava de ser una passada.

L'únic inconvenient que tenia aquest lloc i l'illa en general, eren els maleits moscardons gegants! N'hi havia a patades i feien unes picades que resultaven molt incòmodes. Afortunadament eren fàcils de matar i el guia del grup em va comentar que si volia me'ls podia menjar, ja que al cul tenien com una espècie de mel que es comestible! Mmmm....cul de moscardó, que bo!

De camí al nostre càmping 5 estrelles, vam topar amb una de les salvatges anècdotes Australianes. Conduint per la platja-pista, tirat allà enmig ens hi vam trobar un tauro mort d'1,5 metres de llarg! 

Des de la part superior semblava un ferotge devora persones, però quan li vam donar la volta vam veure que no era més que un tauró simpàtic amb cara d'asiàtic morrut.

Afortunadament aquest cop, a part de veure l'exemplar mort, vam tenir l'ocasió de veure'n de vius. Va ser des d'un penya segat no apte per gent amb vertigen des d'on vam poder veure taurons, tortugues i fins i tot algun dofí perdut nadant per la costa. 

El lloc es deia Indian Head i, pel que ens va explicar el guia, era el lloc on els aborígens castigaven als delinqüents de les seves tribus. El procés anava així: si algú era declarat culpable d'algun delicte, el portaven a la roca i el feien saltar avall. Si sobrevivia, era perdonat. I si no, doncs no. :)

Vaig estar mirant-m'ho una bona estona i crec que és bastant més possible l'opció de què acabes fet ketchup per les roques que la de sobreviure, però bé, almenys els "abos" s'ho curraven i els hi donaven alguna possibilitat...

L'última cosa que vàrem visitar a l'illa van ser les Champagne Pools, unes piscines d'aigua salada natural que, en arribar les onades del mar, produïen unes fines bombolles que feien que semblés un bany de champagne més que de mar. Vaig fer un tast per si de cas, però d'alcohol ni una gota... :)

Una de les coses característiques de l'illa són la gran població de dingos que hi ha. Per qui no ho sàpiga, els dingos són uns cosins germans dels gossos que, encara que semblin carinyosos i simpàtics, et poden fer una queixalada per demostrar-te que no ho són.

En vam veure uns quants per tota l'illa i fins i tot s'apropaven a nosaltres, però sense arribar a fer-nos mai res. Només acostumen a atacar humans si es troben en situacions de perill, de no tenir menjar o, com tots els gossos, si veuen alguna persona corrents.

I això és exactament el que vaig fer jo l'ultima tarda; me’n vaig anar a córrer sol per la gegantesca platja amb la incertesa de si una rajada de dingos apareixeria perseguint-me pel darrere. Abans però havia consultat al guia del grup i m'ho va permetre, tan sols em va donar el consell; "si et persegueixen tira'ls-hi un grapat de sorra als ulls i marxaran!"

Crec que hagués sigut difícil que passes res, però en aquest país la gent acostuma a ser d'aquesta manera; ells t'avisen, i si tu posteriorment no els hi fas cas, no t'ho prohibiran, simplement et deixaran fer... Ara, si després tens problemes, ja t'ho faràs! 

Afortunadament no hi va haver cap problema i el moment va ser espectacular. Jo, corrent absolutament sol per una platja immensa, sota una pluja intensa que va començar a caure i fent una parada per agafar aire en un vaixell ancorat a la sorra...sensació de llibertat salvatge i absoluta!!!

La remullada va valdre realment la pena i he de dir què la por a que m'apareguessin els dingos, no arribava ni a la meitat de la por a d'altres perillosos habitants de l'illa (serps, aranyes, micus salvatges, etc) 

Quan vam acabar el tour de Fraser, ens vam acomiadar de tothom i vam marxar enduent-nos-hi dues coses: Uns 3 kg més de panxa i una paraula: Owsom!! (Awesome=  increïble). Aquesta era una de les paraules preferides del senyor Primus què, dit amb l'accent alemany que ell tenia, a tots 3 ens feia molta gràcia. Després d'uns quants dies es va convertir en la paraula clau del viatge i ens va produir moltes conyes al respecte.

De Fraser vam fer una passada ràpida per Agnes waters, on vam veure una competició de surf amb el poble sencer participant-hi...

Mentre seguíem pujant costa amunt, el trident ofensiu Mariona-Mika-Sergi s'anava coordinant cada vegada millor. Cada un tenia les seves peculiaritats que aportaven certa diversió a l'aventura. 

Les excentricitats del gran Mika; que ens van fer descobrir era un personatge molt divertit i peculiar.

L'art a la càmera i als fogons de la Mariona, que la van convertir en "La masuvera" oficial del grup.

I jo i el meu superpollo "cabezón", que ens van portar a viure grans dies fantàstics com, per exemple, el de l'operació platypus.

L'operació platypus (ornitorrinco), com ja he dit, va venir donat per la meva tossuderia ja que, en un dia plujós i merdós, en el que anar buscar animalets a un parc natural era el pitjor dels plans, jo vaig fer les mil artimanyes per anar a veure els maleits ornitorrincos. El parc havia sigut recomanació directa del meu germà, i per no perdrem el collons d'animal, vaig inclús amagar als meus companys que el parc no venia de passada per seguir pujant cap al nord, sinó que era necessari conduir 1,5 hores endavant, per després fer-les enrere! Per sort, quan els meus compis es van adonar, ja érem al parc, així que vam anar a la recerca del platypus. :D

Sota una pluja tropical i amb una certa rasca a l'ambient, vam estar unes 3 hores esperant i esperant a veure si el coi d'animal treia el cap de l'aigua...

Però malauradament l'únic que vam aconseguir veure va ser el platypus del cartell simpàtic que advertia de la paciència que calia tenir per veure'n un.

Quan l'operació platypus ja havia sigut catalogada com a "Owsom cagada", vam decidir marxar i...just quan creuàvem el pont...vaig veure un platypus sortint de l'aigua!! Jo vaig ser l'únic que el va veure i això va fer que la ràbia de la Mariona i el Mika ja fos màxima...

Però aquell dia tothom havia de fer la seva "Owsom cagada" així que, després de què jo em lluís amb la meva, li va tocar al Mika. Desesperat per tornar a la carretera i sortir del maleit parc natural, va estar conduint perdut prop d'una hora fins que vam passar per un cotxe vermell i tots vam pensar...aquest cotxe ja l'havíem vist no? Va ser llavors quan ens vam donar compte que...havíem conduit tota aquella estona per acabar al lloc d'on havíem sortit !!

Afortunadament ningú dels 3 tenia cap cita important, ens ho vam prendre amb filosofia i , ja de nit, vam anar fins al poble més proper a preparar el sopar. Aquí va venir el torn de la Masuvera, que per voler animar el desastrós dia va començar a preparar una truita de patates fins que...es va acabar el gas de la furgo!! Ooowwsom cagada!! La truita va quedar mig liquida-mig pastosa i era bastant fastigosa per menjar. Després d'aquesta tercera patinada, vam passar a batejar el dia com "Owsom cagada day"

Vist que no podíem comprar cap bombona de gas nova i que el sopar estava incomestible, vam estar caminant amb la paella a la ma durant una bona estona per tot arreu (situació bastant còmica i peculiar), en busca d'algun lloc on poder acabar la truita. Al no trobar-ne cap, al eficient i esbojarrat colega alemany se li va ocórrer una arriscada solució: colar-se a un càmping privat i cuinar-la a l'interior! Jo no tenia un bon pressentiment  (i ja em feia farum a cagada), però així ho vam fer, ens vam fer primer una foto de presentació a la recepció del càmping amb les cares de les mascotes del local (paella amb truita a mitges inclosa) i ens vam dirigir cap a la barbacoa!

Allà ens vam muntar la paradeta, vam estar cuinant la truita i amb un vinet i un formatget ens vam cruspir el tiberi fins que...."Ooowsom cagada!!!!"...va aparèixer el vigilant del càmping!! Cap de nosaltres podia aguantar el riure amb la cara del paio al·lucinant al veure tres penjats okupant tota la seva barbacoa, mentre mig contents celebràvem el primer "Owsom cagada day". Després de la seva conseqüent indignació, ens va fer recollir i marxar immediatament, però abans el Mika ens va fer plorar de riure quan, mentre marxava el paio ens va dir: " que mal educat, no ha dit "happy owsom cagada day!"

El vigilant, al donar-se compte de que ens estàvem rient d'ell, va tornar amb la vena del front marcada i ens va amenaçar en trucar la policia si en 2 minuts no tocàvem el dos, així que per evitar dormir a comissaria, vam decidir marxar a buscar algun lloc on dormir...

A Queensland no es pot dormir amb la caravana al carrer, però com que no volíem pagar càmping vam dormir en un carrer residencial. Si ens haguessin agafat hagués sigut la traca final del dia, però per sort, vam despertar sense cap multa al parabrises.

El dia següent va ser més convencional, tot va sortir segons el previst i vam arribar a la "desèrtica" platja d'Airle beach. Dic desèrtica perquè en aquest tram de costa, esta prohibit banyar-s'hi degut a l'existència d'unes meduses mortals a l'aigua. 

De fet, sí que està permès banyar-s'hi, però portant el elegant conjunt de neoprè de l'amic de la foto. Jo en vaig haver de portar algun cop i no es massa exòtic estar en una platja paradisíaca prenent el sol a l'aigua amb el vestit de superheroi...

Però com això es Austràlia i tot es fa com ha de ser...al poble tenen una platja gratuïta i artificial d'aigua dolça perquè els habitants i turistes es puguin refrescar sense cap por!

A Airle beach va ser el lloc on, després de tot un matí de negociacions intenses (per no repetir la "clavada" de Fraser Island) vam reservar el tour per la Whitsunday Islands. Vam passar la nit al poble, i al dia següent, victòria del Barça contra l' Arsenal i, molt content, cap als dos dies de tour en veler!

El tour va estar força bé, no érem massa gent, i encara que els altres companys eren una mica avorrits, hi havia bon rollito a bord.

El vaixell era força maco i el menjar era contundent. Collons si ho era! A la noia que s'encarregava de cuinar jo crec que li van ensenyar la piràmide alimentària a la inversa perquè només fèiem que menjar pasta amb carn per dinar, pasta amb més carn per sopar i galetes amb cafè per berenar seguides de...nachos amb formatge i salsa!!! Puagh...casi els traiem per la borda...

Les illes eren espectaculars i vam fer de tot: submarinisme, snorkeling, alimentar peixos i fins i tot agafar tortugues de l'aigua!

En realitat no sé si està permès fer-ho, però quan vaig veure la tortuga que nadava per davant meu i m'hi podia apropar...zas!! La vaig enxampar per treure-la de l'aigua i tocar-li una mica els pebrotets...

El segon dia del tour el vam passar visitant Whithaven beach, un dels llocs més increïbles que hagi vist mai. Sobren les paraules...

Degut a la espectacularitat del lloc, allà vam tornar a muntar el nostre estudi fotogràfic i vam fer algunes de les  fotos més xules del viatge...

En aquesta inclús vam aconseguir captar l'OVNI-xancla que el Mika va llençar al vol...

Un cop acabat el tour en veler, vam fer l'últim tram de carretera agafant una ruta alternativa a la de la costa, ja que aquesta estava tallada per la pluja que no parava de caure des de feia dies. La variant anava per l'interior, passava per enmig del no res i entre una zona habitada i la següent, podia passar una hora o més. Era el típic lloc on  l'última cosa que desitges és tenir cap problema, com per exemple, anar just de gasolina...i justament això es el que ens va passar!

Ens va saltar la reserva quan encara quedava un bon tros per arribar al següent poble i l'única cosa que vam poder fer al veure que no arribaríem a la gasolinera va ser parar a demanar a algú que ens ajudés. Per sort un bon pagès Australià era per allà a prop i, tot i que la seva camioneta era Diesel, ens va oferir la gasolina que portava dins d'una motoserra. Semblava que no hi hauria ni per omplir un encenedor, però increïblement va ser suficient. Vam aconseguir arribar al següent poblat, (conduint a pas de tortuga) omplir el dipòsit i seguir endavant fins arribar a Cairns!

El temps a Cairns va ser el mateix que durant tot l'últim tram del viatge, plujós durant tot el dia i amb uns pocs minuts de sol espatarrant. La ciutat tampoc ens va entusiasmar i ens vam dedicar els dies que hi vam ser a intentant buscar alguna feina recollint fruita en alguna granja i a fer un tour a la gran barrera de corall.

Una de les coses que ens va cridar l'atenció va ser la gran quantitat d’aborígens que hi havia. Ja n'havia vist algun a Sydney i Brisbane però aquí hi eren en massa! Desgraciadament, a Austràlia els aborígens són quasi uns marginats socials ja que molts d'ells no treballen i utilitzen els diners que reben del govern per beure durant tot el dia. Aquests diners els reben com a signe de perdó per haver "robat" la seva terra i haver fet tant de mal a la seva cultura. Hi ha molts australians que estan en contra d'això...vaig poder detectar un cert "racisme" d'algunes persones envers ells. Ah! i cal remarcar que són tots molt, molt lletjos...

El dia en què Mika havia de tornar cap Alemania, va voler acomiadar el viatge amb una "Owsom cagadíiiiiiiiiiissima" que va fer que s'emportés el trofeu de campió indiscutible. El tio, molt relaxat, es va passar tot el matí prenent el sol amb nosaltres a la piscina, sense cap pressa, ignorant que a uns quilòmetres hi havia un seient vuit dins d'un avio que portava el seu nom. Va ser al tornar cap al cotxe quan al senyor li va donar per comprobar l'hora de sortida del seu vol i llavors, es va donar compte que sortia en menys d'una hora! Vam sortir escopetejats a lo Benny Hill cap al aeroport, intentant no perdre'ns i seguir les indicacions del GPS per arribar-hi, pero tot i el esforç, quan vam arribar l'avió ja estava sortint! El problema era encara més greu del que semblava, ja que aquell era el primer dels 3 vols que havia d'agafar per arribar a casa i com eren molt seguits, va fer que els perdés tots! 

Per rematar la jugada, el dia anterior havia perdut la cartera amb la targeta de crèdit i això va fer que li fos impossible comprar un bitllet de tornada a casa. La situació era realment molt fotuda per a ell i per a empitjorar-la, la seva novia el va voler decapitar al sentir la notícia i es va negar a ajudar-lo per irresponsable (no crec que li agradés la trucada sorpresa un dilluns a les 5 del mati...). Afortunadament, després de que la Mariona i jo féssim d'intermediaris, vam aconseguir que li comprés el nou vol i jo el vaig ajudar deixant-li diners per comprar un altre vol a Darwin. Finalment, la broma a la novia li va costar vora uns 800 euros, i el desgast fisic que vam viure tots no va tenir preu...Res, que el tio volia deixar clar qui era el puto jefe de les "Awsom cagades" i la Mariona i jo li no vam dubtar en fer-li una ovació de reconeixement!

Aquí podem veure al crack, tot tranquilot prenent el sol, mentre el seu avió s'enlaira cap a casa... :)

Un cop va marxar el personatge germànic, vam fitxar a Toni, el noi de Barcelona que vaig conèixer a Byron Bay i que estava fent la mateixa ruta amb 3 noies angleses.

Amb ell i la Mariona ens vam passar els últims dies en un hostel a Cairns i fent un tour a la Gran Barrera de Corall.

El tour va ser increïble. Va fer un temps de merda però gràcies a això vaig viure un dels moments mes espectaculars del viatge. Mentre érem a la coberta del vaixell, a l’horitzó veiem clarament com una tempesta brutal queia sobre el mar, just cap on ens dirigíem. Tothom va començar a entrar cap a dins i jo, que estava escoltant la cançó d' Oasis de Whatever (l'himne oficial del superpollo around the world) em vaig quedar dempeus esperant a que caigués la pluja.

De cop, quan la cançó estava en el seu moment orgàsmic, va començar a bufar un vent que se'm va emportar les xancletes volant i la pluja va començar a caure com si s'hagués d'acabar el mon! Em vaig quedar empapant-me amb els braços oberts sota la impresionant tempesta, escoltant la música a tope amb la pell de gallina del subidon fins que, quan ja estava empapat a més no poder i a punt d'agafar una pulmonia, vaig decidir que potser era millor entrar al vaixell.

Quan vam arribar al lloc per fer snorkeling, la tempesta va afluixar i vam poder gaudir d'un dels espectacles naturals més grans del planeta només mullant-nos sota l'aigua.

No vaig poder fer cap foto ja que no tenia càmera aquàtica, tota una llàstima ja que les coses que vaig veure eren increïbles: cloïsses gegants de 1 metre d'ample que es tancaven quan hi passaves per davant, coralls de tots els colors i textures possibles, peixos exòtics com el "Nemo", peixos agulla...i , afortunadament, cap medusa! Menys mal, ja que els 3 catalans garrepes vam voler ser valents, estalviant-nos els 8 dòlars del “traje antipicades” i banyant-nos a pelo assumint el risc d'una picada mortal! (crec que de totes maneres, hi havien poques possibilitats...)

La barrera de corall va ser una canya, igual que tantíssims altres llocs que he vist durant el meu viatge, però he de reconèixer que no em va impressionar tant com altres que vaig veure al principi de la meva aventura. Paradoxalment, com més coses veig, menys m'impressionen. No voldria semblar prepotent al dir això, però la veritat és que després de tant mesos viatjant, son tantes les coses que he vist i viscut, que el furor i l'excitació per veure coses noves se m'ha reduit considerablement. No és que no les gaudeixi, simplement les visc menys passionalment que algú que ve d'estar tancat 6 mesos en una oficina...(com jo mateix durant les meves vacances mentre treballava, o al principi mateix del superviatge)


Aquest és un dels efectes negatius del viatge que podria a sumar a la llista, que dia a dia es fa més llarga... I és que en podria dir altres com per exemple; el fet de no parar quiet i no tenir una casa; el conèixer gent que acaben sent molt bons amics, però que només duren un màxim de ....15 dies?, el fet de no tenir la família a prop; el fet de no tenir ni idea de en quin dia visc... 
Tot això es manifesta sobretot en certs moments en que estic de "bajon" o també quan estic dormint. Són bastantes les nits que tinc somnis molt intensos o inclús malsons i, quan m'aixeco, realment no sé on estic fins ben passats uns minuts. És llavors quan recordo que per a mi ara tot es passatger, ja que; ara mateix no tinc una casa, la meva casa es el mon; tinc molts amics però ara tots estan de pas; i, tot i tenir-ne una a Barcelona, ara mateix, jo sóc la meva única família.


Tots aquests fets crec que formen part del procés de "desprogramació" que estic vivint. Són tantes les coses que s'ens programen al cap des de que som petits i que jo portava tants anys seguits fent, que al canviar-les de cop, en alguns moments costa assimilar-les. De totes maneres, l'experiència és única i crec que tothom ho hauria de fer almenys un cop a la vida. Almenys... :)

Bé, prou de reflexions i tornem al tema: Corrien ja els últims dies de viatge per la costa est i arribava el moment de prendre la decisió de marcar un nou rumb per l'aventura. Amb la Mariona vam estar buscant feines de recollir fruita o qualsevol altre cosa i cap d'elles va ser possible pel fet de no tenir la working visa. Així doncs, després d'un trist comiat, ella va marxar a Melbourne a buscar-se la vida i jo em vaig quedar a Cairns dubtant entre tornar a Sydney a fer el mateix o seguir viatjant pel mon.

El dia que havia de prendre la decisió, vaig parlar amb el Berni, un amic Mexicà que vaig conèixer  feia molts anys a Barcelona i amb qui tenia pendent un viatge boig pel seu país. La meva idea era anar-hi mes endavant, però ell em va comentar que marxava a viure a la República Dominicana en dos mesos i que si volia fer el viatge a Mèxic havia de ser en poc temps. A més, si em presentava en el pròxim mes, agafaríem de ple el Spring Brake de Cancun, un desmadre de teenagers yankis que, encara que creia que ja no era per mi, mereixia la pena veure.

Així doncs, vaig començar a plantejar-me possibles opcions d'anar a Mèxic des d’Austràlia, fent una escala d'uns 15 dies en algun país nou i vaig haver de decidir entre tres:  Japó, Illes Fiji o Indonesia. Finalment em vaig decidir per Bali (Indonesia) ja que pels comentaris de la gent, era el lloc més apropiat pel meu tipus de viatge. A més en aquells dies va ser quan va passar el tràgic tsunami a la illa nipona (estic gafat amb els desastres naturals) i sobre les Fiji em van comentar que era un lloc amb més nom que un altre cosa,  a més de ser avorrit i car.

El Toni estava en una situació semblant a la meva, ell volia treballar però ja havia comprovat quant complicat era trobar una feina a Sydney i per altre banda, tenia estalvis per viatjar uns mesos per Asia. Li vaig recomanar gastar-se la pasta viatjant pels països d'on jo venia i  va decidir començar la ruta per Bali, viatjant junts en cas de que jo confirmés la meva marxa d’Austràlia.

I em va costar molt decidir-me. L'opció de quedar-me agonitzava cada cop més, però, de totes maneres, dins meu hi quedava una petita esperança de buscar una feina i instal·lar-me a Sydney. Mentre seguia mirant algunes ofertes, un dels dies vaig parlar amb una amiga i això em va fer prendre la decisió final. Ella portava 3 mesos treballant il·legalment al país, i quan va sortir per anar a Nova Zelanda i renovar la visa al tornar a entrar, la van parar a la duana per regirar-la al complet. Li van examinar tota la bossa i fins i tot els missatges del mòbil, on hi van trobar, escrit en espanyol, un missatge antic on hi sortia la paraula "trabajo". Només per aquest petit detall, la van portar a passar la nit a la garjola i la van deportar al dia següent, prohibint-li la entrada al país per 3 anys (els Aussies no s'estan per osties eh...).

La feina que jo hagués aconseguit hagués sigut també il·legal i per por a que em passes el mateix, vaig decidir marxar, acceptant que les coses no havien sortit com esperava a Austràlia.


Va ser la decisió més important i difícil que he pres al viatge i no em va ser gens fàcil comprar el bitllet d’avió cap a Bali. De totes maneres, un cop ho vaig fer vaig decidir canviar el chip, posar-me el barret de pollastre per continuar amb la volta al mon i fer-me a mi mateix la promesa de tornar a Austràlia l'any següent. Això sí, el pròxim cop ja no com a Superpollo, sino com a Supercurrante around the World...

The East Coast by Campervan from Mariona Guiu on Vimeo.