18/03/11 – 03/04/11
Poc temps em va durar el "bajon" post-Austràlia. Un total d’unes 3 hores de vol mig melancòlic van ser les últimes en que vaig estar dubtant sobre si la meva decisió era la correcte, ja que un cop vaig sortir de l'aeroport indonesi, una descàrrega d'adrenalina aventurera va tornar a correr per les meves venes. Olors, colors, sorolls que ja em resultaven familiars sense haver estat mai allà em van recordar que, després de quasi 2 mesos de civilització occidental, tornava a l’ Asia en estar pur: Bali!
Vaig arribar a l'illa un dia abans que el Toni, que havia marxat de Cairns a Sydney per a fer gresca i xerinol.la durant el dia de Sant Patrick's day. D'aquesta manera, un cop instal·lat a l'hotel, vaig dedicar tot el primer dia a caminar sol pel carrer i saborejar els ingredients que m'oferia el nou país. Uns ingredients que em van recordar molt als de Tailàndia tot i què, en aquest cas, portaven un grapat d'espècies importades directament d'Índia. I és que la religió majoritaria a Indonesia és l'hinduisme, i encara que és una versió diferent a la del gegant país, els costums entre els dos països són molt semblants. Encens fumejant als carrers, flors per qualsevol lloc (fins i tot als lavabos), fortes olors i certa brutícia per tot arreu…però sense arribar mai als límits indús, es clar.
Vaig caminar molt i estava tant cansat del viatge que la primera nit a l'illa vaig decidir fer bondat i anar a dormir ben d'hora. El meu futur company d'expedició, per contra, va decidir fer el contrari l'última nit que era a Sydney i les pintes de Guiness van poder amb ell...tant, que al matí següent, va perdre el vol! Molt a la australiana, va pendre-s'ho amb força filosofia, va comprar un nou bitllet (gens barat) per aquell mateix dia i cap a l'hora de sopar el poder aventurer del pollastre es va unir amb el del home de la barretina per anar a la conquesta de Bali!
Vam passar la nit a Kuta i després de la primera festa inaugural, vam començar la ruta per l'illa. Vàrem llogar una moto pel ridícul preu d'1 euro al dia i amb la versió de la guia Lonely Planet editada especialment per la masuvera Mariona, vam sortir a conquerir nous territoris.
Inesperadament, el primer territori que vam conquerir va ser el mecànic. Pocs metres després de sortir, la moto va punxar i va començar a culejar del darrere, recordant-me una escena semblant que vaig viure pel desert del Rajastan. Afortunadament aquí no era enmig del desert, sino enmig d'una ciutat plagada de motos i mecànics, així que en poc més de 10 minuts ja estàvem al taller d'ultimíssima generació, esperant la posta a punt de la nostra Ducati.
Solucionat el problema per 2 euros, vam prosseguir amb la ruta prevista fins arribar a l'amagadíssim "poble" de Nimbin, un petit assentament per a surfers penjant d'un penya-segat amb unes onades de campionat just al davant.
Vam conèixer un munt de surfers per aquella zona, entre ells molts australians, francesos, espanyols i...espanyoles! De companys d'hotel ens va tocar un grup de basques que portaven el surf a la sang i havien vingut a Nimbin a agafar uns quans tubs. Degut a la poca profunditat sobre el corall, ni el Toni ni jo no vam tenir clar fer surf allà, així que ens vam limitar a fer el tonto amb onades més segures...
I si les onades de Nimbin ja ens van semblar massa per nosaltres, les de la següent parada, Uluwatu, ja ens van confirmar les moltes hores de surf que ens queden per a poder arribar a ser anomenats "surfers". Aquesta és la onada més coneguda de Bali i va ser impressionant veure la gent llençant-se a l'aigua com si res, havent de nadar contra la corrent vora uns 15 minuts per a poder arribar-hi i acabant surfejant vora uns 300 metres!
Com que casi no ens refrescàvem a l’aigua i la calor a Bali era considerable, per la tarda vaig decidir fer una rápida passada per l’estilista local del poble per a canviar el meu pentitat de cabell bufat "pelorabo" a un look més fresc i indonesi.
Després de no saber decidir amb quin dels looks del Top Collection quedar-me, vaig optar per tirar pel dret; segur i fácil, em vaig tornar a esquil.lar com una ovella.
Un cop pelat, vam seguir conduint de camí cap a Kintamani, un poble dalt la muntanya de l'illa on ens haviem comentat que s’hi celebrava una ceremonia dins un temple. Va ser en el trajecte cap allà on vam cometre una mínima infracció que ens va costar una mínima multa, però que a la vegada ens va fer viure una anèctoda balinesa màxima:
Quan érem parats a un semàfor en vermell, vaig preguntar com arribar fins al poble a un home que conduía una moto que era dos carrils més enllà. Com no el sentia be, vaig moure'm cap al seu carril, creuant per pocs centímetres la línia del pas del carrer, amb la mala sort que en aquell precís moment teníem un policia aprop ens estava veient. Mitjançant gestos i xiulets, l’agent ens va cridar i ens va fer anar a la caseta de la cantonada, lloc on va començar el show de la negociació de la multa.
Ens va oferir dues opcions: posar-li un “cepo” a la moto, obligant-nos a anar caminant uns 8 km fins a la comissaria per pagar la multa (...), o poder pagar-li "la multa" (i les cerveses de la setmana) directament a ell. Vaig provar menjar-li el tarro de totes les maneres possibles per simplement no pagar res, però després de provar el ja sobadíssim conte de l'estudiant pobre i que no funcionés, vaig decidir treure la meva arma de "palique" més letal: el Barça. Aquí i a quasi tot arreu la gent al·lucina quan es troba amb algú de Barcelona i la conversa es torna més amistosa quan es parla de l'equip de futbol. Així doncs vam estar parlant una estona rient i que si “Messi good, que si Iniesta very good, que si Real Madrid no good”...etc etc i, finalment, tot i no aconseguir-ho gratis, vam obtenir una considerable rebaixa sobre el preu inicial (d'uns 30 euros crec que van acabar sent 8!).
No va estar malament, però de totes maneres el policia deuria anar just de soborns aquella setmana, perquè en altres controls de policia que vam passar posteriorment, al parlar directament del Barça ja ens van deixar passar sense ni demanar la documentació!
Realment la multa per l' infracció sí que era justa, però tenint en compte totes les altres que feia jo i tothom en general, justament aquesta va ser de les més lleus del viatge. I és que aquí la gent condueix "a saco" i jo, ja acostumat a d'altres llocs com l'Índia, quasi conduia més salvatgement que ells. Em comença a preocupar perquè m'estic mal acostumant massa i no sé com m'ho faré el dia que torni a Barcelona. Dubto que el truquillo del Barça funcioni allà...
Bali ens va semblar molt més gran del que ens havien dit. L'escala del mapa de la Mariona no era del tot precisa i això va fer què ens costés molt calcular les distàncies. Per aquest motiu i degut a una pluja que va començar a caure, abans de Kintamani vam haver de fer una parada d'emergència en un hotel de carretera perdut a una bonica muntanya sembrada de camps d'arròs.
Després de dormir a un bon llit i fer una mica d'exercici vam pujar muntanya amunt, fins arribar al temple de Kintamani. Com de costum, l'entrada al "parc natural" ens la van voler cobrar a preu de turista idiota, però els nostres dons de negociació ens van permetre que l'home ens fes un preu "especial".
Allà vam visitar el temple i, per seguir en la línia de catalans estalviadors, vam colar-nos per la porta del darrere, evitant així l'entrada de turistes que ens volien cobrar al entrar. Un cop avorrida la cerimònia hinduista, vam baixar al llac a fer un dinar pic-nic de fast food indonesi que vàrem comprar de camí i..."nyam, nyam".
Quan ja tornaven a aparèixer els núvols, vam decidir marxar ràpidament cap a Amed, ja que ens quedava encara a unes 4 incòmodes hores de viatge en scooter. I no només incòmodes, sino també fredes, ja que degut a la nostra falta de documentació abans de sortir, vam agafar nomes 4 prendes d'estiu pel viatge, ignorant que en llocs com aquest podia arribar a fer una rasca considerable!
A Amed vam entrar en calor i vam anar a fer un snorkeling a un vaixell enfonsat que va ser una canya. Podia haver fet submarinisme relativament bé de preu, però realment crec que en llocs així no val la pena, ja que es pot arribar fàcil a qualsevol lloc i a més, les coses més maques queden a poca profunditat.
Allà va ser on vam conèixer un pescador i, parlant amb ell, li vam proposar portar-nos a unes illes properes, les Gilli, anant amb el seu vaixell de pesca i pescant durant el camí. Després de negociar el preu, va acceptar i vam quedar pel dia següent, ben d'hora pel matí.
Pobre home que es va despertar ben d'hora per res. La nit anterior, el Toni i jo havíem menjat molt contents una barracuda que se suposava era ben fresca però que, després d'una nit de forts vents i un matí de fortes tempestes per la zona de la nostra habitació, vam descobrir que de fresca tenia un colló. Els dos vam agafar una indigestió de campionat i el Toni va ser el més malparat, aixecant-se amb una cara de zombie que no l'hagués reconegut ni sa mare. Així doncs, vam dir-li al home que no estàvem en condicions per a la llarga travessia, vam aplaçar la sortida, ens vam prendre un dia de recuperació i al dia següent, intent número 2.
Aquest cop sí que va ser possible, jo estava al 100% i el Toni també ho estava, encara que cada cop que el gran músic anava al bany, em delitava amb un excel·lent concert amb la seva orquesta simfònica particular.
El viatge en vaixell va ser molt guapo. Llarg, però guapo. Crec que van ser prop de 5 hores en una canoa més que un vaixell on preníem el sol, gaudíem d'un mar cristal·lí i pescàvem tonyines mentre, mitjançant gestos, ens comunicàvem amb el simpàtic pescador.
I és que la gent a Bali és una passada. Diria que junt amb Laos i Cambodja és el lloc on he conegut a la gent més maca, simpàtica i hospitalària del meu viatge. Transmeten un bon rotllo que per molt putejat que estiguis, t'alegra el dia, encara que entre ells es putegin pessigant-se amb pinces mentre juguen a les cartes...
Qualsevol cosa que preguntis a algú, sempre et contesta amb un somriure i farà tot el que pugui per ajudar-te. Vam trobar-nos amb gent com un noi que, per explicar-nos com arribar a un lloc, va guiar-nos ell mateix amb la seva moto fins arribar a una carretera on ens va dir que, conduint "twu awas" (two hours), arribaríem al nostre destí. Per si no era prou gentil i educat, un cop allà es van acomiadar dient: Thank you, thank you.
L´illa de Gilli Travangan ens va encantar. És una illeta tant petita que l'únic transport que hi té són uns petits carros traccionats per mules i, fins i tot, jo vaig donar la volta sencera a l'illa corrent una tarda, mentre contemplava el sol com s'anava posant per l'horitzó.
Després de repetir el "passeig" en barca de pescador fins a Amed (aquest cop amb pluja inclosa), vam tornar cap a Kuta, parant abans a fer una altre immersió de snorkeling en un vaixell enfonsat, el Liberty wrek.
Si el primer que vam veure ja va ser espectacular, en aquest simplement ens vam fer caca a sobre (no literalment...(bueno, el Toni casi...jeje)). La zona on és el vaixell està protegida de la pesca i això fa que la quantitat de peixos sigui descomunal! Vam veure de tot tipus, però el moment més impressionant va ser quan va aparèixer un banc de mils i mils de peixos que ens van començar a envoltar, fins arribar al punt en que, mirés on mirés, a 360º només veia peixos i peixos d'uns 50 cm cada un!! Brutal, sens dubte un dels “momentassus” del top 10 del viatge! (O potser top 20...son masses “momentassus” ja :) )
No vaig poder fer fotos, però per internet n'he trobat algunes del mateix lloc i és pràcticament igual al moment que jo vaig viure. Inclús diria què quan jo hi era, encara hi havien més peixos que en les fotos...
A Kuta ens vam trobar amb el Kike i el Miguel, dos membres del "Trio Castellonero" que vaig conèixer a Byron Bay (Austràlia) i amb ells vam passar els meus dos últims dies a Bali. Amb ells, amb el Toni i també amb el personatge amb la història més increïble que he conegut durant el meu viatge: El viajero Juan.
Aquest feliç home, a qui els "castelloneros" van conèixer durant la seva escala a Bangkok, va resultar ser un jubilat de Guadalajara (Espanya) que estava actualment instalat a l'illa Indonesia. Ens va portar a menjar, beure i festejar per Kuta i quan em va dir: "Tu eres el de la vuelta al mundo? Ah muy bien hecho! yo tambien la habré hecho unas 4 o 5 veces!" ja vaig poder veure que l'home tenia molt potencial a mostrar. Després va ser quan em va explicar la seva història i simplement em va deixar de pedra:
Quan tenia vora uns 40 anys, durant una visita al metge, aquest li va diagnosticar un càncer terminal en estat molt avançat i li va donar de 1 a 3 mesos de vida. L'home, amb la seva energia i positivisme que el caracteritza, va decidir que si havia de morir, volia gaudir del temps que li quedava i d'aquesta manera, va dir: "¡¡A la mierda!!" i va marxar cap a l' Amazonas a viatjar, viatjar i viatjar per tot arreu...fins que, a dia d'avui, uns 17 anys després de què se li comuniqués la notícia, encara segueix voltant pel mon! Pel que li diu el metge el càncer segueix en ell, però des de què se li va diagnosticar no ha crescut i, per tant, pot fer vida normal (bé, de normal ben poc, dubto que poques persones portin el seu estil de vida viatger i animat).
Em va explicar que quan va anar a l' Amazonas una tribu el va fer membre i el seu Chaman li va fer un ritual per curar-lo, peró ni ell creu en això, ni jo tampoc penso que aquest sigui el motiu de què segueixi amb vida. L' energia, el positivisme el bon rotllo i les ganes de viure que te aquest home crec que són els que el mantenen viu després de tants anys de rebre la mala noticia.
Tres dies i dos nits de festa vam passar junts, fins que va arribar el dia en que jo havia de marxar a fer la meva marató cap a Mèxic. Va ser trist haver de deixar als meus coleguis, però no hi havia alternativa, jo ja tenia el vol comprat i el Berni m'esperava al país dels mariachis i el menjar picant. Una pena, ja que literalment aquells dies amb ells havien sigut "la polla"...
Com a regal decomiat, el “tio Juan” em va regalar un collaret típic de cascavell que vaig prometre portar fins a Barcelona i, per correspondre als meus coleguis, jo vaig fer el mateix i els hi vaig comprar unes polseretes "màgiques" de la sort.
Aquest és ja el segon regal "amb promesa" que porto, ja que al despedir-me del Jon (el vasco que conocí en Austràlia, fan de un club de atletismo un pueblo llamado...mmm..Bilbao creo :P), ell també em va regalar una polsera amb promesa i molta història; Una polsera de Heineken, de cap valor econòmic, però que si no passa res donarà quasi dues voltes al món. I és que aquesta ve directament d' Austràlia, passant per tot Sudamèrica i amb un primer relleu a Londres, on el primer portador, un noi australià, va conèixer al surfista basc. Aquest va prometre dur-la fins a l'illa oceànica i un cop marxava d'allà, em va fer portador a mi fins a Europa. Si conec algú allà la passaré perquè segueixi viatjant i sinó me la quedaré per mi. Tota una història digne del "Señor de los anillos" eh... :)
Alguna cosa semblant vaig fer jo amb el Toni. Com a regal de comiat, li vaig donar un collar budista que vaig comprar al Nepal, que m'agradava molt i m'hagués agradat tenir a Barcelona. Aquest li vaig fer prometre que, quan arribés al país de l'Himalaya, busqués un collar igual i me'l comprés per donar-me'l quan torni a Barcelona. Després de que jo marxés, ell tenia pensat seguir per tot el sudestasiàtic, seguint per la Índia fins arribar al Nepal (una ruta semblant a la meva, però a la inversa) i per assegurar-me que arribés al destí final, li vaig fer l'entrega del collar. El valent de la barretina no havia viatjat massa anteriorment i com, a més era la primera aventura en la que anava sol, li vaig voler donar una motivació extra per a voler acabar el viatge en cas de que tingués bajons. De totes maneres, tot i ser inexpert, el gran director d’orquesta de lavabos té dos pebrots i no sé jo si li calen masses motivacions extres per la seva aventura...
Els 15 dies a Bali van passar volant (van ser tant intensos que fins i tot se'm va oblidar l'aniversari de la meva mare) i va arribar el dia de marxar que quasi ni me n'havia adonat. Sembla que un s'hagi d'aborrir en tant dies en una illa "petita", però realment és un destí molt recomanable per anar-hi de vacances. La gent, les platges, el surf, el corall, la selva...són moltes de les coses que fan que la gent s'enamori de la illa i surti en un estat de relaxació total...
Així doncs, ben relaxat, vaig començar la segona marató massòquista del meu viatge, aquest cop cap a Mèxic. Ocuparia els següents 3 dies del meu viatge; 5 països diferents, 5 avions diferents i un total de 27 hores volant que em separaven de l'altre banda de l'oceà més gran del planeta...
I Edició de la Marató Indonesia – Mèxic
Etapa nº 1: Singapur (Singapur):
Energia: 100%
Amb les piles a tope vaig passar la tarda passejant a prop del barri on ja havia estat l'anterior vegada i aprofitant per fer la foto amb barret de Superpollo que se m'havia oblidat fer. Tenia pensat anar a dormir d'hora, mantenint l'estat enèrgic a tope per a les següents etapes, però els poders del pollastre van sucumbre a un divendres nit i vaig acabar ajuntant-me amb un grup de francesos que havia conegut a l'aeroport, sortint de festa i acabant vora les 6 del matí. Després de dormir unes insuficients 4 hores, va tocar seguir amb la marató amb un desgast físic massa important pel poc recorregut que portava...
Etapa nº 2: Ho Chi Minh (Vietnam):
Energia: 40%
Durant el vol vaig anar acompanyat d'uns canadencs que vaig conèixer a l'hostel i amb ells vaig passar bona part de la meva estada a la ciutat Vietnamita. Per sort, els canadencs eren més tranquils que els francesos i després d’anar a sopar i a pendre alguna cervesa, vora les 2 del matí, vaig aconseguir tirar-me al llit.
Etapa nº 3: Guanghzhou (China)
Energia: 60%
Vaig arribar a la ciutat que ja era de nit i, durant el vol, vaig tenir la sort de estar assegut del cantó on es veia una posta de sol espectacular sobre els núvols. Després de no aconseguir entendre perque en els avions xinesos els seients es numeren a partir del 30 i no tenen la lletra B, vam aterrar al aeroport, on vaig conèixer un francès que marxava cap a Austràlia. Vam estar bona part de les 5 hores d’escala parlant sobre les nostres vides, de manera que l’espera a l’aeroport no es va fer massa pesada...
Etapa nº 4: Los Angeles (U.S.A.)
Energia: 40%
Poc després d'abandonar Xina, vaig haver de tornar-me a asseure al cantó correcte del avió i vaig ser afortunat al poder contemplar la segona posta de sol en un mateix dia! La primera des del cel de la Xina i la segona enmig del oceà pacífic…increïble, poca gent crec que hagi pogut viure això!
Després d'unes 15 hores de vol, de les quals només vaig aconseguir dormir unes 5, vaig arribar a L.A, on els tocapilotes dels americans quasi em deixen sense poder volar a Mèxic. El fet és que tenia poc temps de connexió, la cua per entrar al país era enorme (tanta tonteria de preguntes de si vols matar al president…) i quan els hi vaig demanar si em podien passar més ràpid, em van dir què ni de conya, que em fotés i que si perdia el següent vol era culpa meva!. Per sort, la cua va anar més ràpida del que em pensava i ja ni recordo sobre quina hora vaig poder embarcar-me a l'últim avió de la marató.
Poc temps em va durar el "bajon" post-Austràlia. Un total d’unes 3 hores de vol mig melancòlic van ser les últimes en que vaig estar dubtant sobre si la meva decisió era la correcte, ja que un cop vaig sortir de l'aeroport indonesi, una descàrrega d'adrenalina aventurera va tornar a correr per les meves venes. Olors, colors, sorolls que ja em resultaven familiars sense haver estat mai allà em van recordar que, després de quasi 2 mesos de civilització occidental, tornava a l’ Asia en estar pur: Bali!
Vaig arribar a l'illa un dia abans que el Toni, que havia marxat de Cairns a Sydney per a fer gresca i xerinol.la durant el dia de Sant Patrick's day. D'aquesta manera, un cop instal·lat a l'hotel, vaig dedicar tot el primer dia a caminar sol pel carrer i saborejar els ingredients que m'oferia el nou país. Uns ingredients que em van recordar molt als de Tailàndia tot i què, en aquest cas, portaven un grapat d'espècies importades directament d'Índia. I és que la religió majoritaria a Indonesia és l'hinduisme, i encara que és una versió diferent a la del gegant país, els costums entre els dos països són molt semblants. Encens fumejant als carrers, flors per qualsevol lloc (fins i tot als lavabos), fortes olors i certa brutícia per tot arreu…però sense arribar mai als límits indús, es clar.
Vam passar la nit a Kuta i després de la primera festa inaugural, vam començar la ruta per l'illa. Vàrem llogar una moto pel ridícul preu d'1 euro al dia i amb la versió de la guia Lonely Planet editada especialment per la masuvera Mariona, vam sortir a conquerir nous territoris.
Inesperadament, el primer territori que vam conquerir va ser el mecànic. Pocs metres després de sortir, la moto va punxar i va començar a culejar del darrere, recordant-me una escena semblant que vaig viure pel desert del Rajastan. Afortunadament aquí no era enmig del desert, sino enmig d'una ciutat plagada de motos i mecànics, així que en poc més de 10 minuts ja estàvem al taller d'ultimíssima generació, esperant la posta a punt de la nostra Ducati.
Solucionat el problema per 2 euros, vam prosseguir amb la ruta prevista fins arribar a l'amagadíssim "poble" de Nimbin, un petit assentament per a surfers penjant d'un penya-segat amb unes onades de campionat just al davant.
I si les onades de Nimbin ja ens van semblar massa per nosaltres, les de la següent parada, Uluwatu, ja ens van confirmar les moltes hores de surf que ens queden per a poder arribar a ser anomenats "surfers". Aquesta és la onada més coneguda de Bali i va ser impressionant veure la gent llençant-se a l'aigua com si res, havent de nadar contra la corrent vora uns 15 minuts per a poder arribar-hi i acabant surfejant vora uns 300 metres!
Com que casi no ens refrescàvem a l’aigua i la calor a Bali era considerable, per la tarda vaig decidir fer una rápida passada per l’estilista local del poble per a canviar el meu pentitat de cabell bufat "pelorabo" a un look més fresc i indonesi.
Després de no saber decidir amb quin dels looks del Top Collection quedar-me, vaig optar per tirar pel dret; segur i fácil, em vaig tornar a esquil.lar com una ovella.
Un cop pelat, vam seguir conduint de camí cap a Kintamani, un poble dalt la muntanya de l'illa on ens haviem comentat que s’hi celebrava una ceremonia dins un temple. Va ser en el trajecte cap allà on vam cometre una mínima infracció que ens va costar una mínima multa, però que a la vegada ens va fer viure una anèctoda balinesa màxima:
Quan érem parats a un semàfor en vermell, vaig preguntar com arribar fins al poble a un home que conduía una moto que era dos carrils més enllà. Com no el sentia be, vaig moure'm cap al seu carril, creuant per pocs centímetres la línia del pas del carrer, amb la mala sort que en aquell precís moment teníem un policia aprop ens estava veient. Mitjançant gestos i xiulets, l’agent ens va cridar i ens va fer anar a la caseta de la cantonada, lloc on va començar el show de la negociació de la multa.
Ens va oferir dues opcions: posar-li un “cepo” a la moto, obligant-nos a anar caminant uns 8 km fins a la comissaria per pagar la multa (...), o poder pagar-li "la multa" (i les cerveses de la setmana) directament a ell. Vaig provar menjar-li el tarro de totes les maneres possibles per simplement no pagar res, però després de provar el ja sobadíssim conte de l'estudiant pobre i que no funcionés, vaig decidir treure la meva arma de "palique" més letal: el Barça. Aquí i a quasi tot arreu la gent al·lucina quan es troba amb algú de Barcelona i la conversa es torna més amistosa quan es parla de l'equip de futbol. Així doncs vam estar parlant una estona rient i que si “Messi good, que si Iniesta very good, que si Real Madrid no good”...etc etc i, finalment, tot i no aconseguir-ho gratis, vam obtenir una considerable rebaixa sobre el preu inicial (d'uns 30 euros crec que van acabar sent 8!).
No va estar malament, però de totes maneres el policia deuria anar just de soborns aquella setmana, perquè en altres controls de policia que vam passar posteriorment, al parlar directament del Barça ja ens van deixar passar sense ni demanar la documentació!
Realment la multa per l' infracció sí que era justa, però tenint en compte totes les altres que feia jo i tothom en general, justament aquesta va ser de les més lleus del viatge. I és que aquí la gent condueix "a saco" i jo, ja acostumat a d'altres llocs com l'Índia, quasi conduia més salvatgement que ells. Em comença a preocupar perquè m'estic mal acostumant massa i no sé com m'ho faré el dia que torni a Barcelona. Dubto que el truquillo del Barça funcioni allà...
Després de dormir a un bon llit i fer una mica d'exercici vam pujar muntanya amunt, fins arribar al temple de Kintamani. Com de costum, l'entrada al "parc natural" ens la van voler cobrar a preu de turista idiota, però els nostres dons de negociació ens van permetre que l'home ens fes un preu "especial".
Allà vam visitar el temple i, per seguir en la línia de catalans estalviadors, vam colar-nos per la porta del darrere, evitant així l'entrada de turistes que ens volien cobrar al entrar. Un cop avorrida la cerimònia hinduista, vam baixar al llac a fer un dinar pic-nic de fast food indonesi que vàrem comprar de camí i..."nyam, nyam".
Quan ja tornaven a aparèixer els núvols, vam decidir marxar ràpidament cap a Amed, ja que ens quedava encara a unes 4 incòmodes hores de viatge en scooter. I no només incòmodes, sino també fredes, ja que degut a la nostra falta de documentació abans de sortir, vam agafar nomes 4 prendes d'estiu pel viatge, ignorant que en llocs com aquest podia arribar a fer una rasca considerable!
A Amed vam entrar en calor i vam anar a fer un snorkeling a un vaixell enfonsat que va ser una canya. Podia haver fet submarinisme relativament bé de preu, però realment crec que en llocs així no val la pena, ja que es pot arribar fàcil a qualsevol lloc i a més, les coses més maques queden a poca profunditat.
Allà va ser on vam conèixer un pescador i, parlant amb ell, li vam proposar portar-nos a unes illes properes, les Gilli, anant amb el seu vaixell de pesca i pescant durant el camí. Després de negociar el preu, va acceptar i vam quedar pel dia següent, ben d'hora pel matí.
Pobre home que es va despertar ben d'hora per res. La nit anterior, el Toni i jo havíem menjat molt contents una barracuda que se suposava era ben fresca però que, després d'una nit de forts vents i un matí de fortes tempestes per la zona de la nostra habitació, vam descobrir que de fresca tenia un colló. Els dos vam agafar una indigestió de campionat i el Toni va ser el més malparat, aixecant-se amb una cara de zombie que no l'hagués reconegut ni sa mare. Així doncs, vam dir-li al home que no estàvem en condicions per a la llarga travessia, vam aplaçar la sortida, ens vam prendre un dia de recuperació i al dia següent, intent número 2.
Aquest cop sí que va ser possible, jo estava al 100% i el Toni també ho estava, encara que cada cop que el gran músic anava al bany, em delitava amb un excel·lent concert amb la seva orquesta simfònica particular.
El viatge en vaixell va ser molt guapo. Llarg, però guapo. Crec que van ser prop de 5 hores en una canoa més que un vaixell on preníem el sol, gaudíem d'un mar cristal·lí i pescàvem tonyines mentre, mitjançant gestos, ens comunicàvem amb el simpàtic pescador.
I és que la gent a Bali és una passada. Diria que junt amb Laos i Cambodja és el lloc on he conegut a la gent més maca, simpàtica i hospitalària del meu viatge. Transmeten un bon rotllo que per molt putejat que estiguis, t'alegra el dia, encara que entre ells es putegin pessigant-se amb pinces mentre juguen a les cartes...
Qualsevol cosa que preguntis a algú, sempre et contesta amb un somriure i farà tot el que pugui per ajudar-te. Vam trobar-nos amb gent com un noi que, per explicar-nos com arribar a un lloc, va guiar-nos ell mateix amb la seva moto fins arribar a una carretera on ens va dir que, conduint "twu awas" (two hours), arribaríem al nostre destí. Per si no era prou gentil i educat, un cop allà es van acomiadar dient: Thank you, thank you.
L´illa de Gilli Travangan ens va encantar. És una illeta tant petita que l'únic transport que hi té són uns petits carros traccionats per mules i, fins i tot, jo vaig donar la volta sencera a l'illa corrent una tarda, mentre contemplava el sol com s'anava posant per l'horitzó.
Després de repetir el "passeig" en barca de pescador fins a Amed (aquest cop amb pluja inclosa), vam tornar cap a Kuta, parant abans a fer una altre immersió de snorkeling en un vaixell enfonsat, el Liberty wrek.
Si el primer que vam veure ja va ser espectacular, en aquest simplement ens vam fer caca a sobre (no literalment...(bueno, el Toni casi...jeje)). La zona on és el vaixell està protegida de la pesca i això fa que la quantitat de peixos sigui descomunal! Vam veure de tot tipus, però el moment més impressionant va ser quan va aparèixer un banc de mils i mils de peixos que ens van començar a envoltar, fins arribar al punt en que, mirés on mirés, a 360º només veia peixos i peixos d'uns 50 cm cada un!! Brutal, sens dubte un dels “momentassus” del top 10 del viatge! (O potser top 20...son masses “momentassus” ja :) )
No vaig poder fer fotos, però per internet n'he trobat algunes del mateix lloc i és pràcticament igual al moment que jo vaig viure. Inclús diria què quan jo hi era, encara hi havien més peixos que en les fotos...
A Kuta ens vam trobar amb el Kike i el Miguel, dos membres del "Trio Castellonero" que vaig conèixer a Byron Bay (Austràlia) i amb ells vam passar els meus dos últims dies a Bali. Amb ells, amb el Toni i també amb el personatge amb la història més increïble que he conegut durant el meu viatge: El viajero Juan.
Aquest feliç home, a qui els "castelloneros" van conèixer durant la seva escala a Bangkok, va resultar ser un jubilat de Guadalajara (Espanya) que estava actualment instalat a l'illa Indonesia. Ens va portar a menjar, beure i festejar per Kuta i quan em va dir: "Tu eres el de la vuelta al mundo? Ah muy bien hecho! yo tambien la habré hecho unas 4 o 5 veces!" ja vaig poder veure que l'home tenia molt potencial a mostrar. Després va ser quan em va explicar la seva història i simplement em va deixar de pedra:
Quan tenia vora uns 40 anys, durant una visita al metge, aquest li va diagnosticar un càncer terminal en estat molt avançat i li va donar de 1 a 3 mesos de vida. L'home, amb la seva energia i positivisme que el caracteritza, va decidir que si havia de morir, volia gaudir del temps que li quedava i d'aquesta manera, va dir: "¡¡A la mierda!!" i va marxar cap a l' Amazonas a viatjar, viatjar i viatjar per tot arreu...fins que, a dia d'avui, uns 17 anys després de què se li comuniqués la notícia, encara segueix voltant pel mon! Pel que li diu el metge el càncer segueix en ell, però des de què se li va diagnosticar no ha crescut i, per tant, pot fer vida normal (bé, de normal ben poc, dubto que poques persones portin el seu estil de vida viatger i animat).
Em va explicar que quan va anar a l' Amazonas una tribu el va fer membre i el seu Chaman li va fer un ritual per curar-lo, peró ni ell creu en això, ni jo tampoc penso que aquest sigui el motiu de què segueixi amb vida. L' energia, el positivisme el bon rotllo i les ganes de viure que te aquest home crec que són els que el mantenen viu després de tants anys de rebre la mala noticia.
Tres dies i dos nits de festa vam passar junts, fins que va arribar el dia en que jo havia de marxar a fer la meva marató cap a Mèxic. Va ser trist haver de deixar als meus coleguis, però no hi havia alternativa, jo ja tenia el vol comprat i el Berni m'esperava al país dels mariachis i el menjar picant. Una pena, ja que literalment aquells dies amb ells havien sigut "la polla"...
Com a regal decomiat, el “tio Juan” em va regalar un collaret típic de cascavell que vaig prometre portar fins a Barcelona i, per correspondre als meus coleguis, jo vaig fer el mateix i els hi vaig comprar unes polseretes "màgiques" de la sort.
Aquest és ja el segon regal "amb promesa" que porto, ja que al despedir-me del Jon (el vasco que conocí en Austràlia, fan de un club de atletismo un pueblo llamado...mmm..Bilbao creo :P), ell també em va regalar una polsera amb promesa i molta història; Una polsera de Heineken, de cap valor econòmic, però que si no passa res donarà quasi dues voltes al món. I és que aquesta ve directament d' Austràlia, passant per tot Sudamèrica i amb un primer relleu a Londres, on el primer portador, un noi australià, va conèixer al surfista basc. Aquest va prometre dur-la fins a l'illa oceànica i un cop marxava d'allà, em va fer portador a mi fins a Europa. Si conec algú allà la passaré perquè segueixi viatjant i sinó me la quedaré per mi. Tota una història digne del "Señor de los anillos" eh... :)
Alguna cosa semblant vaig fer jo amb el Toni. Com a regal de comiat, li vaig donar un collar budista que vaig comprar al Nepal, que m'agradava molt i m'hagués agradat tenir a Barcelona. Aquest li vaig fer prometre que, quan arribés al país de l'Himalaya, busqués un collar igual i me'l comprés per donar-me'l quan torni a Barcelona. Després de que jo marxés, ell tenia pensat seguir per tot el sudestasiàtic, seguint per la Índia fins arribar al Nepal (una ruta semblant a la meva, però a la inversa) i per assegurar-me que arribés al destí final, li vaig fer l'entrega del collar. El valent de la barretina no havia viatjat massa anteriorment i com, a més era la primera aventura en la que anava sol, li vaig voler donar una motivació extra per a voler acabar el viatge en cas de que tingués bajons. De totes maneres, tot i ser inexpert, el gran director d’orquesta de lavabos té dos pebrots i no sé jo si li calen masses motivacions extres per la seva aventura...
Els 15 dies a Bali van passar volant (van ser tant intensos que fins i tot se'm va oblidar l'aniversari de la meva mare) i va arribar el dia de marxar que quasi ni me n'havia adonat. Sembla que un s'hagi d'aborrir en tant dies en una illa "petita", però realment és un destí molt recomanable per anar-hi de vacances. La gent, les platges, el surf, el corall, la selva...són moltes de les coses que fan que la gent s'enamori de la illa i surti en un estat de relaxació total...
Així doncs, ben relaxat, vaig començar la segona marató massòquista del meu viatge, aquest cop cap a Mèxic. Ocuparia els següents 3 dies del meu viatge; 5 països diferents, 5 avions diferents i un total de 27 hores volant que em separaven de l'altre banda de l'oceà més gran del planeta...
I Edició de la Marató Indonesia – Mèxic
Etapa nº 1: Singapur (Singapur):
Energia: 100%
Amb les piles a tope vaig passar la tarda passejant a prop del barri on ja havia estat l'anterior vegada i aprofitant per fer la foto amb barret de Superpollo que se m'havia oblidat fer. Tenia pensat anar a dormir d'hora, mantenint l'estat enèrgic a tope per a les següents etapes, però els poders del pollastre van sucumbre a un divendres nit i vaig acabar ajuntant-me amb un grup de francesos que havia conegut a l'aeroport, sortint de festa i acabant vora les 6 del matí. Després de dormir unes insuficients 4 hores, va tocar seguir amb la marató amb un desgast físic massa important pel poc recorregut que portava...
Etapa nº 2: Ho Chi Minh (Vietnam):
Energia: 40%
Durant el vol vaig anar acompanyat d'uns canadencs que vaig conèixer a l'hostel i amb ells vaig passar bona part de la meva estada a la ciutat Vietnamita. Per sort, els canadencs eren més tranquils que els francesos i després d’anar a sopar i a pendre alguna cervesa, vora les 2 del matí, vaig aconseguir tirar-me al llit.
Etapa nº 3: Guanghzhou (China)
Energia: 60%
Vaig arribar a la ciutat que ja era de nit i, durant el vol, vaig tenir la sort de estar assegut del cantó on es veia una posta de sol espectacular sobre els núvols. Després de no aconseguir entendre perque en els avions xinesos els seients es numeren a partir del 30 i no tenen la lletra B, vam aterrar al aeroport, on vaig conèixer un francès que marxava cap a Austràlia. Vam estar bona part de les 5 hores d’escala parlant sobre les nostres vides, de manera que l’espera a l’aeroport no es va fer massa pesada...
Etapa nº 4: Los Angeles (U.S.A.)
Energia: 40%
Poc després d'abandonar Xina, vaig haver de tornar-me a asseure al cantó correcte del avió i vaig ser afortunat al poder contemplar la segona posta de sol en un mateix dia! La primera des del cel de la Xina i la segona enmig del oceà pacífic…increïble, poca gent crec que hagi pogut viure això!
Després d'unes 15 hores de vol, de les quals només vaig aconseguir dormir unes 5, vaig arribar a L.A, on els tocapilotes dels americans quasi em deixen sense poder volar a Mèxic. El fet és que tenia poc temps de connexió, la cua per entrar al país era enorme (tanta tonteria de preguntes de si vols matar al president…) i quan els hi vaig demanar si em podien passar més ràpid, em van dir què ni de conya, que em fotés i que si perdia el següent vol era culpa meva!. Per sort, la cua va anar més ràpida del que em pensava i ja ni recordo sobre quina hora vaig poder embarcar-me a l'últim avió de la marató.
Etapa nº 5: México City (México)
Energia: 15%
La ràpida i "entretinguda" escala a L.A va fer què em mantingués despert. Un cop a l'avió, les ganes d'arribar a Mèxic i veure al Berni eren tant grans que la son que tenia no podia ni fer efecte...
Energia: 15%
La ràpida i "entretinguda" escala a L.A va fer què em mantingués despert. Un cop a l'avió, les ganes d'arribar a Mèxic i veure al Berni eren tant grans que la son que tenia no podia ni fer efecte...
Passades unes 3 hores de vol, em vaig pendre un tequila per celebrar l'aproximació a la meta final i va ser llavors quan vaig començar a observar per la finestreta un inmens mar de llums que s'apropava (de veritat, no anava taja). Un cop ens hi vam endinsar i no s'hi veia absolutament res més que llums i més llums, el capità va dir que en faltaven encara 30 minuts per aterrar i jo em vaig quedar al·lucinant! Sabia que era la segona ciutat més gran del mon, i que els seus més de 20 milions d'habitants havien d'ocupar una extensió enorme, però realment la sensació al apropar-se de nit era flipant!
Així doncs, després de 3 dies de viatge i un desgast energètic considerable, vaig arribar a Mèxic, país on hi tenia un viatge pendent des dels 18 anys amb un vell amic de Barcelona, el “puto” Berni. Havien passat ja uns llargs 7 anys des de que ens vam conéixer a la ciutat comptal, però tot i així, mai vam perdre el contacte i jo tenia clar que, tard o d’hora, aquest viatge pel seu país l’acabaria fent. El que no hagués pensat mai era que per arribar-hi, hauria de fer el viatge més llarg de la meva vida, havent de de passar per un total de 5 països i sobrevolant tota la cara oposada del nostre gegant planeta...
4 comments:
Haha! La tècnica del Barça me la apunto!
La Mariona em va explicar que, a la Xina, se li va caducar la visa i al sortir del aeroport, perque el de la aduana no li poses cap multa, li va cantar el himne del Barça!! El Xino s'el sabia!! Per flipar...
A mi m'agrada especialment la putadeta que es fan pessigant-se amb pinces quan juguen a les cartes...
Ho hem d'importar a Guardia per quan els yayos juguin a la butifarra!
Post a Comment