Australia - From Sydney to Brisbane

(02/02/11 – 28/02/11)


Acabat el road trip pel sud d’ Austràlia, va ser moment de parar a Sydney. La ciutat que, segons Samaranch, va desbancar Barcelona com a organitzadora “dels millors jocs olímpics de la historia”, es presentava davant meu com la metròpoli amb més possibilitats per desbancar-la també com a lloc on viure-hi durant un temps indeterminat. O potser no…

Com al Jose encara li quedaven uns dies de vacances, vam estar visitant la ciutat junts, caminant sense parar durant tot el dia i sortint a tope durant quasi totes les nits. Va ser bastant cansat aguantar el ritme “ fiestero “de la ciutat, però el famós Goon* australià va ajudar a que tinguéssim forces per a poder sortir després d’un llarg dia de “guirufeo”.

*Goon : Beguda oficial dels backpackers a Austràlia. Vi ranci i barat, empaquetat en una bossa de plàstic i que causa dels pitjors "hangovers ever". Poc recomanable, pot causar greus trastorns mentals i conductes paranormals...

Tant a ell com a mi la ciutat ens va encantar; bonica, bones platges, bon temps i molta vida. És veritat que al ser una ciutat relativament nova, com Melbourne, li trobava a faltar un centre històric, però l’arquitectura dels edificis, els parcs i l'entorn  va fer que a Sydney li veiés un encant especial.

Vam visitar el centre de la ciutat, l’ Opera House i com no, la famosa platja de Bondi Beach. Allà vam ajuntar-nos amb uns brasilenys que estaven fent una barbacoa i ens va encantar el rotllo. Diumenge de platja, birres, carn de la bona, i algun hippie emocionat tocant la guitarra… una bona manera d’acabar el cap de setmana.

Una de les nits vam sortir de festa amb dos amics que Superpollo va fer durant l’any anterior al carnestoltes de Rio de Janerio. Ens van portar de bars a prendre alguna cosa i de festa a una discoteca que era bastant xula, encara que el desmadre no va tenir res a veure amb el que es pot veure a la foto feta l’any anterior a la ciutat brasilenya…

Durant els últims dies que el Jose era a Austràlia vam estar sortint amb uns anglesos que dormien a la nostra habitació, fins que finalment el mestre del Street Fighter va marxar a Suïssa i els britànics es van moure a una altre zona de la city.

Quan em vaig quedar sol vaig seguir al mateix hostel on érem, que tot i ser bastant car i ronyós, tenia molta "vidilla backpacker" i em permetia conèixer a molta gent interessant, que era presisament el que volia. La meva idea era estar-m’hi el menys temps possible, fent vida social i deixant que el camí em portés per on sorgís; si coincidia amb algun viatger que volgués pujar costa amunt, viatjaria fins a Cairns llogant una caravana; en canvi, si coneixia a gent que vivia a Sydney i em feia el meu grupet d’amics, em buscaria una feina per instal·lar-m'hi. Tot depenia de com anessin les coses, sense forçar cap de les dues opcions...

He d'admetre que tenia més ganes de que sorgis la segona opció. Començava a sentir la necessitat d' instal·lar-me en algun lloc que no fos un desordenat i impersonal hostel, però per llogar un pis necessitava pagar un mínim de dos mesos d'estància. Com encara no tenia clar si em volia quedar tant temps a la ciutat, tenia la esperança de què, al arribar, coneixeria a algú per poder dormir a casa seva els primers dies i després ja començar la nova vida. 

Malauradament no va ser no va ser així i vaig estar els 11 dies pagant els 26 punyals de dòlars per nit que valia el llardós hostel i menjant les conseqüents econòmiques i poc nutritives "delicatessens" que em podia preparar amb el mínim pressupost...

També vaig estar documentant-me de les maneres d’aconseguir feina per als espanyols i s’ha de dir que les prespectives no eren massa bones. Aquí va la meva "research" per a qui es plantegi anar a buscar feina per terres oceàniques :

<< La millor i més fàcil manera de treballar a Austràlia és mitjançant una Working Holliday Visa, que és el visat que fan servir la majoria de joves que venen a l’illa per uns mesos. El país es molt car per a qui acaba de sortir de la universitat, però per sort els sous son molt alts i fan que amb aquest permís un es pugui pagar el viatge i inclús estalviar força diners. La visa dura un any, és per menors de 30 anys i permet treballar al país legalment, ja sigui recollint fruita o en una empresa. A més, tot i ser només un any, és perfecte si es te la intenció de prorrogar l’estància, ja que és un primer pas per donar-se a conèixer a una empresa i que en un futur acabin tramitant els papers permanents. 

L’ únic petit problema que hi havia per a mi era què, entre la llarga llista de països que disposen del visat (Anglaterra, Alemanya, Suècia, Itàlia….fins i tot Chile o Estònia!!), doncs bé, Espanya no hi és!! Vaig estar buscant i sembla que el nostre govern tampoc sembla fer massa per ser-hi en un futur pròxim (no se perquè però no em sorprèn gens...).

La segona opció possible es la que fan servir quasi tots els espanyols; fer un curs d’anglès o d'un altre cosa per a obtindre la visa d’estudiant, que et permet treballar un maxim de 20 hores setmanals. Inicialment la idea d’estudiar anglès i treballar em va semblar bona, però quan vaig anar a preguntar preus a les escoles em vaig adonar perquè la majoria de gent de casa va a Londres i no a Sydney; 4000 dòlars per un curs de 3 mesos!!! Vaig estar fent càlculs de quant podria estalviar sumant totes les despeses i restant-les al meu hipotètic sou de 20 hores setmanals i vaig descobrir que, en el millor dels casos, aconseguiria tant sols pagar-me tota la estància, però no estalviar diners per a seguir viatjant.

D'aquesta manera, a mi només em quedava l' última i pitjor opció; treballar en negre. El govern Austràlia és molt estricte i fa moltes inspeccions de treball per detectar irregularitats i és per aquest motiu que son poques les empreses que s'arrisquen a fer-ho d'aquesta manera. Granges, bars no massa cèntrics o en alguna obra serien  les úniques feines disponibles...

També vaig estar preguntant i esbrinant sobre el meu sector, l’arquitectura. Tot i que no vaig enviar un sol CV, vaig conèixer a alguns arquitectes que em van comentar que no només era casi impossible treballar sense visat, sinó que inclús amb la working visa alguns d’ells van estar treballant cobrant una misèria amb la promesa de regularitzar els papers un cop acabada la working visa, però finalment només els hi van obrir la porta perqué marxessin al carrer. 

En realitat no ho havia comentat però aquesta seria la quarta i última manera d'aconseguir una feina, encara que la més difícil; tenir un sponsor. Si una empresa decideix que et vol esponsoritzar, no només necessita pagar un dineral al govern, sinó que ha de demostrar que la feina que fas tu, no la pot fer cap australià. Son molt poc permissius en aquest sentit i això fa que sigui l’opció mes difícil i complicada…>>

La cosa no pinta massa bé doncs, però de totes maneres jo segueixo pensant que amb ganes i una mica de sort si és possible aconseguir alguna bona feina a Austràlia. L'únic que jo necessitava abans de fer l'esforç, era veure si el que m'oferia la nova ciutat m'agradava suficientment com per forçar l'estada i renunciar a viure a la meva bonica ciutat natal, Barcelona.

Van anar passant els dies i les coses no van anar com esperava. Sí, es cert que vaig fer un munt d’amics d’un munt de països diferents: Brasil, Argentina, Bèlgica, Itàlia, Espanya... però amb qui més em vaig fer va ser amb gent que viatjava i no pas amb gent que vivia a la ciutat. Els més destacats van ser:

El Jon, un surfista basc de molt baix pressupost però un "crack" de molt alt nivell;  

El Mats, un Belga molt flamenco; El Peter, un Australià de Perth “no worries mate” total;

I la Yvette, la pitjor guia turística del món, però la millor persona, ja que va ser l’única de tota la gent que vaig conèixer que va acceptar a un vagabund com jo a dormir a casa seva.

(And Yvette, the worst guide ever, but the nicest person because she was the only one out of all of the people I met that allowed me to stay at her place)

Malauradament, casa seva no era a Sydney, sinó a Brisbane, i vist que la cosa no acabava de rutllar a la ciutat que jo volia, vaig decidir agafar un avió i canviar cap a la capital de Queensland.

(Unfortunately, her home wasn't in Sydney but in Brisbane, so taking into consideration that things weren't going as planned in Sydney, I decided to fly over to Queensland's capital)

He de reconèixer que estar a casa seva em va ajudar molt, ja que els últims dies a Sydney no van ser gaire bons; pagava un dineral per una merda d’hostel, la ciutat no m'oferia el que esperava i realment necessitava tenir un espai propi. Em vaig convertir en un veritable okupa durant els dies que hi vaig estar però per primer cop, després de 5 mesos de viatge, vaig aconseguir sentir-me com si tingués una casa.


( I must admit that being at her place helped me so much as the last few day's in Sydney weren't very good; I was paying too much for a shitty hostel, the city wasn't offering me what I expected and I really wanted to have my own space. I became a squatter in the period I was staying there, but for the first time in 5 months of travelling, I felt like I was at home.)

Tot el que la Yvette tenia "d'ànima caritativa", li faltava com a guia de la ciutat. No coneixia ni la plaça de l’ajuntament i els seus intents de tours guiats van ser un desastre, com el de la festa de la nit de benvinguda, en la que, sabent que no em volia deixar masses diners i que em moria de ganes de sortir per Brisbane, va fer que acabéssim amb una amiga seva en un parking d’un camp de golf als afores de Gold Coast i pagant un hotel de 100 dòlars la nit!! (It was so funny anyway Yvette! :) )

(Yvette had a really big heart, but little knowledge of being a tour guide. She didn't even know where City Hall Square was and her attempts of guiding me were a hilarious disaster! an example was the first night; I was looking forward to experiencing Brisbane's night life on a tight budget, but we ended up in the middle of a car park at the Gold Coast and and had to stay in a hostel for the night for 100 dollars! ( It was a funny experience anyway Yvette! :) )

Per sort, el seu gentil germà un dia es va oferir a ensenyar-me la ciutat i en unes 4 hores vaig veure més que en 10 dies amb ella.


(Luckily her brother was nice enough to show me around the city, and in 4 hours I saw more of Brisbane city, than I did in 10 days with her (sorry Yvette but the 2 dolar steak place doesn't count as a turist spot :P)

No em va semblar una ciutat lletja, però en cap moment em va donar el feeling de Sydney, així que des de ben aviat vaig descartar l’opció de quedar-m’hi a treballar i vaig decidir dedicar-me a buscar gent per seguir viatjant costa amunt fins arribar a Cairns. Un cop allà ja veuria que feia, si tornar a Sydney per donar una segona oportunitat a instal·lar-m’hi o si seguir sobrevolant el mon…

Vaig posar un munt d’anuncis per internet per a conèixer gent per viatjar, però després d'esperar dies, no vaig aconseguir trobar a ningú. Tothom m’havia dit que a Austràlia era tant fàcil anar sol i juntar-te amb gent per viatjar, però trobar una campervan amb uns nous “mates” per a mi es va acabar convertint en casi un somni casi irrealitzable…

Quan ja em començava a sentir una mica "crosta" a casa de Can "Callagan" i veia que ningú s’apuntava a viatjar amb mi, vaig decidir moure’m a Gold Coast, on s'hi trobava el gran personatge basc: SuperJon. 

Amb ell vaig passar uns quants dies visitant Surfers Paradise (que vindria a ser Benidorm, però amb surf), aprenent a agafar onades i també aprenent a viatjar amb un pressupost mínim. I és que el tio s’ha fotut 3 mesos a Austràlia per, atenció: 1000 euros!!! Clar que els seus mètodes d’estalvi com dinar només instand noodles, sopar pa sol o esmorzar “gratis” al supermercat a compte de Mr.Woolworths , també tenen els seus riscos saludables (i penals…jeje)

Ja havia fet surf un parell de vegades a Brasil i a Barcelona, però durant aquest dies va ser quan vaig agafar més onades i em vaig aguantar més estona de peu. No se'm va fer massa difícil recordar els moviments bàsics, però amb algunes onades del pacífic la cosa era massa bèstia i no vaig poder ni entrar a l’aigua. I és que la força que té aquest oceà és impressionant, la corrent se t'emporta d’una punta a l’altre de la platja com si fossis una ploma. 

En aquesta foto se'm pot veure agafant una onada just al costat de les roques, però gràcies a la meva habilitat vaig aconseguir fer un 180º i saltar-les... 

...no cola, no?... :)

Des de Surfers vam anar 3 dies a visitar Byron Bay, un poblet surfer hippie del que tothom ens n’havia parlat molt bé i que ens va encantar només arribar. Casetes de fusta, platja maca amb un far de fons, i un rollito molt guai en general.

Allà vaig coneixer a diferents personatges que en aquell moment ignorava que serien protagonistes en les futures aventures;

El trio calavera de valencians; Quique, Miguel i Carlos. 

L’aventurer de la barretina; Tony Montana.

I la super artista de Hollywood: Mariona aka "La Masuvera"! Una noia de Barcelona que portava mesos viatjant i tenia pensat parar per buscar feina a Melbourne, però a la que el menda li va menjar el tarro perquè abans es sobrevolés la costa est. Després d’uns dies de meditació, la nova colegui va acceptar i vam acordar llogar una furgoneta al cap d’uns dies, mentre buscàvem a algú més per a pujar des de Brisbane fins a Cairns.

Ja més relaxat per saber que tenia finalment un company per a pujar costa amunt, el Jon i jo vam anar a passar un dia al relaxadíssim poble de Nimbin, a prop de Byron. Allà hi vivien un munt de hippies des dels 60 i actualment és més un negoci de souvenirs i pastissos de Marihuana que qualsevol altre cosa, encara que la visita i el “viatge” de tornada va valdre la pena… :)

Ah! I per allà a prop també hi havia la casa del Julian Assange, el líder de Wikileaks (sé que és una dada absurda i que no ve a cuento de res, però ho acabo de recordar :) )

De tornada a Surfers Paradise em vaig estar uns dies dormint a "casa del Jon", que òbviament de seva no tenia res, sinó que era el pis d’uns Nova Zelandesos on s’hi estava de gorra. Els dos nois tenien només 18 anys i estaven treballant a Austràlia per estalviar i anar a viatjar uns mesos per Europa. Que fort, acabaven de ser majors d’edat i ja eren molt més espavilats que molta gent de la meva edat que conec de Barcelona! Això fa donar-se compte de com d' "apollardats" creixem a casa...

Encara que sempre que viatjo intento evitar anar amb espanyols, a Austràlia no vaig poder evitar ajuntar-me amb un munt. A tots els que ja he nombrat, cal sumar el grup que vaig conèixer que vivien a Surfers (Alvaro & Cia) i amb qui vam passar algunes tardes a la platja de Burleigh heads o Coolangata (una de les més famoses del mon), fent surf o veient competicions d’autèntics surfistes professionals.

Uns dies abans de quedar amb la Mariona per començar el road trip cap a Cairns, vaig decidir anar un altre cop a casa de la Yvette. Volia passar uns dies de relax a la seva piscina, jugant a tennis i també escrivint una mica el blog, que ja el començava a tenir oblidat. 


(A few days before meeting Mariona, who I was going on a road trip with, I decided to go back to Yvette's home again. I wanted to spend some time relaxing in her pool, playing tennis and writing my blog, which I had almost forgotten about.)

També vam sortir alguna nit i vam anar a alguna barbacoa amb els seus amics. Allà va ser on em vaig donar compte de la quantitat de menjar "basura" que mengen a Austràlia. No ho sabia però, ara mateix és el país amb un índex més alt d’obesitat del mon! (Inclús el Maxibruto de la foto sembla obligar a la gent a menjar calòrics gelats...)


(The other days I spent in Brisbane we went to BBQ's with her friends. That was when i realised how much unhealthy food Australians eat. I didn't know this then, but I know now that they are the fattest country in the world! (Even the Maxibrute of the picture seems to force people to eat fat ice creams...)

De fet jo em vaig posar una mica bacó i em vaig engreixar uns 3 Kg. ja que, per molt que intentés menjar sa, sempre acabava fent un festí de calories! En aquest país menjar sa siginifica pagar molt car, així que degut al meu "budget", em vaig dedicar a fer dieta de preu i no de greixos. :)


(I had actually became a bit chubby and put on 3kg! I always try to eat healthy but I ended up eating a banquet of calories.... Trying to eat healthy in Australia is expensive, so due to my budget, I switched from fat diet to price diet :) )

A Brisbane va ser on també vaig quedar amb la Lisa (la noia Japonesa que vaig conèixer a Laos i que vivia a la ciutat) i a on em vaig acomiadar del Jon i dels valencians, ja que ells marxaven cap a Perth i el Jon acabava els seus 3 mesos de hippie surfer per Austràlia.


(But Brisbane was the place met up with one of my friend's Lisa (the Japanese girl from Laos who lived in the area) and it's where I said goodbye to Jon and the Valencia guys. They were going over to Perth and Jon was going back home after living like a hippy surfer for 3 months in Australia.)

Com a comiat de l’Yvette, després de què m'intentes tallar el cabell i m'acabes deixant pelat com una bola de billar, va voler arreglar els seus peculiars tours turístics portant-me a un partit de "Football" (Rugby) que, certament, tenia moltes ganes de veure. El caxondeo màxim va ser quan vaig entrar al camp tot emocionat per anar a veure per primer cop un partit del esport estrella a Austràlia, i em vaig trobar que no era res més que…futbol!! 


(After Yvette tried to cut my hair and left me as bald as a billiard ball, she offered to take me too a "football" game, and I liked the idea of going to watch a rugby game as I had never seen one. This was also an attempt to make up for her past tours, but as soon as we got there I couldn't stop laughing as I realised she meant soccer and not the most played sport in Australia!!)

L'error va venir per una confusió idiomàtica però el cas es que, si i ja ens rèiem del fracàs dels seus anteriors tours, amb aquesta patinada el caxondeo va ser màxim. Per rematar el dia, la pobre es va deixar les ulleres a casa i es va tirar tot el partit veient formigues movent-se per un camp de gespa. 

(The mistake was just an idiomatic confusion, but it was really funny anyway. To make this story even funnier, she forgot her glasses and the entire game just looked like ant's moving around the grass)

Aquí es pot veure la proba de l'obra mestra de perruqueria:


(This the picture of the hairdressing masterpiece)

El dia que vaig quedar amb la Mariona per arrancar el viatge des de Brisbane, vam arribar amb la incertesa de si es presentaria el tercer membre de la tripulació, una nena sueca i pija que vam conéixer per internet. Després de confirmar la seva falta de compromís i ja de pas, estalviar-nos la seva presencia durant el viatge, ens vam trobar en la situació de buscar un company d'aventures d'emergència, cosa que en aquell moment semblava una missió impossible més que una altre cosa.

Durant tot el matí vam estar estudiant les varies i cares possibilitats que teniem, i ja per la tarda, quan in extremis estavem a punt de llogar un cotxe només per nosaltres dos, vaig rebre un missatge al mòvil que va canviar totalment el nostre pla: Un alemany que tenia una furgoneta ja llogada, amb taula de surf inclosa, però que necessitava a dues persones per a poder pujar fins a Cairns, ens va oferir ocupar les dues places disponibles!


Cap dels dos ens voliem fer ilusions ja que tot semblava massa perfecte, però per la nit vam quedar amb el noi i així, el gran Mika va aparèixer en escena. Després de veure que encaixàvem perfectament en la seva casa portàtil, vam anar a comprar 6 cerveses per celebrar l'avinentesa i en aquell mateix moment el nou team Germanocatalà es va embarcar a la nova aventura Australiana: Road trip to Cairns!