He sobreviscut la nit de la cova però, tot just després aixecar-me, la panxa m´ha fet un soroll que ha semblat que portés un lleó dins. Quan he anat a veure el meu vell amic Dr. Roca, el lleó ha tret tota la seva fúria i jo m'he començat a preocupar, ja que m'esperava un llarguíssim viatge de 9 hores en autocar.
He esmorzat un plàtan perquè no empitjores la cosa, però just abans de marxar, he hagut de tornar corrents cap al hotel, on he presenciat un piromusical digne del festival de la Mercè. Ha sigut llavors quan m'he donat conte que la cosa tornava a ser seria encara que, tot i això, he acabat pujant al bus. Més cagat que mai, i mai millor dit.
Aquest bus era bastant més ronyós que el primer. Era un de local, pujava molt més gent de la que hi cabia i fins i tot el passadís estava ple. Quan m´he sentat he vist que estava incomòdissim i que no podia estirar la cama fotuda per l'accident de moto, motiu pel qual he sortit un moment a fora a relaxar-me i agafar una mica d'aire abans del trajecte. Les maletetes anaven totes a sostre de l'autobús i al comprobar si hi era la meva, he vist que hi havia dues persones sentades allà. M´hi he pujat per fer una foto i quan ja era a dalt, el conductor de l'autobus ha arrancat i ha començat el viatge. Al principi m´he posat nerviós i m'he acollonit, però quan he vist que el noi i la noia s´hi pensaven quedar, me n'he adonat que no era mala idea. Estavem a l'aire lliure, feia molt bon dia, hi havia espai suficient per estirar-nos i les vistes eren inmillorables. El tema de la seguretat no el tenia massa clar, pero he decidit no pensar-hi ni tampoc preocupar-me. Així doncs, m'he col·locat una maleta de coixí i m´he limitat a gaudir del les coses que veia; muntanyes, camps, boscos, gent saludant-nos, una cabra lligada al sostre dún autobús en marxa...lo de cada dia. Estava tant agust que m'havia oblidat completament del problema de la panxa, però llavors el lleó ha tornar a rugir. En aquell moment m'he adonat de lo molt idiota que habia sigut; estar pujat al sostre d'un autobus on no pots avisar al conductor de que pari, no es la millor manera de fer un viatge amb diarrea.
Per sort, el bus ha parat al cap d'una estona perque el Jordi no tenia clar si m'habia quedat a dalt o tirat enmig de la carretera. Ràpidament jo he aprofitat per baixar, demanar a la Laura un Fortasec que m'ha salvat la vida i tornar a pujar al seient VIP del bus, aquest cop acompanyat del crack de la forografia. Li ha encantat l'experiència i a l'hora de dinar hem conegut a dues noies d' Israel que també han volgut gaudir del solejat dia que feia...fins que ha deixat de fer sol.
Èrem a un port de muntanya en algun lloc de Nepal quan, en cosa de 5 minuts, s'ha cobert tot el cel i ha començat a ploure. L'escena ha sigut molt còmica; tots 5 intentant tapar-nos com podíem, intentant avisar al conductor de que parés fins que, mentre anavem a tota ostia, ha aparegut un tio de la part frontal del bus i ha començat a cridar i a riure mentre caminava per el sostre sense pràcticament agafar-se enlloc. Amb una àgilitat de micu, el tio ha tret una funda de nilon enorme que hi havia sota les bosses i ens ha indicat que ens la poséssim per damunt per no mullar-nos. Hem intentat fer-ho, però l'autobús anava tant ràpid que la coberta s'ha desplegat de cop i ha començat a ondejar amb força damunt nostre, provocant que tots ens descollonéssim i ens ho passessim teta durant una bona estona.
Arribar a Kathmandú ha sigut com entrar al paraís. Venint del caos, l'estress i la brutícia de l'India, la capital del Nepal enseguida m'ha donat un feeling totalment diferent. Poder caminar pels carrers sense el concert de clàxons típic de les ciutats hindus, sense haver d'esquivar merda, vaques i venedors ambulants és una sensació que realment trobava a faltar. Si que es cert que aquí també hi ha molt turisme, venedors pesats i fins i tot un cert caos, però almenys sempre dins d'uns marges que jo considero acceptables. Em sento tant millor que inclús prefereixo oblidar que en una setmana hauré de tornar una altre vegada a la bogeria de l'India. Encara que ara que ho penso, ningú m'obliga a tornar-hi...
No comments:
Post a Comment