Les noies d’Israel han estat 3 mesos per l’Índia i al contrari que nosaltres, no tenen pensat tornar-hi. La seva idea es fer el trekking de l’Annapurna, que dura uns 15 dies i després saltar cap al Tibet i la Xina. Pel matí ens han portat a una agencia de viatges israeliana on ens han explicat el trekking i després de veure les fotos, m’he plantejat molt seriosament perdre el meu vol a l’Índia i anar-me’n amb elles. El principal problema és l’equipació necessària ja que, tot i que a Kathmandú és bastant econòmic comprar roba d’alpinisme falsa, després del trekking l’hauria de llençar, donar o enviar a casa . He fet uns càlculs de la despesa que em suposaria i ha sigut llavors quan m’he donat compte que desperdiciava massa diners i per tant, he decidit seguir amb el pla inicial de tornar a India, posposant el trekking de l’ Annapurna al top 5 dels pròxims viatges que penso fer.
Tot i perdre’ns la gran aventura, el Jordi i jo hem reservat per demà un sobrevol a l’Everest i hem decidit anar dimecres a Phokara, on si que podrem fer un petit trekking de 2 dies. Aquest es bastant més light que el de l’Anapurna, però almenys així marxarem del Nepal sabent el que se sent al caminar amb vistes a les muntanyes mes altes del mon.
Durant aquest segon dia fora de l' India, crec que em puc reafirmar en que la sensació de relax i tranquil·litat és absoluta. No trobo a trobo a faltar gens res del que hi havia allà i se m'ha generat un un sentiment de repulsió que m’està sorprenent força, ja que no he sigut conscient fins que he abandonat el país. Normalment la gent que hi viatja diu que és un país que t’enamora o l’odies i, tot i que crec que encara és aviat per treure conclusions, diria que ara mateix el meu sentiment es més proper a l’odi que no pas al amor.
Però que això tampoc crei confusions ja que, com ja vaig dir ahir, Nepal tampoc es un país caracteritzat per l’ ordre o el civisme . Un bon exemple és la impactant historia que ens han explicat avui una parella d’ andalusos: Es veu que van conèixer a un americà que va fer el trajecte de l’Índia a Kathmandu amb un autobús semblant al que vam agafar nosaltres i, quan eren en un poble perdut per les muntanyes, l’autobús va atropellar a un nen. Desgraciadament, aquest va morir al moment i els habitants del poble, furiosos amb el conductor, van descarregar tota la seva ira en ell, apallissant-lo fins a matar-lo i tirant després el cos al riu.
Per si l’experiència no hagués sigut lo suficientment xunga, el pobre yanky va haver d’esperar un munt d’hores al poble ja que després de la escabetxina s’havien quedat sense conductor. Finalment la companyia d’autobusos va enviar un nou per a acabar el trajecte i imagino que aquest, amb els collons de corbata, deuria conduir fins a Kathmandu circulant a 20 km/h i respectant fins l’última senyal de stop.
Tot i perdre’ns la gran aventura, el Jordi i jo hem reservat per demà un sobrevol a l’Everest i hem decidit anar dimecres a Phokara, on si que podrem fer un petit trekking de 2 dies. Aquest es bastant més light que el de l’Anapurna, però almenys així marxarem del Nepal sabent el que se sent al caminar amb vistes a les muntanyes mes altes del mon.
Durant aquest segon dia fora de l' India, crec que em puc reafirmar en que la sensació de relax i tranquil·litat és absoluta. No trobo a trobo a faltar gens res del que hi havia allà i se m'ha generat un un sentiment de repulsió que m’està sorprenent força, ja que no he sigut conscient fins que he abandonat el país. Normalment la gent que hi viatja diu que és un país que t’enamora o l’odies i, tot i que crec que encara és aviat per treure conclusions, diria que ara mateix el meu sentiment es més proper a l’odi que no pas al amor.
Però que això tampoc crei confusions ja que, com ja vaig dir ahir, Nepal tampoc es un país caracteritzat per l’ ordre o el civisme . Un bon exemple és la impactant historia que ens han explicat avui una parella d’ andalusos: Es veu que van conèixer a un americà que va fer el trajecte de l’Índia a Kathmandu amb un autobús semblant al que vam agafar nosaltres i, quan eren en un poble perdut per les muntanyes, l’autobús va atropellar a un nen. Desgraciadament, aquest va morir al moment i els habitants del poble, furiosos amb el conductor, van descarregar tota la seva ira en ell, apallissant-lo fins a matar-lo i tirant després el cos al riu.
Per si l’experiència no hagués sigut lo suficientment xunga, el pobre yanky va haver d’esperar un munt d’hores al poble ja que després de la escabetxina s’havien quedat sense conductor. Finalment la companyia d’autobusos va enviar un nou per a acabar el trajecte i imagino que aquest, amb els collons de corbata, deuria conduir fins a Kathmandu circulant a 20 km/h i respectant fins l’última senyal de stop.
No comments:
Post a Comment