Poca cosa a explicar avui, ens hem despertat a Phokara i hem decidit prendre'ns el dia amb la calma: dormir fins tard, anar a veure unes cascades en bici, reservar el trekking per demà, fer algunes compres …gaurdir de la good life en general… :)
Sunday, December 19, 2010
20-10-2010 - Nepal - Part 5
Després d’esperar més de 3 hores, finalment hem pogut agafar el vol. He de reconeixer que m’ha decebut una mica ja que no feia massa bon temps i quasi tot l’ Himalaya és trobava sota un mar de núvols, a excepció de l’Everest i un parell més de muntanyes. Les finestres de l’avió , que no eren més grans que les d’un de comercial, tampoc aportaven una visió panoràmica, però tot i així hem aterrat havent fet algunes fotos xules de la cima del món.
Si l’ Everest no havia aconseguit deixar-me al·lucinat després, a l’ambaixada d’Índia, he conegut a un paio Coreà que si que ho ha fet. El tio anava vestit de ciclista i quan li he preguntat si estava recorrent el país en bici m’ha dit que sí, però que no només això, sinó que portava 10 anys fent-ho per tot el mon. Per flipar; el tio havia recorregut el mon sol amb la seva bici, sense cotxes, ni avions, només algun vaixell per creuar els oceans. Des de Asia a Europa, de Europa a Africa, de Sud Amèrica a Nord Amèrica,…increïble.
19-10-2010 - Nepal - Part 4
Ja ens havien avisat que el temps al Nepal era imprevisible i, per tant, era possible que el sobrevol de l’Everest s’hagués d’anul·lar. Hem tingut la mala sort de que ha sigut així i bàsicament ens hem aixecat a les 5 del matí per veure lo cutre que és l’aeroport de Kathmandú. Demà tenim una nova oportunitat, però no ha sigut la millor manera de començar el dia…
Encara mig mosquejats per les 2 hores inútils d’espera, el Jordi i jo hem estat tot el matí visitant els palaus crematoris de la ciutat. Aquests no tenen res a veure amb els de Varanasi, tot està molt més net i pràcticament ni t’adones que estan cremant una persona davant teu.
De camí a l’hotel hem hagut de passar per l’ambaixada d’Índia ja que ens han comentat alguns backpackers que, per poder tornar a entrar al país, necessitem demanar un permís. La sorpresa ha sigut quan el tio de l’oficina ens ha dit que calia tenir el vol de sortida reservat o no es podia sol·licitar la reentrada (jo no tenia cap vol ni tampoc el volia tenir per a poder tenir llibertat absoluta). Després d’intentar de totes les maneres que em tramitessin el visat sense el vol, he fet el piratilla, he trucat a un amiguete d’una agencia de viatges i m’ha fet una reserva “falsa” d’un vol de sortida. Ha funcionat, però per acabar de tocar la pera, m’han dit que havia de tornar l’endemà ja que avui no agafaven més passaports.
Per la nit hem tingut una conversa interessant amb les noies d’ Israel, ja que ens han estat explicant com vivien al seu país i que n’opinaven del conflicte amb Palestina. La veritat es que la versió canvia bastant de la que m’havia explicat un àrab durant el meu viatge a Egipte, però això m’ha sigut útil per treure conclusions subjectives sobre el tema.
Saturday, December 11, 2010
18-10-2010 - Nepal - Part 3
Les noies d’Israel han estat 3 mesos per l’Índia i al contrari que nosaltres, no tenen pensat tornar-hi. La seva idea es fer el trekking de l’Annapurna, que dura uns 15 dies i després saltar cap al Tibet i la Xina. Pel matí ens han portat a una agencia de viatges israeliana on ens han explicat el trekking i després de veure les fotos, m’he plantejat molt seriosament perdre el meu vol a l’Índia i anar-me’n amb elles. El principal problema és l’equipació necessària ja que, tot i que a Kathmandú és bastant econòmic comprar roba d’alpinisme falsa, després del trekking l’hauria de llençar, donar o enviar a casa . He fet uns càlculs de la despesa que em suposaria i ha sigut llavors quan m’he donat compte que desperdiciava massa diners i per tant, he decidit seguir amb el pla inicial de tornar a India, posposant el trekking de l’ Annapurna al top 5 dels pròxims viatges que penso fer.
Tot i perdre’ns la gran aventura, el Jordi i jo hem reservat per demà un sobrevol a l’Everest i hem decidit anar dimecres a Phokara, on si que podrem fer un petit trekking de 2 dies. Aquest es bastant més light que el de l’Anapurna, però almenys així marxarem del Nepal sabent el que se sent al caminar amb vistes a les muntanyes mes altes del mon.
Durant aquest segon dia fora de l' India, crec que em puc reafirmar en que la sensació de relax i tranquil·litat és absoluta. No trobo a trobo a faltar gens res del que hi havia allà i se m'ha generat un un sentiment de repulsió que m’està sorprenent força, ja que no he sigut conscient fins que he abandonat el país. Normalment la gent que hi viatja diu que és un país que t’enamora o l’odies i, tot i que crec que encara és aviat per treure conclusions, diria que ara mateix el meu sentiment es més proper a l’odi que no pas al amor.
Però que això tampoc crei confusions ja que, com ja vaig dir ahir, Nepal tampoc es un país caracteritzat per l’ ordre o el civisme . Un bon exemple és la impactant historia que ens han explicat avui una parella d’ andalusos: Es veu que van conèixer a un americà que va fer el trajecte de l’Índia a Kathmandu amb un autobús semblant al que vam agafar nosaltres i, quan eren en un poble perdut per les muntanyes, l’autobús va atropellar a un nen. Desgraciadament, aquest va morir al moment i els habitants del poble, furiosos amb el conductor, van descarregar tota la seva ira en ell, apallissant-lo fins a matar-lo i tirant després el cos al riu.
Per si l’experiència no hagués sigut lo suficientment xunga, el pobre yanky va haver d’esperar un munt d’hores al poble ja que després de la escabetxina s’havien quedat sense conductor. Finalment la companyia d’autobusos va enviar un nou per a acabar el trajecte i imagino que aquest, amb els collons de corbata, deuria conduir fins a Kathmandu circulant a 20 km/h i respectant fins l’última senyal de stop.
Tot i perdre’ns la gran aventura, el Jordi i jo hem reservat per demà un sobrevol a l’Everest i hem decidit anar dimecres a Phokara, on si que podrem fer un petit trekking de 2 dies. Aquest es bastant més light que el de l’Anapurna, però almenys així marxarem del Nepal sabent el que se sent al caminar amb vistes a les muntanyes mes altes del mon.
Durant aquest segon dia fora de l' India, crec que em puc reafirmar en que la sensació de relax i tranquil·litat és absoluta. No trobo a trobo a faltar gens res del que hi havia allà i se m'ha generat un un sentiment de repulsió que m’està sorprenent força, ja que no he sigut conscient fins que he abandonat el país. Normalment la gent que hi viatja diu que és un país que t’enamora o l’odies i, tot i que crec que encara és aviat per treure conclusions, diria que ara mateix el meu sentiment es més proper a l’odi que no pas al amor.
Però que això tampoc crei confusions ja que, com ja vaig dir ahir, Nepal tampoc es un país caracteritzat per l’ ordre o el civisme . Un bon exemple és la impactant historia que ens han explicat avui una parella d’ andalusos: Es veu que van conèixer a un americà que va fer el trajecte de l’Índia a Kathmandu amb un autobús semblant al que vam agafar nosaltres i, quan eren en un poble perdut per les muntanyes, l’autobús va atropellar a un nen. Desgraciadament, aquest va morir al moment i els habitants del poble, furiosos amb el conductor, van descarregar tota la seva ira en ell, apallissant-lo fins a matar-lo i tirant després el cos al riu.
Per si l’experiència no hagués sigut lo suficientment xunga, el pobre yanky va haver d’esperar un munt d’hores al poble ja que després de la escabetxina s’havien quedat sense conductor. Finalment la companyia d’autobusos va enviar un nou per a acabar el trajecte i imagino que aquest, amb els collons de corbata, deuria conduir fins a Kathmandu circulant a 20 km/h i respectant fins l’última senyal de stop.
Wednesday, December 1, 2010
17-10-2010 - Nepal - Part 2
He sobreviscut la nit de la cova però, tot just després aixecar-me, la panxa m´ha fet un soroll que ha semblat que portés un lleó dins. Quan he anat a veure el meu vell amic Dr. Roca, el lleó ha tret tota la seva fúria i jo m'he començat a preocupar, ja que m'esperava un llarguíssim viatge de 9 hores en autocar.
He esmorzat un plàtan perquè no empitjores la cosa, però just abans de marxar, he hagut de tornar corrents cap al hotel, on he presenciat un piromusical digne del festival de la Mercè. Ha sigut llavors quan m'he donat conte que la cosa tornava a ser seria encara que, tot i això, he acabat pujant al bus. Més cagat que mai, i mai millor dit.
Aquest bus era bastant més ronyós que el primer. Era un de local, pujava molt més gent de la que hi cabia i fins i tot el passadís estava ple. Quan m´he sentat he vist que estava incomòdissim i que no podia estirar la cama fotuda per l'accident de moto, motiu pel qual he sortit un moment a fora a relaxar-me i agafar una mica d'aire abans del trajecte. Les maletetes anaven totes a sostre de l'autobús i al comprobar si hi era la meva, he vist que hi havia dues persones sentades allà. M´hi he pujat per fer una foto i quan ja era a dalt, el conductor de l'autobus ha arrancat i ha començat el viatge. Al principi m´he posat nerviós i m'he acollonit, però quan he vist que el noi i la noia s´hi pensaven quedar, me n'he adonat que no era mala idea. Estavem a l'aire lliure, feia molt bon dia, hi havia espai suficient per estirar-nos i les vistes eren inmillorables. El tema de la seguretat no el tenia massa clar, pero he decidit no pensar-hi ni tampoc preocupar-me. Així doncs, m'he col·locat una maleta de coixí i m´he limitat a gaudir del les coses que veia; muntanyes, camps, boscos, gent saludant-nos, una cabra lligada al sostre dún autobús en marxa...lo de cada dia. Estava tant agust que m'havia oblidat completament del problema de la panxa, però llavors el lleó ha tornar a rugir. En aquell moment m'he adonat de lo molt idiota que habia sigut; estar pujat al sostre d'un autobus on no pots avisar al conductor de que pari, no es la millor manera de fer un viatge amb diarrea.
Per sort, el bus ha parat al cap d'una estona perque el Jordi no tenia clar si m'habia quedat a dalt o tirat enmig de la carretera. Ràpidament jo he aprofitat per baixar, demanar a la Laura un Fortasec que m'ha salvat la vida i tornar a pujar al seient VIP del bus, aquest cop acompanyat del crack de la forografia. Li ha encantat l'experiència i a l'hora de dinar hem conegut a dues noies d' Israel que també han volgut gaudir del solejat dia que feia...fins que ha deixat de fer sol.
Èrem a un port de muntanya en algun lloc de Nepal quan, en cosa de 5 minuts, s'ha cobert tot el cel i ha començat a ploure. L'escena ha sigut molt còmica; tots 5 intentant tapar-nos com podíem, intentant avisar al conductor de que parés fins que, mentre anavem a tota ostia, ha aparegut un tio de la part frontal del bus i ha començat a cridar i a riure mentre caminava per el sostre sense pràcticament agafar-se enlloc. Amb una àgilitat de micu, el tio ha tret una funda de nilon enorme que hi havia sota les bosses i ens ha indicat que ens la poséssim per damunt per no mullar-nos. Hem intentat fer-ho, però l'autobús anava tant ràpid que la coberta s'ha desplegat de cop i ha començat a ondejar amb força damunt nostre, provocant que tots ens descollonéssim i ens ho passessim teta durant una bona estona.
Arribar a Kathmandú ha sigut com entrar al paraís. Venint del caos, l'estress i la brutícia de l'India, la capital del Nepal enseguida m'ha donat un feeling totalment diferent. Poder caminar pels carrers sense el concert de clàxons típic de les ciutats hindus, sense haver d'esquivar merda, vaques i venedors ambulants és una sensació que realment trobava a faltar. Si que es cert que aquí també hi ha molt turisme, venedors pesats i fins i tot un cert caos, però almenys sempre dins d'uns marges que jo considero acceptables. Em sento tant millor que inclús prefereixo oblidar que en una setmana hauré de tornar una altre vegada a la bogeria de l'India. Encara que ara que ho penso, ningú m'obliga a tornar-hi...
Subscribe to:
Posts (Atom)