06-10-2010 - Udaipur - Part 1

Diuen què Udaipur és la Venècia d' Àsia, però, tot i que és força maca, tampoc crec que es pugui comparar. Te un llac que està més o menys ple depenent de l'aigua que hagi caigut en l’època de pluges i al voltant d'aquest hi ha tot un seguit de palaus vorejant-lo. Enmig n'hi ha dos de flotants i en un d'ells es va rodar una escena de la pel·lícula Octopussy de James Bond.

L'hotel on ens hem allotjat és també molt maco, està a prop del centre i te una terrassa amb "haimas" des de on es veu tota la ciutat i el seu llac. Esta clar que l'aigua és un dels elements principals d’aquest lloc, però tot i això, està en les condicions hindús per excel·lència, es a dir, brut i contaminat a més no poder. Avui mentre passejàvem cap al palau de la ciutat, hem vist un grup de nens que jugaven a saltar des d'un pont i es banyaven entre la brutícia de l'aigua verdosa i espumosa. Ens ha fet una mica d’angúnia, però hem pensat que si es banyaven tant tranquil·lament, devia ser perquè ja deuen estar immunitzats a tanta merda. Jo crec que si em banyo agafo la lepra almenys.

Caminant cap el palau hem viscut una situació graciosa quan un grup de nenes que tornaven de l'escola, han vist els cabells morats de l'Ana i s'han tornat boges. Han aparegut unes 25 i l'han rodejat per complet, quedant-me jo fora sense entendre que passava. Després de sentir els crits de auxili de l' Ana, he aconseguit arribar on era ella, hem fet algunes fotos i les nenes han marxat.

El palau estava força be, però per a no avorrir, explicaré una nova curiositat hindú per afegir a la llista. En els jardins del palau, hi havia una font d'aigua freda i teòricament "potable" que tenia uns gots metàl·lics penjant amb unes cadenes. Al principi he pensat que no podien ser per beure, però al apropar-se un home, he vist que el feia servir per omplir-lo, beure i tornar-lo a deixar "tal qual". Una excel·lent manera de compartir bactèries i malalties amb els altres. 

Després de visitar les 1000 habitacions del palau hem agafat una barca que ens ha portat a fer una volta per el llac, hem vist una posta de sol espectacular, i hem fet unes fotos "dignas de admira".

És increïble lo fàcil que resulta identificar turistes espanyols quan viatges, no sé exactament el perquè, però el fet és que cantem com una "almeja'. Quan érem al palau, he vist un parell “d'almejas" i els hi he parlat directament en castellà. No ha fallat. Eren dos nois de Tarragona que venien d' Agra, a on a un d'ells l’havia mossegat un micu. Una autèntica putada, ja què no estava vacunat de la ràbia i va haver de passar dos dies entre hospitals i farmàcies.
Ens han explicat també una historia que ens ha donat una mica de mal rollo, especialment a mi que viatjo sol. Quan eren a Agra, van conèixer a un noi de Barcelona que estava viatjant sol per l’Índia i què havia fet el trajecte Varanasi-Agra la nit anterior. Pel que es veu, el noi va estar dins del tren parlant amb un home gran durant més de dues hores i quan aquest li va oferir un suc, ell se’l va veure. Deia que era l’últim que recordava abans de trobar-se al dia següent caminant sol per l’estació d' Agra, totalment descol·locat i sense res del que duia. Li van robar tot excepte la roba que portava i, per sort, el passaport, que el duia amagat. Quan la gent el va veure caminant tot grogui per l’estació, van trucar a la policia i el van portar a l'hospital. Al sortir de l'hospital la preocupació del noi va ser doble, ja que segons va veure les condicions higièniques de les instal·lacions no eren les més adequades. Tot i això, el noi va comentar que es faria una revisió a Barcelona i que preferia prendre-s’ho amb filosofia, sense amargar-se el  que li quedava de viatge . Els nois de Tarragona li van deixar diners i ell va continuar.
Inicialment, al sentir la historia he pensat el mateix que tothom; "que burro, com accepta beguda d'un desconegut", però realment, després de pensar-ho, he recordat que jo també he acceptat begudes de desconeguts encara que sempre a plena llum del dia i a llocs on hi havia gent. La gent aquí es molt maca i amable, i realment inspiren confiança, per tant, no em sembla tant estrany que el noi queies al parany. A la Lonely Planet ja n'havia llegit d’històries d'aquestes, especialment al tren que agafava aquest noi, però quan t'ho expliquen d’ algú directament és quan dona més mal rotllo. Esta clar que em servirà per, a partir d'ara, anar amb els ulls mes oberts que mai.