Australia - From Melbourne to Sydney

(21/01/11– 02/02/11)


Austràlia, el gran objectiu del meu viatge. La parada que em quedava més lluny de casa en la distància però la que se suposava que m’havia de fer sentir més a prop en quant a la cultura. El primer país on considerava la possibilitat de buscar-me una feina i, en conseqüència, obrir dos nous possibles camins a la meva aventura:

a)      Instal·lar-me al paradís del surf

b)      Seguir fotent-li canya al Superpollo around the world…

Tot i la il·lusió que tenia inicialment per arribar a l’illa, he de reconèixer que l’entrada al país va ser sota mínims. El meu estat lamentable després de la rostida a la fullmoon party i el cansament acumulat de la posterior marató suïcida, van fer que les ganes que tenia de veure cangurs i koales fossin exponencialment negatives.

I per si la marató no hagués sigut suficientment dura, un posterior vol de 8 hores no va ajudar massa i el malson que vaig viure a la terminal de l' aeroport de Melbourne ja va acabar de rematar la jugada…

Vaig aterrar al voltant de les 12 de la nit, i com a festa de benvinguda, els policies de la duana em van portar a una saleta on em van desmuntar tota la motxilla que jo havia preparat mil·limètricament perquè hi capigués tot (suposo que era d’esperar, amb les pintes de vagabund que portava…).
Afortunadament, els tios eren enrotllats i quan em van agafar la càmera per mirar les fotos (jo crec que això deu ser il·legal, però els vaig deixar fer) van veure les de la fullmoon party i cap dels dos va poder amagar el somriure. Van regirar-me una bona estona la bossa en busca de droga i finalment hi van acabant descobrint un "pollo", encara que per la seva sorpresa era només de disfressa. Un cop van decidir que no era cap amenaça pel seu país, van deixar-me marxar i amb un somriure em van dir: Enjoy Australia maate!

A un hostel de la ciutat m’esperava el Jose, un colega america bastant “person” que va decidir gastar els seus dies de vacances viatjant amb mi per Austràlia en comptes de quedar-se a casa jugant al seu estimat Street Fighter, encara que algun dia es va haver de treure el "mono"…

Se suposava que al voltant de la 1 l’havia de trucar des de la terminal perquè em vingués a buscar a l’estació de tren, però el retard al creuar la frontera i els posteriors fets que explico a continuació va fer que fins a les 3 de la matinada no pogués contactar amb ell. El malson de l’aeroport de Melbourne va anar així:

La terminal on vaig aterrar semblava un edifici fantasma; estava buida i fosca, no se sentia absolutament res i totes les botigues tenien les persianes baixades. Estava exactament en el mateix estat que jo, es a dir, sense energia. Cap de les cases de canvi, caixers automàtics, bars o restaurants tenien llum per un problema elèctric que havia hagut durant el dia i això va provocar l’inici de la meva desesperació…

El principal problema era que no portava ni telèfon ni un sol dòlar al damunt ja que, a Kuala Lumpur ,vaig fer la tonteria de no canviar a dòlars Australians perquè pensava que tindria un millor canvi a l'arribar al país (…sincerament, també perquè estava tant atontat que se'm va oblidar…). Tampoc sabia on era l'hostel on estava el Jose així què, primer de tot , necessitava trobar un lloc des d'on trucar-lo i després canviar o treure diners per a poder sortir de l’aeroport .

Vaig estar caminant una bona estona i al no trobar a ningú que em pogués indicar on hi havia un banc obert, em vaig adonar què la situació en la que em trobava era bastant fotuda perquè no podia ni trucar, ni aconseguir diners, ni tampoc agafar l’autobús per marxar. Deambulant per la terminal vaig trobar unes cabines telefòniques que funcionaven amb targeta, encara que després de provar amb totes i cadascuna, no vaig aconseguir que funcionés cap. L’última d’elles em va fer esgotar la poca paciència que em quedava ja que, no només no va funcionar, sino que se'm va tragar la targeta de crèdit! Em vaig estar desfogant una bona estona fotent cops de puny i blasfemant com un cabró fins que em vaig donar compte que fent el neandertal no solucionaria el problema. Així doncs, vaig decidir utilitzar el meu cervell i vaig recordar que tenia unes pinces dins del necesser de la motxilla que era al meu costat, vaig estirar el braç que tenia intacte de ferides de guerra per remenar pel neceser i agafar les pinces i, al treure-les, em vaig tallar el dit petit amb la màquina d’afaitar. Del mal que em va fer vaig estirar el braç amb força, la qual cosa va fer caure el carro on portava la bossa escampant-se tota la roba pel terra, i el dit tallat va a començar a sagnar per damunt de tot (aargghhhh!!!!!).
El moment va ser desesperant; fet pols com ja venia, sense poder contactar amb ningú, amb tota la bossa desmuntada pel terra de l’aeroport i per rematar-ho amb un dit que semblava una aixeta de sang. Vaig estar ben aprop de posar-me a cridar i plorar com un nen petit però vaig aconseguir controlar-me, em vaig prendre un moment de relax i tot seguit em vaig curar la ferida.

Més tard, amb la roba dins la bossa un altre cop, vaig poder treure la targeta i vaig decidir caminar cap a un altre part del aeroport. L’edifici veí d’on estava  tenia llum i per sort, va aparèixer una dona que es va adonar de la meva situació. Em va deixar el seu telèfon per trucar al Jose i finalment vaig esbrinar com arribar al collons d'hostel on estava allotjat. A la nova terminal vaig poder trobar un caixer automàtic que funcionava i vaig treure el collons de dòlars Australians que necessitava, així que per fi, unes 3 hores després d’aterrar, sobre les 3 de la matinada, vaig poder agafar el collons d’autobús cap al collons de llitera que costava 43 dòlars la nit…(i és que a sobre l'hostel era car de collons!!)

Crec que els meus 4 dies a Melbourne van venir molt marcats per la meva lamentable arribada al país i això va fer que canviés la percepció que vaig tenir de la ciutat. Els primers dies tot ho valorava negativament, seguia encara fet pols físicament i tot em semblava extremadament car (normal després dels llocs on venia; vaig veure una samarreta que a Tailàndia la vaig comprar per 4 dòlars i aquí en valia 25). A més, la ciutat no em va meravellar, em va semblar un lloc molt “fake”; tot molt nou, quadriculat, net i perfecte. Vam veure les principals coses a visitar (Federation Square, El circuit d' Albert Park, St. Kilda beach, AC/DC lane,etc, etc.) però a cap de nosaltres ens va encisar en excés.
A més, els dies que hi vam ser coincidien amb el principal mes de vacances dels Australians (el que vindria a ser el nostre Agost) i per aquest motiu la ciutat tenia menys vida del habitual, semblant-me inclús bastant avorrida.

La meva decepció Australiana va arribar a la fi el dia que va començar el road trip. Al costat de l'hostel vam llogar una furgoneta Jucy, i el Jose, una amiga suïssa seva (Alex) i jo vam començar la nostra ruta per la great ocean road fins arribar a Sydney.

A mi em va tocar ser el conductor oficial del viatge i, uns 20 minuts després de sortir, vaig mostrar la meva extraordinària carta de presentació al trencar el far posterior mentre maniobrava. Potser sona a excusa, però l’error va venir donat per un maleit “pip-pip-pip” que feia el cotxe al posar la marxa enrere i que jo pensava que indicava la distancia amb l’objecte que hi havia darrere…però un fort “pip-pip-PUM!!” em va indicar que no, que només pitava per tocar els ous. Per sort el cotxe tenia assegurança i el propietari de la furgoneta amb qui vaig topar, com a bon australià em va deixar anar un; no worries mate!

Aquest va ser l’únic incident que vam tenir, ja que després d’això, vaig conduir més de 1000 km i no va passar res de res…

Els primers quilòmetres de la “great ocean road” van ser una canya, una mena de costa del garraf amb pocs cotxes, olor a eucaliptus i platges espectaculars ens van fer començar a gaudir de la autèntica Austràlia en estat pur. Vam veure surfistes, algun koala, alguna vaca i alguna ampolla d’aigua a 4 dòlars…(Per flipar que car que es aquest coi de país!!)

Els paisatges canviaven una barbaritat en molt poca estona, de platges de roca més aviat àrides, a penya segats amb gespa i camps plens de vaques. No he estat mai a Nova Zelanda (encara…:P) però aquests llocs em recordaven a la típica postal d’allà…

El mateix passava amb el clima; potser feia una calor espatarrant durant tot el dia i en qüestió d'una hora, passava a fer una rasca que la meva escassa roba d’abric poc em podia ajudar. La primera nit va ser bastant freda i el fort vent de costa que bufava va fer que hagués de dormir embolicat dins del sac com un cuc de seda.

La furgoneta tenia lloc per a 4 passatgers, 2 dormint a l’interior i 2 en una mena de tenda de campanya que portava muntada damunt del sostre. La idea de dormir a sobre d'un cotxe em va encantar, així que l’àtic de la furgo me'l vaig apoderar jo, mentre que el Jose i l'Alex dormien a l’entresol. La primera nit la vam passar en un càmping d’una platja que ens va delitar amb una posta de sol espectacular, seguit d’un bon sopar cuinat a la mateixa furgo i un increïble cel estrellat abans d’anar cap a l’àtic a dormir…que gran!.

El segon dia, després d’iniciar la nostra tradició d’esmorzar fruita amb cereals i iogurt, ens vam llençar altre cop a la carretera fins arribar als 12 Apòstols. Aquest és el principal atractiu turístic de la zona i consisteix en unes roques enormes que queden escampades per tot un tram de costa de penya segats. Una passada.

Mentre caminàvem a prop de la platja amb les onades més bèsties que hagi vist mai, vaig veure també la bèstia amb la que més m’he cagat:

L’ Alex i jo ja havíem estat una bona estona caminant entre els arbusts i mentre ho fèiem,  ens preguntàvem mig rient si hi hauria risc de que hi hagués algun animal verinós sota els nostres peus, però llavors no n'hi va haver cap. Va ser més tard, curiosament en un tram asfaltat, quan va aparèixer la mortal assassina…una tiger snake!

Estava parlant amb el Jose, i en un moment vaig mirar cap al terra i allà a 1 metre davant nostre la teníem, esperant i mirant-nos per si havia d’atacar. El salt que vaig fer va ser de campionat i després de quedar-nos quiets, “l’animalet” va creuar la carretera i es va amagar entre els arbusts. En aquell moment jo no sabia si era verinosa o no (crec que a Austràlia quasi totes ho són…), però quan el Jose em va dir que era la segona serp mes mortal d’Austràlia i del mon, se'm van posar de corbata.
Per la tarda vam ensenyar la foto a una dona del poble i no només es va quedar al·lucinada en saber com ens havíem apropat tant al animal, sinó que ens va dir què, en cas d’haver-nos picat, segurament ja ens podíem haver acomiadat de a qui hagués picat (tot apuntava a que hagués sigut jo) , ja que l’hospital més proper quedava a més de dos hores i aquest bitxo mata en una hora i mitja….què guai no?

La tia m’ho va dir molt tranquil·la, com si fos la cosa més normal del mon, i és que suposo que ja deuen estar acostumats a tenir 1000 perills rondant pel costat de casa; aranyes mortals, serps mortals, meduses mortals…tot mortal, fins i tot el sol! I és que just damunt d’ Austràlia hi ha un forat en la capa d’ozó que fa que els rajos de sol siguin dels més cancerígens del mon (de fet no sé a on vaig llegir què un 40% de la població té o ha tingut càncer de pell…). Afortunadament això va acompanyat d’un clima collonut que fa que tothom sigui molt enrotllat i obert. Qualsevol cosa que preguntis a algú, aquest sempre et contestarà amb molt bon humor i acabarà amb un “no worries mate”. I és què l’expressió certament defineix com són, tranquils i sense complicar-se la vida amb coses que no tenen importància.

La segona experiència salvatge d’Austràlia no va tardar massa en arribar, ja que al dia següent, mentre era banyant-me a una de les mil platges desèrtiques que hi ha, em va passar fregant la cama una ratlla que devia fer un metre d’ample! Al principi pensava que era una roca però…una roca que es movia? Vaig pensar que seria un plàstic doncs, però al veure la manera com es bellugava em vaig donar comte què....què coi un plàstic!…era l’animal que va matar al caçador de cocodrils!

Vaig sortir de l’aigua amb el cor a 18000 revolucions per minut, pensant lo a prop que havia estat per segon cop de dinyar-la, però aquest cop quan ho vaig comentar amb la gent local, em van dir que no hi havia perill. Pel que es veu poden ser animals perillosos en cas de sentir-se atacats i poden fer molt de mal, però per matar caldria que et donessin directament al cor (que és precisament on li va atacar al penjat dels documentals). Només m’hagués faltat una picada de ratlla per sumar a la meva llista de ferides de guerra…

Aquestes dues van ser les vivències més salvatges que vam tenir, encara que d’animals en vam veure un munt més; cangurs, pingüins, aranyes, ocells, tortugues, etc, etc, però no seguiré, sinó això semblarà el blog d’un zoològic.

Desafortunadament les poques fotos que vaig fer només són dels que vam veure morts, excepte aquesta tortuga que dormia...

 Ui, doncs no...pel que sembla abans un tauró li va voler fer un tast...

Els pobles pels que passàvem, tot i ser totalment nous i no tenir res d’història, eren com el lloc perfecte i somiat per tenir una segona residència. Carrers en perfecte estat, gespa ben tallada, tot net i amb platges espectaculars a 50 metres.

Un d’ells tenia una certa semblança a la costa brava o al meu poble, l’ Ametlla de Mar. Caletes de roques, arbusts i un aigua transparent i tranquil·la, encara que aquí, en alguna caleta, tenia un curiós color vermell que era espectacular. No només aquesta aigua tenia un color viu, fins i tot la gespa, el cel, tot era d’un color intens que cridava l’atenció.

Un cop acabada la great ocean road, vam tornar direcció Sydney fins arribar a Philip Island. Allà va ser on vaig veure la posta i la sortida de sol més impressionants que hagi vist en la meva vida, pell de gallina…

Una parada obligada per un motero com jo, va ser el circuit de velocitat que hi ha dins la illa. Després de Mugello, aquest sempre ha sigut el meu segon circuit preferit i tenint en compte que hi he donat més de 1000 voltes virtuals jugant amb l’ordinador no em podia perdre la versió real. He de dir que és inclús més bonic que el de Itàlia ja que aquest es troba a poquíssims metres del mar i per tant es pot veure des de moltíssimes de les impressionants corbes que te.

Durant tot el viatge procuràvem dormir sempre a càmpings, ja fossin gratuïts o de pagament, ja que, en cas de no fer-ho, és il·legal i la policia posa multes de fins 200 dòlars. A la illa no vam trobar cap càmping obert, i per tant, vam passar la nit a lo hippie al pàrquing de la platja, escoltant les onades trencant mentre dormíem i sense saber si vindria algú a despertar-nos per posar-nos una multa…Un risc que realment valia la pena córrer.

Quan ens vam voler donar compte, havien passat ja 5 dies dels 7 que teníem i encara ens faltaven uns 700 km per recórrer. Així doncs, ens vam fer una pallissa de viatge d’un dia sencer fins a Jervis Bay i quan vaig mirar el mapa, em vaig donar compte que només havíem recorregut una part insignificant del país. Es acollonantment gran aquesta illa (unes 2 vegades Europa sencera) i com he dit, pots conduir hores i hores i sembla que no avancis ni una petita part del mapa…

Jervis Bay era super xulo, una espècie de Golf de Roses però sense explotar, de fet, molts australians ni ho coneixien, i que a mi m’encantaria per tenir una segona casa si m'instal·lés a Sydney (crec que potser m'estic emocionant massa...).

Allà va ser on, impulsivament, vaig decidir tornar a fer com quan tenia 14 anys i em vaig posar aigua oxigenada al cap per enrossir-me els cabells. Com que passades dues hores no havia fet efecte, vaig acabar el pot sencer i al dormir-me 3 hores sota el sol, el cabell se'm va acabar posant pèl roig. Per sort, amb els dies el to va anar baixant fins a que va acabar quedant d'un color ros que semblava que m'haguessin fregit el cap.

L’últim dia ens vam fer l’últim tram de conduir fins a Sydney i allà ens vam acomiadar de la nostra amiga Jucy. Va ser una pena acabar el road trip i passar de dormir al seu sostre a un car hostel un altre cop, però la veritat és que tenia ganes de veure la ciutat olímpica.

La nova parada em donava més bones vibracions que Melbourne i la meva idea era passar uns dies de turisme, intentant conèixer gent, fent el màxim de contactes possibles i, si sorgia, acabant buscant-me una feina allà. En cas de què això no succeís, tenia un bon plan B que no era res més que seguir fent el pollastre i sobrevolar més kilòmetres de la gegant costa Australiana…