Pollo's conquered lands


Ver Superpollo around the world en un mapa más grande

Monday, February 21, 2011

Laos (23/12/10 - 6/01/11)

Quatre acudits fàcils i dolents és tot el que sabia de Laos fins fa ben poc. Quan vaig anar Tailàndia fa dos anys els backpackers que em trobava ja em van comentar que era dels millors països on havien estat, però realment no tenia ni idea de que hi havia allà ni de perquè agradava tant. Llavors estava fent un viatge de vacances "standard" i no vaig poder ni plantejar-me anar-hi, però aquest cop era diferent i després de que tothom em tornés a parlar meravelles, vaig decidir canviar la ruta prevista per passar-hi els Nadals i el cap d' any. 




Vam entrar al país amb un autobús des de Cambodja i la seva rudimentària frontera ja ens va fer percebre el que ens esperava en el nou país. Una caravana tapada amb una simple coberta formava la precària duana, que tenia uns mostradors per a "pitufos" des d'on uns polis ens demanaven de 2 a 4 dòlars de propina per entrar, depenent del seu estat d'humor en el moment. Homes jugant a la petanca davant, hamaques per fer una becaina desprès de la partida, vaques pasturant sense cap tipus de preocupació…Calma absoluta.


  
Aquesta mateixa sensació de pau va anar encara a més durant la nostra primera parada: 4000 islands. Tocant a la frontera, en una espècie de delta que forma el Mekong, hi vam trobar un conjunt d’illetes que fins fa poc només habitaven campesins i pescadors i que ara comencen a rebre els primers backpackers d'arreu del món.


Se suposava que només ens hi havíem d’estar 3 dies, però estàvem tant agust que ens hi vam acabar quedant 6. La rutina sempre era la mateixa; aixecar-se a les 10, prendre el sol, fer una mica de “tubing”, estirar-se a l’hamaca de davant de la cabanya i gaudir de les vistes al riu…el paradís per uns 10 euros al dia. Crec que es fàcil d’entendre perquè costava marxar…





Un dels dies vam llogar unes bicis per anar a passejar per l'illa i a veure unes cascades properes. Tota la zona era absolutament rural i artesanal; ni una sola carretera, carros de fusta  tirats per bous, animals per tot arreu, forns per coure ceràmica (suposo), gent recol·lectant i emmagatzemant el blat sense cap tipus de maquinaria moderna…semblava tornar al passat, encara que algun curiós cartell em recordés que per 2 euros l' hora podia tornar a connectar-me al present.











A l'hora d'escollir la bicicleta, vaig tenir la mala sort de que l’única de la meva alçada estava pintada amb un color que generava dubtes sobre la meva heterosexualitat. Tot i ser conscient d'això, vaig pensar que millor anar còmode i ridícul que no al revés, però em vaig equivocar; pocs metres després de sortir, al primer sotrac el seient es va baixar de cop i poc a poc vaig anar destruint la bici de la Barbie, fins tornar-la per la tarda amb el seient baixat del tot, els pedals trencats, el manillar que movent-se com una manivela, i fent un soroll que semblava una moto més que una bici. La veritat és que va ser tota una tortura arribar fins al poblat, però la visita a les cascades va valdre la pena.





Voliem anar a veure uns dofins de riu que hi havia a prop de les cascades, però per fer-ho calia contractar una barca d’algun dels pescadors de la zona perquè ens hi portés. Quan vam arribar al lloc, aquests estaven ocupats al "salón de belleza" i quan els vam interrompre per demanar el preu, vam donar-nos compte que no teniem ni la meitat dels diners que ens demanàven. S’em va passar pel cap oferir-li la merda de bici per a millorar la oferta, però després vaig pensar que no era massa bona idea, així que ens vam quedar sense dofins.



Des de la cabanya on dormia, tenia unes vistes immillorables de la posta de sol. Cada vespre, després de suar la gota gorda corrent pels camins de  l’illa, em banyava al riu, em dutxava i em quedava atontat veient l'espectacle mentre em prenia un "milkshake" de fruita...
Quan ja era de nit, escoltava els arbres de bambú cruixir i observava el cel estelat que es reflexava en les tranquil·les aigües del Mekong...chill out total fins que em quedava fregit i caminava tant sols 2 metres per acabar llençant-me de cap al meu llit de matrimoni.






L’illa on erem, Don Dhet, era potser la més turística i també en la que més hippies hi havia. Un d’ells era un pirat alemany de la nostre guesthouse què, segons ens va dir, portava 12 anys venint els 6 mesos a l’any en què Alemania està congelada. El tio semblava una crosta humana; es llevava ben aviat de matí, s’apalancava a la haima, demanava la seva ampolla de vi d'arròs (una espècie de saque) i d’allà no es movia fins anar a dormir. Crec que el lloc esta bé per relaxar-se però al person aquest em sembla que li molava massa l’herba. I es que aquí, tot i ser suposadament il·legal, es increïblement fàcil d aconseguir. Al reagge bar em van dir que es podien comprar canutos ja fets per 2 euros i a molts dels restaurants el menú venia amb l'opció de passar tots els plats a “happy”, pagant un ridícul suplement de menys d’un euro. Una mena d' Amsterdam, però de rebaixes....



Quan el Jon i jo ens vam donar compte de que ens estàvem estirant una mica massa, va tocar fer l’esforç de marxar de 4000 islands. Va costar, però s’apropava cap d’any i el voliem passar al famós tubing de Vang Vieng. Se suposava que abans havíem d'anar a Pakse i també a unes coves, però com ens vam menjar els dies a les illes, vam haver de tirar directes a la festa.



Per arribar-hi vam haver de fer una escala d'autobús de més de 5 hores a Vientan i vam aprofitar per caminar per la ciutat. Tot i que hi havia varies coses a veure, seguíem tant aplatanats de la tranquil·litat de les illes que només ens vam dedicar a passejar per un mercat i a veure com vivía la gent a la capital de Laos.




Ens vam donar compte de seguida que a la ciutat es seguia mantenint el bon rotllo i la simpatia de la gent, a la vegada que seguien sent igual de senzills que a les illes. Un bona anècdota per demostrar-ho va passar a un centre comercial: vam veure a una dona que estava parada davant d’unes escales mecàniques dubtant si agafar-les o no. Jo no entenia que feia i llavors el Jon li va donar la mà per ajudar-la. Aquesta, amb por i sense pràcticament mirar, va acabar pujant a l’escala aferrada al braç del "gentleman" basc i va ser llavors quan vaig donar-me compte de què el que li passava a la noia és que tenia por a les escales mecàniques perquè era el primer cop que en veia unes. Segons em va dir el Jon més tard, ell ja sabia que això era comú a Laos, ja que el Gordon li havia comentat mentre érem a Vietnam.

I ara que dic Vietnam, em paro a pensar i se’m fa increïble saber que son països veïns essent la gent tant diferent. Ja vaig explicar la manera de ser dels vietnamites i no em recrearé més en criticar la meva estància al país, però és què, tant aquí com a Camboia, la gent es infinitament més maca. Són molt més amables, educats, simpàtics i honrats. Si a Camboia ja no t’insistien massa quan et venia algú a vendre souvenirs, aquí directament ni venen. Si hi vas tu bé, i si no vas, millor, ja que així segueixen fent la becaina…


I a l’hora de regatejar aquí és una passada. Per començar perquè es pot (i s'hauria) de regatejar tot, des del preu de l' habitació fins al d’un entrepà. I és què inclús si és fa sobre  alguna cosa que no es massa comú, com una cervesa, quasi sempre accepten la oferta i tant  feliços com sempre (això sí, sempre acaben fent un gest de silenci molt simpàtic amb el dit, indicant que no li diguis a ningú el preu que has pagat). El millor de tot és què, un cop acabat el dinar, et porten un platanet de regal.


Realment tot és tant econòmic que no caldria regatejar, però forma part de la cultura d'aquests països. A mi m’agrada fer-ho especialment amb tots els productes que jo trobo de preus “desproporcionats”, com per exemple els souvenirs i els productes manufacturats. I és què, en quin cap entra que es pagui més per una pulsereta que per un taxi, o més per una bossa de patates que per una habitació. Suposo que l’explicació deu estar en què els preus que depenen de la mà d’obra i del valor del terreny són econòmics, mentre que els que pertanyen a marques internacionals són directament per a turistes, el preu es quasi el mateix que a Europa. Per sort, en comptes de comprar marques de roba cares sempre es pot recòrrer a grans alternatives com L'yes, Levip, Lfive's o si es vol tirar la casa per la finestra, inclús un polo Lacoste Piqé.





Vam arribar a Vang Vieng el dia 30, just per descansar una nit i experimentar el "Tubing" per primer cop durant l’últim dia de l’any. Abans d'arribar-hi hi va haver gent que ens havia comentat que l’ambient no era massa bo, que hi havia molt guiri borratxo i que no els hi havia agradat massa. Doncs bé, jo no se si els dies que jo hi vaig ser l'ambient era diferent o és que potser també sóc un guiri borratxo, però el que està clar es que em vaig fotre un dels millors festots de la meva vida. 


I és que des del meu punt de vista, el Tubing es la millor idea d’una festa que hagi vist mai. És bastant simple, consisteix en baixar en flotador el riu que passa per la ciutat, parant de bar en bar durant tot el trajecte i podent optar per moltes alternatives per divertir-se, com beure fins rebentar, llençar-se a l'aigua des de les rudimentàries tirolines que hi ha, o simplement gaudir del gran paisatge que envolta el riu. 
Nosaltres vam començar ben d’hora al mati, vora les 9 ja que quan es posava el sol feia bastant fred. Des de Vang Vieng (que com a ciutat no es gran cosa) vam llogar els flotadors, que costen uns 5 euros i amb un tuktuk ens van portar riu amunt. Un cop vam arribar-hi, mentre caminàvem al punt de sortida, a tots els bars per a on passàvem ens hi paràvem perquè ens oferien xupitos gratis (xupitos de veritat, com licor d’arros o un orujo amb abelles dins…). Així doncs, quan vam arribar al primer bar (sobre les 10 del matí...de bojos ja ho se), ja anàvem una mica més situats...





Nosaltres ens vam quedar una bona estona al primer bar, però a partir d’alla ets lliure de fer el que vulguis; si t'agrada mamar, pots quedar-te al bar bebent o jugant a jocs de beure durant tot el dia i deixarte 0 euros, ja que a tots els bars hi ha ampolles a les taules d'on et pots servir tu els xupitos totalment gratis. I si no t’agraden els xupitos, només cal tenir una mica de sort ja què, quan al jefe li ve de gust, (incomprensiblement bastant freqüentment) regalen cubalitros per tothom. Si tens mala sort i no agafes cap d’aquestes happy hours, tampoc és per preocupar-se, una birra val 70 cts i un cubalitro 1,5 euros.



Si la festa només fos això reconec que si em mereixeria el sobrenom de guiri borratxo, però es que es poden fer moltes mes coses a part de trincar: Pendre el sol, gaudir com un nen petit amb els salts i tobogans d’aigua, tumbar-se a les hamaques flotants damunt del riu, dinar a les taules que hi ha mig submergides dins l'aigua...




Un dels bars tenia un "tubogán" i un altre una tirolina d’uns 15 m d’alçada que feia realment cague: A la tirolina em va costar llençar-me, però després d’una descàrrega d’adrenalina d’aquestes que m’agafen a mi, vaig posar un parell d’ous de pollastre i m’hi vaig llençar. Calculo que després del primer cop vaig repetir unes 15 vegades…




video

He de reconèixer que aquest lloc era bastant salvatge i també tenia el seu risc: Tot era molt rudimentari i la seguretat no és que fos precisament com la de Port Aventura. Aquest factor, sumat a la ingesta d'alcohol va fer que veies algun boig sagnant més del compte i havent d'anar amb tuktuk (aqui no hi han ambulàncies) corrent cap al hospital (si és que se li pot dir així...). Afortunadament el pollastre no va perdre el control en cap moment i va sortir amb les ales intactes...



Un cop ens cansàvem d'un bar, demànavem el "tube" al paio que els guardava i xino xano, amb les nostres birres anàvem flotant riu abaix fins que trovàvem un altre bar que ens agradés. Des del bar ens llençaven una ampolla amb una corda lligada, l'agafavem i cap amunt! Aquesta era la tònica de la festa fins que cap a les 5 de la tarda es va acabar posant el sol...
Calculo que al llarg del riu hi hauria un total d’uns 20 bars, però nosaltres no vam aconseguir passar del 3er. Crec que no cal que comenti com va anar la festa doncs… :D





Com que per cap d’any el tubing el vem fer a la alcohòlica, els dies després ens vem dedicar a pendre'ns-ho amb calma i gaudir del paisatge. Vam fer algunes excursions a unes coves, vam baixar el riu en kayak, ens vam fer amics d’una parella d’ Australians i unes canadenques i a mi em va passar una altre de les inexplicables coincidencies del viatge. Resulta que el dia que marxàvem , quan tornava de fer el meu últim tubing, em vaig trobar al Salva i la seva parella que ,a veure si m’explico be, eeeeeren els andalusus que jo vaig conèixer a Nepal i després em vaig adonar que també havien conegut la Marta i el Carles, la parella de catalans que jo vaig coneixer mentre era a Singapur, mentre ells eren a l' India i....pffoaahhh...un lio de collons, però quina coincidencia tornar-me'ls a trobar 2 mesos després a tants kilometres del Nepal!


Tot i tenir una segona oportunitat, se'm va oblidar fer-me una foto amb ells. Si me'ls torno a trobar per algun país no falla (ja seria molt bèstia).



De Vang Vieng vam marxar cap a Luamprabang i el viatge va ser amb minibús que va resultar tota una tortura cervical, ja que pràcticament les 6 hores de durada van ser per una carretera de muntanya amb unes curves que semblaven les d’un circuit de motogp. 


El primer dia el vam passar visitant unes cascades que eren una passada. Amb una aigua de color blau turquesa, el lloc semblava inclús massa perfecte per ser real . Hi havia un munt de bassals per banyarse, amb lianes per fer el micu i saltar al estil "tubing" Vang Vieng.





Per la tarda vam estar decidint com anar a Tailandia, tenint com opcions; o bé agafar un bus de seients durant 15 hores, seguit d’un baixell i d’un altre bus de 4 hores, o simplement agafar un avió de 30 minuts. Tot i què el preu era més del doble, uns 100 euros, vaig optar per permetre'm el capritx de fer el pijo i volar a Chiang Mai. Jo tenia força pressa perque volia anar ràpid cap a Tailandia, fer un curs de submarinisme, anar a la fullmoon party i volar el 22 cap a Australia, però el Jon en canvi s’ho podía prendre més en calma i per aquest motiu va preferir esperar a que arribessin els Australians i les canadenques per passar uns dies amb ells.


Així doncs, després de més d’un mes viatjant junts, el tándem vascocatalà es va haver de separar, deixant enrere grans moments viscuts en els països asiàtics; Vietnam, Camboia i Laos, sent aquest últim sens dubte el millor de tots. No ens va donar temps de veure totes les coses que ofereix el país, però havent estat a les 4000 illes, el tubing de Vang Vieng i Luamprabang, puc afirrmar el que tanta gent m'havia dit abans: Laos es la canya!!!


No comments: