Dir que anar d’ India a Singapore es com anar de l’ infern al cel pot semblar una exageració, però en certs aspectes, el que vaig sentir al arribar a la ciutat asiàtica va ser exactament això. Del kaos a l'ordre absolut, de la immundicia a la pulcritud, del soroll insuportable al silenci total…
Però amb el pas dels dies també vaig descobrir que el canvi també suposava passar dels colors a la monocromàcia, de la imprevisió a la planificació, de la anarkia a la sobreregulació, de la diversió a l’avorriment…
Però amb el pas dels dies també vaig descobrir que el canvi també suposava passar dels colors a la monocromàcia, de la imprevisió a la planificació, de la anarkia a la sobreregulació, de la diversió a l’avorriment…
Mai he pogut dormir bé als avions, penso que sóc massa alt pels seients i al no poder recolzar-me correctament, cada cop que estic apunt d'adormir-me semblo la joguina típica pels cotxes del gos que mou el cap. Durant el vol a Singapur vaig tenir la sort de seure al costat d'un alemany que media alguns centímetres més que jo i com els dos estavem patint les nostres consequencies dimensionals, ens vem distreure mutuament parlant una estona. Ell estava estudiant a la ciutat, fent una mena d' Erasmus asiàtic i tornava de passar uns dies de vacances a l'Índia. Com ja coneixia bé el pais, em va estar recomanant els llocs d'interés a visitar, però el seu poc entusiasme a l'explicar-m'ho em va fer veure que potser d'interessants en tenien més aviat poc…
Un cop vaig aterrar, tot el camí cap al hostel va ser com caminar sobre pètals de flors; gent sense empènyer al metro, bona olor, cap clàxon pel carrer, sensació de pau i…ordre!! Després d’un mes i mig a l’Índia, casi havia oblidat que volia dir aquesta paraula.
La veritat és què, tot i ser a molta distància, em vaig sentir com a casa. Al veure la situació quotidiana de la gent adormida i amb cara de mala llet anant cap a la feina, em va fer recordar-me a mi mateix tan sols uns mesos abans. Després d' estar pensant una bona estona em vaig donar compte que, segons aquest maleït sistema, jo "hauria" d’estar fent el mateix; "hauria" d'estar seguint la rutina i monotonia d'anar a treballar cada dia; "hauria" d'estar pensant en assentar-me i comprar-me un pis; "hauria" de portar les cadenes que t'imposa la nostra societat en general...
Se'm va posar un somriure de pam al pensar que, al menys durant un bon temps, jo no hauré portaré aquestes cadenes… :D
Era una versió molt descafeïnada del país en si, però els deus Brahma Visnu i companyia semblaven acompanyar-me allà on anés…
El primer dia a la ciutat el vaig dedicar a comprar-me el meu estimat netbook, que tant m'arrepenteixo de no haver-me'l portat de casa. Vaig voler fer el hippie al marxar, pensant que no necessitaria estar permanentment computeritzat, però em vaig adonar que és impossible, sobretot tenint en compte què no vull deixar de fer el blog.
Pensava que comprant-lo a Singapur m’estalviaria uns diners, però estava ben equivocat. Poc varien els preus respecte a Europa, pel que vaig llegir a Internet, ja quasi no existeixen els destins turístics on comprar electrònica es una ganga. De totes maneres, vaig passar-me tot el dia comparant preus en un dels mil gegants centres comercials de la ciutat i vaig acabar deixant-me uns 300 euros per comprar-me un dels millors netbooks que hi havia. Ja que estem, que sigui "calité"…
Pensava que comprant-lo a Singapur m’estalviaria uns diners, però estava ben equivocat. Poc varien els preus respecte a Europa, pel que vaig llegir a Internet, ja quasi no existeixen els destins turístics on comprar electrònica es una ganga. De totes maneres, vaig passar-me tot el dia comparant preus en un dels mil gegants centres comercials de la ciutat i vaig acabar deixant-me uns 300 euros per comprar-me un dels millors netbooks que hi havia. Ja que estem, que sigui "calité"…
A l'hostel va donar la casualitat de què els meus companys d’habitació eren una parella catalana molt happy; la Marta, que és una devora dits de pollastres i el Carles, un gran candidat a doble de Valentino Rossi. Els dos portaven uns 2 mesos viatjant i també volien fer la volta al mon.
És curiós pensar que a Barcelona em sentia un “bitxo raro” quan deia que volia fer aquest viatge (ja que no coneixia a ningú més que ho hagués fet o què ho vulgues fer) i aquí en canvi ens anem trobant tots els "bitxos"…Si, si,Tots! I això va quedar demostrat quan ens vam donar compte què tant ells com jo havíem conegut a un mateix personatge en moments diferents dels nostres viatges (ells a l’india i jo al Nepal). Aquest era un andalús què, per variar també, estava fent la volta al mon. Un altre increïble coincidència per a la llista…
La feliç parella m’ha caigut genial i, com havíem planejat estar el mateix nombre de dies a la ciutat, hem fet de guiris junts.
El segon dia el vam començar visitant el parc de Sentosa, que està situat en una illa davant del port i es cutrelandia artificial a més no poder. Platges creades del no res, atraccions i preus desorbitats per passar una calor insuportable…vam tardar poc en fugir d’allà.
També vam anar a veure la botiga i el corner de Desigual, que és l'empresa on treballava jo abans de marxar. Em va fer gràcia veure que una cosa que vaig estar dissenyant des de mils de quilometres, només amb fotos i plànols, me la vaig acabar trobant passejant per Singapur...
Per la tarda vam estar visitant chinatown i els voltants, però no vam veure què tingués res en especial, a excepció d’algun temple hinduista (Brahma segueix perseguint-me!)
Després vam anar cap al centre financer, on enmig de les desenes de gratacels hi destacava algún edifici boig, com les tres torres bessones amb una mena de nau espacial encastada al damunt. No diria que és maco, però sí què crida l’atenció i el seu disseny futurista el fa atractiu.
Passejant per aquell "desmadre" d’arquitectura contemporània, ens vam quedat al·lucinats de lo morta que estava la ciutat. Encara no entenc com, sent dia laboral i en hores de treball, no ens vam creuar pràcticament amb ningú i pels carrers hi circulaven poquíssims cotxes. Realment la ciutat se'ns va començar a fer avorrida i monòtona...
Vam arribar a pensar que potser es veia tot tant desert perquè la gent estava tancada de compres en algun dels infinits malls (centres comercials) que hi ha per la ciutat. És impressionant, n’hi ha tants que jo crec que la mitja deu sortir a un mall per a cada 100 habitants que te la ciutat…consumisme pur i dur.
Botigues de Gucci, Prada o Dolce Gabbana… avui en dia ja està tot tant globalitzat que trobes exactament el mateix a tots els centres de la ciutats. Mateixes marques, mateixes cadenes de restaurants i fins i tot casi mateixos preus. Viatjar a les ciutats cada cop té menys gràcia…
Una peculiaritat que vam observar de Singapur era la quantitat d’avisos i advertències que hi ha per tot arreu. Què prohibit fer això, què si has de cedir el pas, què si no ho fas pagues multa de 5000 $! Sembla que per tot arreu vagin reeducant a la gent i posant-li por al cos.
Especialment ridícul era el de la següent foto; un simple anunci per recordar a la gent que han de cedir el seient a persones amb dificultats els hi va acabar quedant com la caràtula d’una peli de broma. El pobre banyista mutilat, la dona que està a punt de parir i l'home vell que sembla que estigui matxacant-se al gimnàs. Almenys per a aquest últim podrien haver agafat un iaio de debò i no haver de tenyir-li el cabell a lo cutre a aquest tio…
El tercer dia a la ciutat el vam passar visitant el zoo de Singapur, que té fama de ser un dels millors del mon. La seva major diferencia amb els altres és què en aquest la majoria d’animals estan sense engabiar, repartits per zones enmig d’una mena d’illa que queda dins d’un parc natural.
Vam veure molts animals, entre els quals hi havia els que pots trobar al zoo (i a algun carrer) de Barcelona…
Altres de més autòctons i ferotges…
I altres d’extranys de collons, com el Pumba,
el micu narizotas,
la mofeta "rara" que sembla que surti del parking del souvenir,
o el més ridícul de tots, el Bambi-rata!
L’última nit vam fer un passeig per la zona de bars de la ciutat, però era tan car i ens va molar tant poc el rotllo, que vam tornar cap a Little India a sopar picant una vegada més.
Tot i què va ser una pena, al dia següent ja va tocar acomiadar-se de la Marta i el Carles. Jo vaig marxar amb bus cap a Kuala Lumpur, mentre que ells en van agafar un altre cap a unes illes on pensaven pasar-hi uns dies.
Abans però vam prometre intentar fer el possible per trobar-nos pels Nadals o cap d’any per algun lloc del sud-est asiàtic. La seva ruta era començar per Malaysia i anar pujant per Thailandia fins acabar al Vietnam i com jo feia justament el contrari, vam decidir intentar trobar-nos a Bangkok. No obstant, com encara faltava molt per això, vam intercanviar mails per mantindre'ns en contacte…
Abans però vam prometre intentar fer el possible per trobar-nos pels Nadals o cap d’any per algun lloc del sud-est asiàtic. La seva ruta era començar per Malaysia i anar pujant per Thailandia fins acabar al Vietnam i com jo feia justament el contrari, vam decidir intentar trobar-nos a Bangkok. No obstant, com encara faltava molt per això, vam intercanviar mails per mantindre'ns en contacte…
L’estancia al petit país asiàtic va ser curta, però més que sucifient. No considero que sigui una ciutat lletja, ja que té molts edificis interessants, però si que trobo que li falta carisma. Li acostumen a dir la Suissa asiática, degut a la seva riquesa , al seu ordre i a la seva netedat i puc afirmar que el sobrenom està molt ben trobat, encara que opino que Singapur és més aburrida i superficial. De totes maneres, crec que després de venir de l'India, no m'ha anat gens malament fer aquesta ràpida passada pel petit país...
No comments:
Post a Comment