16-10-2010 - Nepal - Part 1

El primer dia de trajecte s'ha fet més curt del que esperàvem. L'autobús no estava del tot malament i tot i que no parava de donar bots pel deficient estat de la carretera, ha sigut bastant més còmode que qualsevol altre dels que vaig agafar al Rahastan. 
Com ja vaig dir ahir, la primera part del viatge que acaba de finalitzar és potser l'única que tenia una mica planificada, motiu pel qual a partir d'ara el camí a seguir dependrà totalment del que vagi succeint dia a dia. La setmana del Nepal ja està decidida, però quan torni a l’Índia estic pensant que, abans d'anar cap al sud, m'agradaria anar a veure a la família que vaig conèixer el primer dia a l'estació de tren. No queda precisament de pas, però crec que ja que se m' ha presentat l'oportunitat de passar uns dies amb uns locals per veure com viuen i treballen, hauria d'aprofitar-la.
Després d'atravessar uns 100 pobles (cada un amb la seva Rave non stop) hem arribat a la frontera, si és que se li pot dir així. Bàsicament era un carrer on, enmig d'unes botiges, s'hi trobava una "oficina" de la policia de cada país. Quan hem arribat a la d’Índia, se'ls ha anat la llum i ens han hagut d'atendre a les fosques, però després s’ha solucionat el problema i hem entregat els formularis. Al Nepal ha sigut més ràpid, hem pagat els 30 euros de visat i just després ens han portat a l’hotel "Paradise", que tant el Jordi com jo estàvem intrigats per veure com seria. Tot el viatge amb esmorzar i hotel havia costat menys de 10 euros i per tant ens esperàvem dormir en el pitjor "zulo" de les nostres vides. Tot i que el nom de l’hotel donava una petita esperança, quan hem arribat ens hem donat compte que era més una burla que cap altre cosa. L'interior era digne d'una pel·lícula de por i no entenc perquè però, des de dins, es veia caure un munt d'aigua del terrat i semblava que a fora estigués diluviant quan en realitat no queia ni una gota. L’habitació feia fàstic, una pudor d’humitat que semblava una cova, les parets tacades a més no poder i uns llençols que dubto que s’haguessin rentat des de que es van comprar. Tant el Jordi com jo ens ho hem pres a "caxondeo" i quan un dels altres nois que viatjava ens ha dit que tenia taques de sang a la seva habitació, ens hem adonat que tampoc ens podíem queixar. 
Després de sopar el menjar preferit del Jordi, uns bons Chowmein amb Ketchup, hem estat parlant una estona amb les noies catalanes, que també s’han apuntat al viatge. Cap de nosaltres tenia ganes d'anar a tancar-se a la casa dels horrors, però vist que demà ens espera un llarg viatge, cap a mitjanit hem pujat resignats cap a l’habitació.

15-10-2010 - Varanasi - Part 2

Avui ha tocat matinar bastant, ja que el passeig en barca veient la posta de sol prometia. Hi hem anat tots junts un altre cop però, desafortunadament, el dia s'ha aixecat bastant núvol i no ha valgut massa la pena el "madrugón".

Mentre érem a la barca, ens han comentat que hi havia la possibilitat de que veiéssim algun cos d'alguna persona flotant a l'aigua ja que, segons ens han explicat, a les dones embarassades, als nens i a les persones mortes per picadures de serp se les considera pures i no se les crema, sinó que se'ls llença directament al riu. Des d'aquell moment, cada cop que s'apropava alguna cosa que flotava, miràvem tots de reüll per saber si era una persona, però afortunadament sempre eren troncs o merda que flotava riu avall. Només un dels cops, el Jordi i les noies han dit que han reconegut un nadó embolicat que flotava riu avall, però quan jo he mirat, m'ha semblat que només era una ampolla d'aigua o alguna cosa semblant. Tampoc n'estic del tot segur, però crec que és millor recordar-ho així...

El passeig ha estat força bé, Varanasi té un rollo místic que la fa única. És una de les ciutats sagrades del hinduisme, junt amb Rishikesh o Pushkar (arghhh!) on els fidels han d'anar almenys un cop a la vida. La llàstima que tot està tant fet merda com a la resta d’Índia, és certament impressionant la de ronya que arrossega el riu Ganges al pas per la ciutat. Per si l'aigua no estigués prou contaminada amb les fàbriques que hi ha riu amunt, aquí tiren tota la merda que hi falta, des de plàstics, aigües fecals sense tractar o els famosos cossos o cendres de persones. El més fort és què, tot i que se sap que és una de les aigües més contaminades del planeta, (no recordo exactament la dada, però si el valor màxim pel consum humà era 3, el Ganges estava entorn uns 3000) ells no perceben aquesta contaminació, ja que per ells l'aigua és sagrada. Així doncs, pel mati hem vist un munt de gent (inclús algun un hippie feliç) que es dutxava, rentava les dents, bevia o feia la bogada amb aquesta aigua tant pura.

Això ve provocat pel que jo crec que és el principal problema d'aquest país, que no és altre que l'educació. Ja m’ha passat un munt de cops que, tenint una ampolla o algun plàstic a la mà, he preguntat a la gent on tirar-ho i amb cara de sorpresa m’han dit que, òbviament, ho tirés al terra. No són conscients de què quan tiren alguna cosa de plàstic al terra, allò seguirà allà durant els pròxims 1000 anys, i l'única manera de fer-los entendre és començant des de ben petits. El mateix passa amb la superpoblació; he preguntat a algunes persones perquè no adopten una mesura com la de China, on cada família està limitada a tenir un màxim de fills i sempre m'han contestat que la gent simplement s'ho passaria pel forro, no entendrien que és una mesura pel bé del país i seguirien fent el que els rotés. Francament, no sé com es fa per reeducar a 1000 milions de persones, però com segueixin a aquest ritme, el país acabarà fet una autèntica merda.

Varanasi és l'última parada del meu "plan inicial de viatge". A partir d' aquí tinc varies possibles destinacions entre les quals està anar al Nepal, a Rishikesh o fins i tot a les illes Andaman amb les noies alemanyes. M'encanta aquesta sensació de poder ser lliure per escollir el camí, em recorda als llibres que llegia de petit de "escull la teva historia", en els que depenent del camí que escollissis anaves a parar a una pàgina o a una altre.
Després de que el Jordi em comentés que a ell li també li feia gràcia anar al Nepal, hem decidit que aquest seria el nostre camí a seguir. Hem comprovat que era bastant simple i econòmic viatjar-hi des d'aquí i hem reservat el viatge en autobús. Només costa 8 euros (per flipar) i són dos dies de trajecte (de 8-9 hores de viatge cada un), amb esmorzar i nit d’hotel inclosa. Com que ens sortia tan econòmic, per la tornada (que serà al cap d’una setmana) hem decidit agafar un avió de Kathmandú a Delhi. Tot i què només ens costa 70 euros , he de reconèixer que inicialment jo havia pensat estalviar-me’ls i tornar amb bus un altre cop, però després de comprovar que per anar a Delhi necessitava un total d'unes 60 hores de viatge amb tren, he preferit no fer el rata i pagar els diners.

14-10-2010 - Varanasi - Part 1

Era encara de nit quan, mig adormit, amb els ulls entreoberts, m' ha semblat veure una ombra que es movia per sota la meva llitera. De sobte, quan aquesta s’ha apropat a la meva cara, he cregut que era la mà d’algú que m'intentava dormir amb un drap amb formol. Al moment m'he aixecat fotent un crit que crec ha despertat a més d'un del vagó i llavors m'he adonat què no hi havia ningú, ni  drap, ni formol, només estava somiant.

Abans d'estirar-me al llit vaig estar prenent un té al meu vagó (el Jordi anava en un altre) i vaig veure com, per primer cop des que sóc a l’Índia, els hindús del meu compartiment lligaven les  maletes amb cadenes i candaus. Havia vist algun "motxilero" fer-ho abans, però el fet de què els locals també ho fessin, em va recordar que aquest trajecte en tren no era precisament el més segur. Tot i això, vaig anar a dormir bastant tranquil, ja que tenia totes les bosses lligades com de costum i les coses importants les tenia sota el cap, però imagino que en el meu subconscient va quedar gravada la història d'aquell noi a qui van adormir, motiu pel qual avui la ment m'ha fet una mala jugada.

Era ja de dia quan, escoltant música assegut al seient de la finestra, he viscut un moment a lo Slumdog Millionare. Sonava la cançó típica de la banda sonora i just llavors hem arribat a una estació on hi havia tot de nens venent menjar o servint té. M'ha recordat molt a la pel·lícula i tot i que sempre és trist veure nens treballant, he de reconèixer que no m'han fet excessiva llàstima. Se'ls veia tant acostumats a fer allò, que donava la sensació de que s'ho passaven bé i eren feliços treballant ja de ben petits. 
Aquest sentiment el tinc a tota l’Índia en general. Abans de venir, molta gent em va advertir de què seria molt dur el meu viatge per les coses tant fortes i tristes que veuria, fins i tot,em van explicar històries de gent que acabava plorant cada dia o que se’n tornava a casa abans d'hora perquè no suportaven ni un dia més. No sé si sóc un "monstruo insensible", però de moment no m'està afectant i en cap moment he tingut més sensació de tristesa de la que hagi pogut tenir en altres països. Si, òbviament hi ha molta pobresa, i un exemple molt comú es troba a les estacions de tren, on veus gent que hi viu i sempre et venen a demanar diners. El fet es que quan ho fan, simplement reacciono igual com reaccionem la majoria de gent quan ens ve un vagabund a una gran ciutat, es a dir, ignorant-lo. I no ho faig només per inèrcia, sinó perquè també crec que les persones que demanen almoina a l'estació no són pas les que més gana passen (ja m'he trobat un parell de cops amb gent que em demanava, jo li oferia menjar i m'engegava a la merda). 
Això i el fet de no parar-me a pensar la vida que té aquesta gent és el que m'està fent "insensible" en aquest viatge. Mai em plantejo qui és aquella persona que em demana ni com de dura deu ser la seva vida. Evito involucrar-me en casos de pobresa en particular i possiblement és això el que no fan totes aquelles persones que viatgen i ho passen tant malament. Imagino que s'apropen molt a la gent pobre, escolten històries de la seva vida i és aquí on es desmunten. Potser sona egoista, però jo no vull escoltar-les, no he vingut a passar-ho malament. La pobresa és només una part de l' Índia i jo he vingut a gaudir de totes les altres coses positives del país ja que, per molt que ho pretengui, tampoc podria canviar les negatives en un viatge de 1 mes. No descarto però, que si trobo alguna ONG on acceptin "motxileros", em quedi a treballar uns dies aportant el meu granet de sorra al problema. Tot depèn del camí que segueixi el meu viatge i la pròxima parada és Varanasi, la ciutat que tothom defineix com la més mística i a la vegada impactant de l'Índia.

De camí cap al hotel, quan érem dins del tuktuk que ens portava, hi ha hagut un moment en què el nostre conductor s' ha col·locat en paral·lel amb un altre tuktuk i s'ha posat a parlar amb el seu conductor. Hem vist que al darrera hi anaven dues noies i quan els hem preguntat d’on eren, han resultat ser totes dues catalanes i també anaven al nostre hotel. Per la tarda hem anat amb elles (Vane i Laura) i les alemanyes (que havien arribat abans que nosaltres) a fer un volt per la riba del Ganges amb un guia de l’hotel. Ens ha portat per uns carrers estrets fins que hem arribat al Ghat crematori que quedava més aprop del hotel (un Ghat són unes escales que baixen al riu, on la gent es banya, renta la roba, etc...). Hi ha dos Ghats crematoris a la ciutat i aquest és el més econòmic, ja que no es tan cèntric com l'altre i a més te uns forns elèctrics que fan que es pugui incinerar una persona per menys de 10 euros.

Quan hem arribat, he trigat una estona a donar-me'n que ja hi érem de tant diferent que era respecte a com m'esperava. Era un lloc a la bora del riu, gris, ple de fang i merda com de costum. Hi havia grups de gent parlant a prop d'unes fogueres, gossos i vaques remenant el morro per tot arreu i nens i no tant nens que escarbaven en el fang. Ha sigut després quan m’he donat compte que aquelles fogueres eren els crematoris, que els gossos i les vaques s'estaven menjant les restes dels cossos i que els nens estaven buscant entre el fang possibles anells o joies que haguessin quedat pel terra després de la cremació. Semblava una situació tan normal i quotidiana que realment impactava només quan hi pensaves. No se sentia cap plor, ni cap de les persones mostrava una expressió clara a la seva cara. No transmetien ni tristesa ni alegria, ja que ells creuen que la mort és simplement una altre etapa de la vida on la persona que mor els abandona, però posteriorment seguirà el seu camí reencarnant-se en un altre ésser de la terra. 

Tan poca és la tristesa que mostraven què, quan ens hem assegut tots a una de les escales del Ghat, un grup homes s'ha apropat a les alemanyes i han començat a mirar-les d'una manera descarada i luxuriosa. Elles portaven les espatlles a l’aire i pels homes de l’Índia això és quasi com veure una tia en tanga, o sigui, què s'han començat a posar calents mentre un familiar o conegut seu s'estava calentant de veritat allà al costat. Per a elles l'experiència del crematori no ha sigut massa agradable, 15 hindús mirant-les bavejant mentre observaven com cremava el cos d'una persona, no les ha fet sentir massa còmodes.
Jo, en canvi, no m’he sentit massa incòmode i m'ha sorprès bastant el fet de que tampoc m'ha causat massa impressió; les persones mortes les portaven embolicades amb una tela i per tant simplement es podia distingir el cap i poca cosa més mentre les cremaven; l’olor a estones era bastant intensa, però crec que si sentís una olor semblant en algun altre lloc, mai diria que és una persona cremant-se. De les restes que quedaven, no es reconeixia cap part del cos en concret i pràcticament tota la cendra que hi havia provenia de la fusta cremada. Aquesta cendra la tiraven al riu i el més curiós, o fastigós, és que hi havia gent que s'estava banyant enmig de tota la cendra, però com dic, només feia angúnia si et paraves a pensar que allò eren restes humanes. 
En cap moment he vist sang, ossos, òrgans o cossos en descomposició, motiu pel qual l’experiència del crematori per a mi ha sigut bastant més light del que m'esperava.

Després d'estar una bona estona al Ghat, hem anat a veure el forn elèctric, que no estava en funcionament en aquell moment, però he pogut veure que a l'entrada hi havia una taula amb 4 payos jugant al Poker preparats per posar-se en acció quan arribes algun cos. Això si que és tacte i respecte al difunt .

Per la nit hem anat amb barca a veure una cerimònia que es fa cada dia des d'un dels Ghats del centre. La veritat és que era força interessant i mística, però després de 30 min. s'ha començat a fer pesadeta, per lo que hem anat al Ghat crematori principal, que funciona 24 hores i 365 dies l' any. No hem arribat a baixar, així que hem vist el ritual des de la barca i les alemanyes aquest cop han estat més tranquil·les.

 

 

 

13-10-2010 - Agra - Part 2

PUM, PUM, PUM, PUM...Tota la nit ha seguit la macro rave hindú. No aconsegueixo entendre el motiu de posar aquesta música a tal volum ja que quan hem passat aquesta matinada per davant d'una d' elles, no hi havia absolutament ningú! Dintre del que cap però, no se sentia massa fort des de l´habitació i per sort hem pogut dormir força bé.

El Jordi i jo ens hem aixecat molt d'hora per anar a veure la sortida de sol al Taj Majal i com les noies ho havien fet la nit anterior, s´han quedat dormint. Hi hem anat caminant i durant tot el trajecte hem vist encara moltes més raves on com de costum, no hi havia ningú o casi ningú.

El Taj i la sortida de sol ha sigut espectacular. Impressiona les dimensions que té i lo ben treballat que està, amb munt de pedres precioses incrustades i un marbre blanc que canvia lleugerament de color depenent de la llum solar. He llegit a la Lonely que el monument el va fer un rei Mongol per a una noia de qui estava enamorat. La veritat es que veient això estic segur que el payo deuria estar molt penjat d'ella ...

Després d'estar tot el dia voltant per la ciutat, per la tarda el Jordi i jo hem tingut una de les experiències més autèntiques del viatge. Mentre passejàvem per un Bazar de la ciutat, hem vist una barberia-perruqueria enmig d'un carrer i ens hem parat a fer fotos. Bàsicament consistia en una cadira situada entre el carrer i l' entrada d'un solar on només hi havia runa i unes cabres lligades sota un arbre. El perruquer estava enfeinat amb un client i tenia al costat un "abuelete" amb ulleres de sol que ja lluïa el seu flamant afaitat. Era tot un caxondo i ens ha convidat a que ens afaitéssim també nosaltres. Inicialment ens hem negat ja que no veiem clar que les condicions higièniques fossin les mes adequades, però quan ja estàvem marxant, ens ho hem repensat i ens hem donat compte que no podíem deixar passar aquella oportunitat. Hem fet marxa enrere i després de negociar el preu (uns 30ct de euro) el Jordi ja sigut el primer en seure. 

S'ha de reconèixer que li ha fet força bé, el perruquer ha canviat la fulla abans de començar i al acabar i no li ha fet ni un sol tall. Després he segut jo i mentre l'home m'afaitava i el Jordi feia fotos, ha començat a venir gent i ha aparegut un nen amb una serp al coll demanant-nos diners per tocar-la. El moment era "surreal": Jo, amb la cara plena d'escuma segut en aquella cadira de fusta enmig del carrer mentre un hindú m' afaitava, envoltat de gent local curiosa per veure que feia un guri alla, unes cabres al costat i un nen que tenia una serp al coll i no parava de cridar "10 ruppie see the cobraaa....see the cobra 10 rupiee...". El perruquer ni s'immutava, però com que jo no em podia girar i veure el nen amb la cobra, cada cop que notava que s´apropava, em donava mal rollo i li feia gestos perquè fotes el camp. Finalment l'afaitat ha quedat també "impoluto", el nen no s´ha emportat ni una rupia i el Jordi ha fet unes unes fotos molt bones del moment.

Per la nit hem anat a l'estació de tren, però les noies alemanyes han marxat abans ja que tenien reservat un tren diferent al nostre des de ja feia temps. Quan esperàvem fora de l'estació, el gran Jordi s'ha currat un altre gran sopar de casa i ha tret un altre paquet de xoriço acompanyat d'unes anxovetes i uns panets "chapati" hindús. Ha sigut un bon sopar abans d'agafar el tren cap a Varanasi, el especialment famós per les histories xungues de robatoris. Aquesta nit caldrà doncs prendre les precaucions necessàries perquè no passi res...

 

  

 

  

 

12-10-2010 - Agra - Part 1

Des que he arribat a Jaipur pràcticament només he vist el W.C. i el llit, així que avui he anat amb el grup d' espanyols a fer turisme per la ciutat. El Jordi es va unir al grup fa un parell de dies i com que no té lloc al taxi que tenen llogat els demés, junts hem compartit un tuk-tuk per fer el tour. Hem visitat els principals punts d'interès de la ciutat, des dels temples hinduistes al fort i la veritat és que, tret del kaos general dels carrers del centre, Jaipur es bastant maca.

Se suposava que demà anaven tot el grup cap a Agra, però com el Jordi havia d'anar sol en tren, ha decidit venir avui amb mi i fer aixi el viatge junts. Es un tio molt enrollat, enseguida he tingut el feeling de que ens cauríem bé. Durant tot el trajecte m'ha estat donant unes classes teòriques de fotografia que m´han estat molt útils i per acabar d'arrodonir el moment, hem menjat un xoriço que ha portat de casa pel viatge. La veritat es que després de tants dies de sales picants índies, el xoriço m´ha entrat finíssim.

Hem arribat a Agra molt tard i com que no teníem cap hotel reservat, he trucat a les noies alemanyes per anar al seu. Les pobres estaven dormint, però s´han despertat i ens han ofert compartir l´habitació ja que l´hotel on eren estava ple. Ha sigut tot un detall per part seva, ja que crec que ens hagués costat bastant trobar un altre hotel lliure. A demés, habitació nomes tenia un llit bastant gran de matrimoni, per lo que no hem dormit precisament amplis. Tant el Jordi com jo els hi hem estat molt agraïts i abans d' anar a dormir les hem convidat a unes Kingfisher a la terrassa de l'hotel. 

Des d'allà se sentia una música a tota ostia que venia d'una festa hindú que se celebra aquests dies per tot Índia. No entenc ben bé en que consisteix, però hi ha molts portals semblants als que tenim nosaltres pels reis mags, però plens d'estàtues de deus hindis. En aquests llocs, hi col·loquen uns altaveus rebentats de 500W i posen una música molt canyera i horrible, mescla entre Camela i la música típica de l´India d´una tia cantant amb veu de pito. Nosaltres l'hem bautitzat com una Rave hindú i en tota la nit no ha parat de sonar.