01-10-2010 - Jaisalmer - Part 1

Tot i que la llitera que m’ha tocat al tren no era massa còmode, crec  he dormit un total de casi 11 hores. Estava tant fet pols, que ni tants sols els sorolls del tren ni els dels propis hindús m’han arribat a molestar. La veritat es que no es gens fàcil descansar en un  tren a l' India, ja que els locals semblen tenir 0 respecte per la intimitat dels altres viatgers. Durant tot el trajecte han estat apagant i encenent la llum, parlant, o fins i tot algú ha posat música (imagino que el tio no tenia son i ha decidit compartir els seus temazos hindús amb els altres). Una anècdota graciosa ha sigut que, un dels cops que tornava del lavabo, m’he trobat amb l'agradable sorpresa de que hi havia un hindú estirat tot feliç al meu llit. Per sort, després de fer-li entendre que aquell llit era per mi, se n’ha anat decebut a buscar un altre.

Ahir a la nit, vaig estar parlant amb l' Ana (la noia de Madrid) i em va comentar que si volia em podia reservar una habitació al hostel d’un noi de Jaisalmer que havia conegut per internet. Ella dormiria gratis, ja que s’han conegut per coachsurfing, però em va dir que  creia que a mi tampoc em sortiria massa car (uns 4 euros la nit). Com que encara no tenia cap altre plan i la idea em va semblar interessant, vaig dir-li que si.

Aquest mati, quan quedaven poques parades per arribar, ha pujat al  tren una noia hindú que s’ha assegut just davant meu. Quan ha vist que portava la guia, hem començat a parlar. Es diu Bhawna i es dirigeix cap a Jaisalmer perquè estava obrint un negoci en les dunes de Sam, que son bastant a prop. Pel que he llegit, son unes dunes on es poden fer passejos en camell, veure la posta de sol i fins i tot dormir en unes tendes enmig del desert. Després de conversar una estona, m’ha dit que si volia podíem anar junts, ja que ella ja tenia una moto reservada per arribar-hi. Després de pensar-ho una estona, he decidit anar amb ella i anular la reserva que m’havia fet l'Ana , ja que he cregut que anant amb la hindú viuria una experiència més intensa i perquè no dir-ho, fins i tot una mica mes "arriscada".

Un cop hem arribat a l’estació, una estampida de hindús lletjos i suats ens han començat a acribillar preguntant-nos on dormíem i oferint-nos tuk-tuks. Després de flanquejar la muralla, m’he acomiadat de l' Ana i la Bhawna i jo hem pujat a una furgo que ens ha portat fins una casa que te ella dins la ciutat de Jaisalmer. Hi hem anat perquè jo necessitava deixar la motxilla i ja de pas fer-me una dutxa, que després de tant suar ja començava a fer farum.

La casa es bastant estranya, es troba enmig d’un carrer fet pols i sense asfaltar com qualsevol altre, però des de fora sembla tenir un cuidat especial que les altres no tenen. A l'interior hi han 3 habitacions i he vist que a cada una d’elles hi viu una família diferent, però el que he deduït és què allò deu ser algun tipus de casa comunitària india. A la del fons se sentien uns nens cridar i a la primera, que tenia la porta oberta, al passar he vist que al terra hi havia una d’aquestes persones tirades que no saps ben be si respira o no (imagino que si encara que la tele la tenia a tant volum que se sentia des de fora). La veritat es que aquell lloc que no m’ha fet sentir massa còmode i he començat a preguntar-me que collons feia jo allà dins.

Després de deixar la bossa, li he demanat a la Bhawna si podia dutxar-me, però ella m’ha respòs que seria millor que jo anés a buscar la moto mentre es dutxava ella primer. Un noi que ens ha vingut a buscar a l’estació (es diu Lakhan), m’ha dit que ell em portaria en  moto fins el lloc del lloguer i jo, que estava una mica estressat i descol•locat en aquell moment, li he dit que em semblava be. Quan he pujat a la moto i ens hem començat a allunyar de la casa, m’he adonat de que me l’acabava de jugar: Havia deixat tota la roba, ipods, càmera, documentació i targetes de crèdit a la casa d’una noia que acabava de conèixer. Únicament portava la ronyonera amagada on hi porto el passaport, una targeta de crèdit i alguns diners. Mentre corríem entre els bruts carrers, esquivant constantment persones i  animals, em preguntava cada cop més si se’m havia anat l' olla i al tornar no trobaria a la Bhawna ni res del que havia deixat, si es que abans havia aconseguit tornar a la casa, es clar.

En arribar al lloc del lloguer, un tio amb cara de boig que tenia totes les dents vermelles i matxacades de mastegar tabac m’ha cridat: "Siiiit daaun maaai frieeennd, joa joa joa!". Jo, com estava una mica nerviós i no volia perdre temps li he respòs : "No, no just give the bike, i have to go", però ell m’ha insistit: "First we have to do some bussines... joa joa joa". Després de dir-me les 4 típiques xuminades per fer-se el colega, m’ha acabat dient el preu que em volia cobrar per la moto, que eren 400 rupies per dia. Com era la primera cosa que pagava a l' India, no tenia ni idea si això era car o barat, però jo m’he fet l'indignat i li he dit que ni de conya, que allò era un robo. Ell s’ha volgut mantindre i m’ha deixat anar: "That's the price for my friennnds!!!Look, you are from Hispania, and I have a friennnd in Hispania!!. Llavors m’ha ensenyat una foto del facebook d’un paio que se suposa que es amic seu i que tenia un nom que semblava espanyol. Jo després de veure-ho li he preguntat quan li cobraria a ell i m’ha respòs que, al ser molt amic seu, li deixaria gratis. Al•legant la nostra nova gran amistat, li he exigit el mateix preu que al seu amic “d' Hispania ",  s’ha rigut i, desprès de regatejar una estona mes, m’ha acabat deixant la moto per 300 rupies al dia.

Quan m’he pujat a la moto, Khalan m’ha dit que el seguis i quan ja m’estava acostumant a esquivar les vaques i els vehicles del carrer, he mirat el marcador del dipòsit de la moto i...estava al mínim! (malparit mastegatabac!). Immediatament, he començat fer servir el clàxon perquè Khalan parés, però ha sigut llavors quan m’he adonat de la inutilitat d’aquest invent en aquest país. Després de sonar-lo més de 100 cops i maneres diferents, l’únic que he aconseguit ha sigut que els altres vehicles em responguessin pitant o que fins i tot algú caminant em saludés. Finalment, he decidit recórrer al mètode tradicional: m’he posat a cridar fins que Khalan s’ha donat compte i després de d’entendre la situació, m' ha portat a la gasolinera. 

Un cop he posat 300 rupies de gasolina, m’he adonat que havia pagat un total de 600 per una scooter de merda. He començat a pensar que havia fet el primo i m’havien colat el primer timo del viatge. Afortunadament, el cabreig no m’ha durat massa ja que m’he n’he oblidat quan he arribat a casa de la Bhawna: Ella i totes les meves coses seguien intactes allà.